Hi ha ciutats que es prenen molt seriosament això de ser capitals europees: París, Londres, Viena o Berlín. Totes comparteixen un patró ancestral quan arriben les festes de Nadal i que defineix la civilització moderna: un arbre de Nadal monumental al centre de la ciutat, alt com l’autoestima nacional i brillant com els pressupostos municipals. És una mena de ritual iniciàtic: si no tens un arbre gegant, senzillament no jugues a la lliga dels grans.
I enmig d’aquest panorama, arriba Barcelona —sí, la mateixa Barcelona que encara sospira entre la “modèstia mediterrània” i la necessitat de semblar cosmopolita— i se li acut plantar un arbre de Nadal quasi gegant. Quina gosadia, oi? La setmana passada el senyor Bernat Dedéu n’escrivia un article en aquest magazine que tenen el plaer de llegir. El senyor Dedéu parlava de “vulgaritat”, de “provincianisme”, de la fi de la Barcelona “respectuosa, modesta i domèstica”. És a dir: posar un arbre amb llums equival, aparentment, a trair l’essència profunda de la ciutat.
El problema és que, per aquesta regla de tres, totes les capitals europees serioses —absolutament totes— serien un monument a la vulgaritat. Imaginem Trafalgar Square sense el seu arbre: Londres perdria la meitat de la seva personalitat nadalenca i, probablement, un parell de milions de selfies. París sense un gran arbre? Inconcebible. Berlín? Viena? Ni parlar-ne. A cap gestor urbà sensat se li acudiria deixar la ciutat sense un pom de llum central que digui als visitants: “Tenim estil, tenim pressupost i tenim ganes de sortir a totes les stories.”
Per tant, que Barcelona posi un arbre gegant no és una extravagància: és un signe inequívoc que la ciutat ha acabat d’acceptar la seva condició de capital europea. I és normal que ho faci: els turistes no venen per contemplar la nostra discreció, sinó per un bon espectacle de llums que pugui competir amb el de qualsevol altra ciutat. Els barcelonins tampoc ens mereixem menys: després d’un any d’obres, debats i cues infinites, almenys volem un arbre que faci goig. De fet, és probablement l’únic element urbà que ningú demanarà retirar immediatament de l’espai públic.
Entenc que hi ha qui enyora aquella Barcelona de llum tènue, ambient de betlem i decoració més aviat de parvulari. Però el món ha canviat i la ciutat també. Si volem ser “una Londres mediterrània” —expressió que tant agrada repetir cada vegada que es presenta una enquesta sobre competitivitat global— no podem quedar-nos curts amb un pi de tres metres mig encastat en una plaça. Les capitals modernes tenen arbres que fan ombra a edificis sencers, i Barcelona, si vol continuar al mapa simbòlic del Nadal europeu, no n’és una excepció: n’és una aspirant.
I aquí ve la part curiosa de tot plegat: els mateixos que acusen l’arbre de “provincianisme” són els que, paradoxalment, reclamen una Barcelona irrepetible i excepcional. Però, en realitat, voler ser l’única capital europea sense arbre gegant és la definició exacta de província: pensar que la mateixa excepcionalitat és un mèrit en si mateix. Les capitals del vell continent no es plantegen això; simplement posen l’arbre, encenen les llums i deixen que la ciutat cobri vida.
Així que benvinguda sigui la Barcelona global, moderna, europea i —oh, sacrilegi— capaç de tenir un arbre de Nadal com Déu mana. No ens fa més horteres. Ens fa més normals. I, per un cop, potser això ja és un bon regal.
