Les paraules de Mercè Conangla desprenen un harmònic equilibri entre inquietud i sensibilitat. Entre una inquietud intensa, gairebé ferotge, per aprendre i entendre no només el món que l’envolta, sinó també els altres. Perquè defensa que per estimar aquest món el més important és explorar-lo, conèixer-lo i, així, valorar-lo. I, d’altra banda, una sensibilitat profunda que es transmet en cada paraula, en cada gest, i en cada mirada. Una sensibilitat que la permet cuidar els tres planetes que tots habitem: el nostre món interior, les relacions que ens sostenen i el món exterior, aquell que compartim amb tots els altres habitants del planeta.
Precisament, aquesta inquietud ferotge l’ha portat a estudiar primerament infermeria, i posteriorment psicologia, amb especialitat clínica i educativa. A formar-se contínuament i compartir aquest coneixement en forma de llibres, amb gairebé una trentena de volums publicats —l’últim titulat Canvi climàtic emocional—. I la seva sensibilitat l’ha impulsat a mirar el món d’una nova forma, desenvolupant el concepte d’ecologia emocional juntament amb Jaume Soler —company de professió, camí i vida—. Un concepte que posteriorment també va derivar en la Fundació Ecologia Emocional, que celebra trenta anys creant espais de diàleg, educació emocional i d’autoconeixement. En una societat que sembla condemnada a les presses, la foscor i la solitud —especialment en grans ciutats com Barcelona—, Conangla defensa la necessitat de contagiar l’esperança i la bondat, però també de detectar aquests valors en la senzillesa dels petits gestos.
— Com definires el concepte d’ecologia emocional?
— Ecologia prové de la paraula grega oikos, que significa casa. I, per tant, ecologia és el coneixement de la casa. I, en el nostre cas, la casa que hem de conèixer i cuidar està dividida en tres planetes: el nostre món interior, el de les relacions i el món exterior, que pot ser la família, la feina, la ciutat o fins i tot el nostre planeta. L’ecologia emocional ensenya a dirigir bé les nostres càrregues emocionals cap a aquests tres planetes i a tenir-ne cura de tots tres alhora. Perquè si jo estic contaminada, si visc enfadada o frustrada, inevitablement escamparé brossa emocional als altres, o fins i tot al món. Per això aquests tres planetes estan interconnectats com les tres potes d’un tamboret: si en falla una, tot es desajusta.
— Com hem de cuidar aquests planetes?
— Començant per conèixer-nos. Sempre torno a aquest verb: conèixer. Si no conec una cosa, no la puc valorar. I si no la valoro, no la respecto. I si no la respecto, no l’estimo. Passa amb un mateix, amb les persones del nostre voltant, amb les ciutats, amb tot. Per exemple, si jo no conec Barcelona, si no la trepitjo, si no conec la seva gent i els seus racons, no sentiré orgull de viure-hi. Doncs passa exactament igual amb un mateix: per això cal conèixer, valorar, respectar, estimar.
— Un treball d’autoconeixement i de coneixement del món exterior que des de la Fundació defenseu que s’ha de fer des de ben petits.
— És essencial. Hem d’ensenyar als infants a posar nom a les emocions des del principi. Saber distingir la por, la tristesa, la ira… Perquè si no entenem aquestes emocions, és molt comú contestar ‘estic fatal’ quan ens pregunten com estem. Però ‘fatal’ no és una emoció, és una espècie de sac, on hi fiquem tot: tristesa, frustració, solitud, decepció, ràbia… Quan aconseguim posar un nom a aquestes emocions les podem començar a entendre, a ordenar el caos, i, llavors, treballar-les. I aquest és un procés continu: que es pot començar de ben petit o amb 70 anys. Un procés essencial justament en el moment actual: on el món és incert i l’angoixa, la depressió i la desesperança semblen generalitzades.
“Estem hiperconnectats però incomunicats. La majoria de les nostres relacions són superficials, tòpiques”
— Especialment en un moment com l’actual, on, tot i que la gent jove especialment cada vegada més s’atreveix a parlar obertament de salut mental, també estan creixent els trastorns de salut mental.
— Hi ha una angoixa generalitzada, molta tristesa, un increment de depressions, de l’ansietat i fins i tot de les temptatives de suïcidi. Molts joves miren al seu voltant i veuen dificultats: l’habitatge, els sous, la precarietat, la sensació que viuran pitjor que els seus pares. Quan només veus obstacles, tens por i ira, i amb aquests sentiments pots fer mal, a tu i als altres. I també al planeta: perquè la reacció lògica és: ‘per què hem de cuidar el nostre entorn si veiem que tot s’enfonsa?’
