Navegar sovint serveix com a metàfora de la vida. I encara més si a la travessa li dediques anys de la teva existència, com Hans Geilinger, un dels pocs navegants que realment ha aconseguit fer la volta al món en un veler de dotze metres, durant dotze anys. Nascut a Suïssa, als trenta-dos anys Hans va decidir deixar la seva terra natal per explorar el món i es va establir a Barcelona, on va exercir com a arquitecte i professor d’arquitectura. Aquí és on va adquirir el seu primer veler, Tuvalú, per recórrer inicialment la mar Mediterrània, però l’any 2011, juntament amb la seva esposa Imma i el seu veler Dufour 40 Performance, van iniciar una aventura que Hans acaba de recollir en una novel·la autobiogràfica titulada també Tuvalú.
No és pas un llibre exclusiu per a navegants; no conté descripcions tècniques ni relats de maniobres marineres. Tuvalú és una invitació a viure lentament, un homenatge al present i una provocació per sortir de la zona de confort i trobar la veritable pau, fins i tot enmig d’una tempesta.
— Què és per a tu Tuvalú?
— Tuvalú és el nom del llibre que he escrit, és el nom del meu vaixell i també un arxipèlag al nord de Fiji. I aquestes tres coses estan molt interrelacionades. Quan la meva dona i jo vam posar el nom de Tuvalú al nostre veler —que inicialment vam comprar per navegar per la mar Mediterrània—, en el fons hi vam plantar una llavor. I encara que en aquell moment era impensable que poguéssim anar a Tuvalú, ja teníem la il·lusió futura, la llavor dins nostre. I una nit, l’any 2010, en una cala de Grècia, la llavor va començar a créixer. Després d’un sopar amb navegants transoceànics, l’Imma em va preguntar: “Per què no fem la volta al món?”
— I un any més tard, salpàveu des de la costa del Garraf. Com va ser la preparació?
— Quan t’aventures en una nova experiència, sigui vital o empresarial, no saps realment com t’anirà. Intueixes que anirà bé, però en el fons no hi ha cap certesa. Necessites, per tant, una mentalitat oberta, intuïció i voluntat de viure coses totalment diferents. I suposo que aquesta era la finalitat: experimentar allò que encara no havia experimentat.
A Barcelona tenia la vida resolta i ordenada: el despatx, el pis, la família… tot estava en harmonia. I ho vaig haver de desmuntar tot, emocionalment i pràcticament: desfer el despatx d’arquitectura, rescindir el contracte del pis, fer tràmits burocràtics… i preparar el vaixell, fer-li un refit (procés de renovació i reparació d’una embarcació).
— Tots coneixem La volta al món en vuitanta dies, de Jules Verne. El rècord actual és de 60 dies… Però vosaltres ho heu fet en 12 anys.
— Sí, i encara que no ho teníem previst, és cert que sí que teníem una intenció: anar lents. En la nostra societat hem oblidat la qualitat de la lentitud. Ens hem oblidat que si vas lent, vius més, experimentes més.
— Quin contrast, després, en topar amb el ritme d’una ciutat.
La travessa més llarga que vam fer sense trepitjar terra va ser de les Galápagos fins a les illes Marqueses, a Fatu Hiva. Van ser gairebé cinc setmanes. En tot el trajecte només ens vam creuar amb dos vaixells. Érem nosaltres i l’oceà. Aquelles setmanes, aquella lentitud, ens va oferir molt: les primeres setmanes podíem assimilar i comprendre el que havíem viscut a Galápagos (les tortugues, els pingüins, les vivències…), però després només ens quedava el no fer res: tan sols les tasques quotidianes del navegant i la convivència mateixa.
“Viatjar ha de ser un estat: no pot ser arribar a un lloc.”
Allà, al mar, el concepte del temps era completament diferent. Teníem temps. En canvi, aquí, a les nostres vides a la ciutat, sembla que poques vegades en tinguem.
Els indígenes, per exemple, sí que tenen temps. Et reben i estan per tu. No estan amb el mòbil, pensant en la reunió següent o en la pròxima tasca. I això és un luxe immens que tenen. La veritable riquesa no és posseir més, sinó tenir temps.
— Diuen que, a les societats occidentals, pots veure com és de rica una persona pel temps que dedica a l’esmorzar. Es considera que una persona amb alt poder adquisitiu es pot permetre esmorzar tranquil·lament. Podríem pensar que els indígenes són tremendament rics.
— Totalment. Tenim un concepte de riquesa centrat més en la possessió que en el temps. La nostra riquesa consisteix a tenir un cotxe d’alta gamma, un habitatge gran i bonic, una segona residència a la costa o als Pirineus i, a la nostra setmana de vacances, agafar un avió i viatjar. O consumir un viatge.
“Exposar-te a altres cultures t’obliga a conèixer-te més a tu mateix i a qüestionar-te.”
I jo crec que viatjar ha de ser un estat: no pot ser arribar a un lloc. És viure un trajecte. Viure un moment, un instant. Per això crec que encara estic viatjant.
— Ets nòmada?
