Barcelona és una ciutat orgullosa del seu passat, de les seves muralles inexistents però sempre presents, dels barris que expliquen històries, de la trama Cerdà que ordena —i alhora desafia— la vida quotidiana. Però també és una ciutat que, massa sovint, viu l’arquitectura i l’urbanisme com una amenaça. Cada projecte —gran o petit, públic o privat, cultural o infraestructural— es converteix en camp de batalla: veïns, experts, administracions i promotors s’hi enfronten com si el futur de la ciutat depengués de cada pedra.
I potser sí que hi depèn, però això no significa que la resposta hagi de ser sempre la resistència visceral al canvi. Si Barcelona ha de continuar sent una ciutat viva, contemporània i capaç d’afrontar els reptes que té al davant, haurà d’acceptar que transformar-se forma part del seu ADN. El conflicte no hauria de ser sinònim d’immobilisme.
Barcelona ha convertit l’urbanisme en un escenari emocional o una batalla (que pocs entenem) entre famílies d’arquitectes del COAC. Qualsevol transformació és vista amb sospita: es tem que es perdi patrimoni, que el turisme ho devori tot o que els interessos privats imposin (de manera unilateral) la seva lògica. Són preocupacions legítimes, tot i que massa sovint estan carregades de prejudicis i massa ideologia. Quan un projecte es percep automàticament com una amenaça, la ciutat es condemna a la paràlisi. I en podem fer una llista (gairebé) infinita.
Barcelona no seria el que és si no hagués sabut reinventar-se una vegada i una altra
Acceptar el canvi no significa acceptar qualsevol cosa: significa entendre que modificar, reconstruir, repensar o reimaginar la ciutat és inevitable. I, fins i tot, saludable. Barcelona no seria el que és si no hagués sabut reinventar-se una vegada i una altra: enderrocant muralles, obrint l’Eixample, urbanitzant la façana marítima o recuperant barris industrials.
Els últims anys ho han demostrat amb claredat: els projectes urbanístics i arquitectònics continuen generant debat intens, però cadascun d’ells confirma que Barcelona és un organisme viu, en tensió constant entre memòria i futur. I aquesta tensió, ben gestionada, pot ser creativa. Però quan entra en debat de capelletes o d’una excessiva ideologia (buida de coneixements), el resultat és un desastre: la paràlisi completa i el no-res.
La Sagrada Família. Les discussions sobre les escales monumentals i la possible afectació a habitatges del barri mostren un dilema complex: com encaixar una obra patrimonial d’escala global amb un barri real i viu? La solució no pot ser “no tocar res”: cal negociar, adaptar, repensar. Però ignorar la necessitat de finalitzar una de les obres més emblemàtiques del món no és viable.
La Torre Glòries. Quan es va projectar, molts van afirmar que era una aberració aliena al caràcter barceloní. Avui és part del skyline i un símbol de la Barcelona contemporània. Això demostra que, sovint, el temps dona perspectiva i que una ciutat no pot créixer només mirant enrere.
Un altre exemple és el 22@. El pas d’un paisatge industrial a un hub tecnològic va generar tensions evidents. Però el 22@ ha situat Barcelona al mapa global de la innovació i ha permès rehabilitar espais obsolets. La clau no és frenar la transformació, sinó garantir que incorpori criteris d’habitatge, patrimoni i vida de barri.
Barcelona necessita més valentia i menys por: els grans projectes poden fallar, però no impulsar-los condemna parts de la ciutat a una decadència indefinida.
Barcelona no pot renunciar a la transformació urbanística per por, ni pot deixar que el conflicte sigui una excusa per l’immobilisme. Ha d’exigir processos participatius reals (no batalles entre famílies d’arquitectes), projectes transparents i una planificació que pensi en el bé comú. Però també ha d’entendre que la modernització, l’arquitectura contemporània i la creativitat de la iniciativa privada formen part del futur d’aquesta ciutat.
No es tracta d’escollir entre memòria i evolució, sinó d’entendre que cap de les dues existeix sense l’altra. Barcelona és la ciutat que és perquè sempre ha estat capaç de transformar-se.
La pregunta, doncs, no hauria de ser “Com podem evitar el conflicte?”, sinó: “Com podem transformar la ciutat sense perdre’n l’ànima?”.
Acceptar que la transformació forma part de l’essència de Barcelona és el primer pas. A partir d’aquí, el debat deixa de ser una guerra i es converteix en una oportunitat: la d’imaginar la ciutat que volem, amb valentia i amb responsabilitat.