— I, en molts casos, aquests sentiments porten cap a la coneguda com a ecoansietat.
— Sí, s’ajunta la impotència, la decepció amb els polítics, la indignació amb les empreses contaminants, la por. I davant d’aquest escenari hi ha persones que s’estanquen i s’ofeguen en la indiferència o la paràlisi, i ens trobem davant d’un concepte que definim com ‘la globalització de la indiferència’, és a dir, la gent es crea una cuirassa davant les desgràcies per deixar de patir. I, en l’altre extrem, hi ha la reacció contrària: la hiperresponsabilitat, joves que acaben esgotats de totes les restriccions que s’autoimposen.
— I què podem fer davant de tot aquest món que sembla tan fosc?
— Cal sembrar esperança. I això és tan simple com fer accions tan senzilles com ser més amable, regalar un somriure, tenir un detall amb algú, cedir un pas. Petits detalls que fan una ciutat menys hostil. És important no pensar en tot allò que no podem controlar, sinó en totes aquestes accions que sí que estan a les nostres mans: regar una planta, tancar el llum quan sortim de l’habitació o no deixar l’aixeta oberta. Però també és important crear xarxa: espais d’escolta, de trobada real, de diàleg. Perquè la solitud afecta molta gent gran, però també és una ferida profunda entre adolescents i joves.
“Una persona quan pateix emocionalment necessita ser escoltada. No que li arreglin la vida”
— Sembla paradoxal, no? Tenim més facilitats que mai per estar connectats gràcies a les xarxes socials, però, alhora ens sentim més sols.
—Estem hiperconnectats però incomunicats. La majoria de les nostres relacions són superficials, tòpiques. És a dir, si ens imaginem les relacions socials com una piràmide, la base d’aquesta, és a dir, la majoria de comunicacions són tòpiques, amb temes neutres. Després hi ha un segon nivell de la piràmide que és el de l’opinió, el ‘davant aquesta situació, jo opino això’, que és un intercanvi intel·lectual molt interessant. Però gairebé mai arribem a l’últim nivell de la piràmide: el del ‘jo sento’, perquè obrir-nos emocionalment als altres sembla que ens fa por. I això també ho veiem a xarxes: només veiem vides perfectes, felices, però darrere pot haver-hi molta tristesa i solitud. Cal crear espais d’escolta profunda perquè sorgeixin relacions profundes.
—Com podem establir i enfortir aquestes relacions?
— Primer, cal treballar i identificar les nostres emocions: perquè així aconseguirem no barrejar-les amb les dels altres. Quan algú pateix, no puc dir-li “t’entenc perfectament”, perquè no és veritat. Perquè encara que hàgim passat per la mateixa situació, no tothom transita les mateixes emocions. Hem de preguntar: “com et sents?”. No projectant la meva història, sinó respectant la seva.
— I a partir d’aquí, com podem ajudar una persona del nostre entorn si veiem que pateix?
— Una persona quan pateix emocionalment necessita ser escoltada. No que li arreglin la vida. De vegades, amb les millors intencions diem “jo, de tu, faria això…”, però tu no ets l’altre. El més important és sentir que algú és allà: sentir un “parla, t’escolto”. Una mà, un contacte, un “si em necessites, truca’m, sigui l’hora que sigui”. Jo no et podré calmar el teu mal, però sí ser amb tu.
— I només ens faltaria el tercer planeta: el món exterior.
— Tots convivim en aquest petit planeta, i hauríem de remar tots junts en la mateixa direcció per preservar-lo, perquè no tenim un planeta de recanvi. Però en comptes de remar conjuntament ens barallem, hi ha guerres internacionals, ens fem mal i contaminem l’entorn. Per aquest motiu cal cuidar els tres planetes: el nostre interior, les nostres relacions i el món exterior. I cal cuidar la Terra també perquè el seu estat ens acabara afectant al nostre interior: si vivim en una ciutat bruta, agressiva, amb presses, llavors estarem malament.
“Si vaig al gimnàs tres dies a la setmana, per què no entreno també la meva capacitat d’estar present, de respirar, de gestionar la por?”
— Es pot viure bé en una ciutat on tot va ràpid com Barcelona?