Sí. Al meu llibre hi ha una frase que diu: “Els nòmades no coneixen fronteres ni limitacions. La seva pàtria és un camí.” I això defineix força el que sento.
— Quina cultura t’ha impactat més durant la teva travessa?
La meva pròpia cultura. Exposar-te a experiències noves, al mar o a altres cultures, t’obliga a conèixer-te més a tu mateix i a qüestionar-te. A qüestionar també la teva cultura.
Per exemple, aquí pensem que vivim en el primer món. Que som una civilització més desenvolupada, que representem el progrés, i mirem amb superioritat aquells països o cultures que viuen d’una manera més senzilla, que no tenen tanta riquesa econòmica. Però estem molt equivocats. M’ha passat més d’una vegada que, en una illa, un autòcton em digui: “Això és el paradís a la Terra.” I tenia tota la raó. No tenen riquesa en el nostre concepte, però tenen una riquesa completament diferent. Hauríem d’entendre que no som el centre de l’univers. Simplement som una opció.
“No es tracta de navegar, sinó de fer un viatge interior, i el vaixell és només una excusa.”
— Durant la travessa has temut per la teva vida més d’una vegada. Quines reflexions t’emportes després d’estar tan a prop de la mort?
— Fins i tot el pitjor dels temporals es calma. Sigui una tempesta al mar o a la vida, es calmarà, i el sol sortirà a l’horitzó i acariciarà la teva pell. En el fons, l’important és decidir viure el moment de la millor manera. La por és només una opció. Et prepara per allò que potser passarà en un futur, tot i que no té per què passar.
Al mar jo només soc un visitant. I he de navegar en les condicions que el mar em posa; no m’hi puc oposar. Per tant, al mar no li puc tenir por, però sí respecte. —No ho diu explícitament, però sospito que parla del mar… i també de la vida—.
— És un viatge recomanable per a tots els públics?
— Si no vols sortir de la teva zona de confort o no t’atreveixes a viure noves experiències, llavors no. Però si t’hi atreveixes, és apte per a tothom. Perquè no es tracta de navegar, sinó de fer un viatge interior, i el vaixell és només una excusa. No cal ser navegant. Els coneixements s’aprenen pel camí i, mentrestant, se t’obren moltes preguntes, perquè el mar no té filtres: és molt directe. És immediat i infinit, i t’obliga a conèixer-te a tu mateix.
— A alta mar, i aïllat de la resta de l’univers, el company és fonamental. Com has gestionat viure en un vaixell de 12 metres amb la teva parella durant tant de temps?
— La vida al mar, en realitat, és molt fàcil. És senzilla, perquè l’objectiu sol ser molt clar. Per exemple, arribar a les illes Galápagos. I una part important per entendre’t tant de temps amb la teva parella és compartir els mateixos objectius, les mateixes metes, i viure-les junts. Al vaixell, per exemple, teniu un mateix objectiu i compartiu el camí fins a arribar-hi: el temporal l’afronteu tots dos —encara que un es pugui marejar més que l’altre—, i els moments bonics també els gaudiu tots dos… I això us fa anar a l’una, coordinats.
— Tornareu a Tuvalú?
Ens agradaria. I més aviat que tard, perquè Tuvalú viu un moment crític: el nivell del mar creix gairebé 5 mil·límetres l’any a causa del canvi climàtic, i pensa que la muntanya més alta de l’arxipèlag només fa dos metres. Les illes s’enfonsen contínuament quan hi ha temporal, i els pous s’omplen d’aigua salada, de manera que l’aigua s’acaba contaminant. Si la cosa continua així, el 2050 ja no es podrà viure a Tuvalú, i els seus habitants hauran de ser refugiats climàtics. És molt trist i injust.
— Quina serà la teva pròxima aventura?
— Si he après alguna cosa en aquest viatge és que les nostres planificacions són força limitades. Ho he vist al mar: pots planificar, però el mar acaba fent el que vol. L’important és viure el moment i escoltar la intuïció. Ara estic amb tu. De poc em serveix planificar la següent aventura. I et poso un exemple: vam estar a Suakin, al Sudan, fa uns anys. Allà està succeint una de les majors crisis humanitàries del món. I nosaltres hi vam ser just abans que esclatés l’actual conflicte armat que pateix el país. Recordo que parlava amb el conductor del rickshaw (tricicle conduït per un ciclista que transporta passatgers) que ens portava fins al vaixell, abans de marxar.
Ell, que vivia en la pobresa extrema, com la majoria de gent d’allà, em deia: “Demà potser la meva mare es mor o el meu fill té un accident, però això no importa. El que importa és el present, que ara mateix som aquí.” Aquella va ser la meva última conversa amb ell, abans de pujar al vaixell. I no em vaig connectar al mòbil fins passades tres setmanes, quan vam arribar a Egipte. Quan el vaig encendre, vaig veure que havia esclatat una guerra al Sudan. Les seves paraules eren tan certes. I encara em ressonen.
Demà no ho sé, potser torno a fer la volta al món, però avui soc aquí, ara, parlant amb tu. I això és el que importa.