— És possible, però si tenim les eines per a fer-ho. Per exemple, si penso que no puc fer res perquè aquesta ciutat sigui menys hostils, em victimitzo. Però si em pregunto: “què puc fer jo avui?”, recupero el control. I centrar-nos en aquestes petites accions. Però també alçar la veu quan cal: hem d’ensenyar als infants a ser més rebels.
— Rebels?
— Sí, rebels emocionalment. Quan el món sembla hostil, la desobediència emocional és més necessària que mai. I un dels perills de les noves generacions és precisament aquest: que són massa obedients, que s’ho creuen tot. Hem de saber dins ‘fins aquí’. La societat ens empeny a viure ràpid, en automàtic: ‘no pensis, no sentis’. Però hem de saber aturar-nos, allunyar-nos d’aquest sistema que ens empeny a ser productius contínuament i centrar-nos en nosaltres mateixos. Estem molt preocupats per la nostra salut física i anem molt al gimnàs, però també hauríem d’anar al gimnàs emocional.
— Entrenar-nos emocionalment.
— Sí i sobretot perquè veiem que ens hem de preparar per situacions inesperades: apagades, pandèmies, escenaris que ara ni imaginem… I estar preparats no és només tenir un kit d’emergència, sinó també tenir un bon múscul emocional. Si vaig al gimnàs tres dies a la setmana, per què no entreno també la meva capacitat d’estar present, de respirar, de gestionar la por?
— Com podríem millorar Barcelona perquè fos més agradable pels seus habitants?
— Les persones que dissenyen les ciutats, els polítics o els arquitectes, haurien de contemplar més el factor emocional. I, en aquest sentit, nosaltres treballem amb el concepte de la ciutat CAPA: creatives, amoroses, pacífiques i autònomes.
“Les persones que dissenyen les ciutats, els polítics o els arquitectes, haurien de contemplar més el factor emocional”
— I Barcelona ho és?
— Té potencial. Barcelona, per exemple, sempre s’ha dit que és creativa, sí, però la creativitat ha d’estar orientada a humanitzar, no a fer consumir més. Però també cal que sigui amorosa i pacífica: necessitem espais de silenci, espais amables, una ciutat on no sempre anem apinyats i irritables. Però on també hi hagi espais de xarxa, de sentir-nos part d’una comunitat que ens impulsa. I sobretot necessitem bondat.
— Bondat! On podem trobar aquest valor tan imprescindible per un món més amable?
—La podem trobar arreu: perquè la bondat és la cura sensible, del planeta, de les persones i d’un mateix. És amor per la vida, tendresa, generositat, humilitat, bellesa… De fet, a la Fundació Ecologia Emocional tenim un observatori de la bondat, i durant uns dies ens dediquem a observar aquestes accions bondadoses quotidianes. I un cop et poses les ulleres de la bondat, la veus arreu: des de la persona que cedeix un seient al metro o el somriure que ens regala un veí.
— A vegades ens costa reconèixer aquests gestos.
— Sí, perquè anem massa de pressa, amb el pilot automàtic. I, per aquest motiu, també és important que eduquem les persones, des d’infants, a reconèixer i també contagiar la bondat. I sobretot a agrair-la, però no un gràcies mecànic, com quan al pati de l’escola obliguem els més petits a demanar perdó després d’haver-se barallat, però no ho senten de veritat. Ha de ser un agraïment viu.
“Si tothom agraís sincerament, Barcelona seria menys hostil, més respirable, més humana”
— Si tots practiquéssim aquesta mirada, la ciutat canviaria…
— Només una setmana dedicada a la gratitud seria transformadora. Si tothom agraís sincerament, Barcelona seria menys hostil, més respirable, més humana. I ens podem proposar un agraïment sincer al dia o a la setmana, i veuríem l’impacte que té.
— En una ciutat tan ràpida i a vegades hostil, defenses l’esperança.
— Perquè la conreo cada dia i perquè sento que hi és. Perquè no penso tirar la tovallola: hem de poder plantar-nos contra aquest món ràpid i sembrar esperança, perquè la necessitem.
—Com ho podem fer?
— Primer, cuidant-nos a nosaltres mateixos: i això ho podem fer de moltes maneres: des de meditació, contemplació, una estona de silenci, un llibre o una cançó que ens nodreixi. A vegades és tan senzill com treure cinc minuts al dia. Perquè jo puc alimentar el meu cervell o contaminar-lo: i d’aquesta decisió dependrà com tractem els altres i el món. I això és ecologia emocional: cuidar els tres planetes perquè la vida hi pugui florir.
