El meu record més entranyable de La França, un dels hotels per hores dedicats al fornici més ancestrals de Barcelona, fou encabat d’una tarda esplèndida d’intercanvi plaent amb una mare coratge esvelta i insaciable; havíem pitjat el número nou del telèfon (per connectar amb recepció i que un conserge discretíssim ens dugués l’automòbil, i així sortir de l’establiment sense ser vistos ni coincidir amb cap altre client). Aquella tarda l’uixer trigà molt a pescar-nos i, mentre baixàvem amb l’ascensor, vaig preguntar-li de forma rutinària: “molta gent, avui?”. Ell respongué, esbufegant: “són les extraescolars”. “Les extraescolars?”, vaig inquirir, ben estranyat. “Sí, clar; els nanos surten d’esport i música entre les sis i les set de la tarda i en les hores anteriors tenim moltes clientes que aprofiten l’avinentesa per venir, abans de passar a buscar els nens per karate, solfeig, i tal.”
Pura poesia de l’erotisme quotidià! Qui sap si era més gojosa aquella marató que havíem tingut el plaer de viure amb la senyoríssima en qüestió o l’acte morbós d’imaginar-se aquesta mare, d’un esperit sacrificial i kantià envers la quitxalla, passant a cercar els nanos a l’escola de música amb l’entrecuix encara regalimant de servidor. Amb aquesta amazona passàrem tardes extraordinàries a La França, amb orgasmes curulls de llàgrimes i abraçades honestes d’amor; com ella mateixa sabia, no era l’única amant amb qui hi vaig anar, no pas —o no nomé— per satisfer el meu plaer sexual (que, com en el cas de la majoria d’homes és una cosa espantosament primària), sinó per complir la tasca de salvar la pervivència dels matrimonis familiars catalans, missió que vaig perpetrar durant molts anys i per la qual, mal m’està dir-ho, el Govern del país m’hauria d’haver regalat una medalla.
No tot foren tardes de pau i ardor, a La França. Hi hagueren vermuts ràpids, tramats amb senyores per a qui el sexe era pràcticament masculí i només exigien fer el check de l’apogeu abans de dinar (molt civilitzades, puix que cardar dematí o coincidint amb la ganeta del migdia és un gran invent de la sexualitat mediterrània, contrari al nefast costum espanyol de follar amb nocturnitat i l’estómac curull de la pixera d’un gintònic qualsevol). També hi hagueren matins deliciosos de dissabte amb joves assedegades de pensament, on el gust de les olives i el xampany es barrejava amb el dels baixos i hom sortia de La França amb la promesa d’una migdiada redemptora. Tot aquesta prosa de tres al quarto ve a tomb perquè d’ençà inicis de juny el nostre car establiment, com tot el que val la pena de Barcelona, ha canviat d’essència per convertir-se en un hotel turístic més d’aquesta tediosa llar.
La meva estimada França, que no només era l’hotel on fèiem l’amor en secret i de forma apassionada (així és com cal follar; sense donar-se plenament a l’altre i encara menys sota la tara de l’amor); també era l’indret on ens amagàvem i sentíem aquella barreja tan estranya de gaudi i culpa que fa la vida molt més interessant. Una ciutat és una suma inacabable de diàlegs, però sobretot és un cúmul de secrets. De les incomptables vegades que hi vaig anar, la majoria de visites requerien un temps d’espera, car la setantena d’habitacions estava quasi sempre funcionant a tot drap. Això vol dir que a cada segon hi havia desenes de mitges veritats, excuses, reunions, congressos i berenars amb les amigues que només eren una finta perquè uns individus sentissin la vanitat de saber-se novament desitjats. Això, per una ciutat com Barcelona, és més important que els cromos de Sixena!
El nostre cau d’intimitat ara ha passat a dir-se La França Travellers que, si els lectors m’excusen la grolleria, sona com un nom fals de putanga. De fet, penso que encara hi som a temps i —vist que l’Ajuntament ha comprat finques de l’Eixample només perquè els seus llogaters, funcionaris de carrera, puguin seguir-hi vivint— penso que seria una decisió oportuna convertir La França en patrimoni de titularitat pública; hom hauria de continuar pagant les habitacions, només faltaria, però si més no així podríem mantenir la gràcia de la doble vida ciutadana, essència del mediterrani i —com he dit abans— garantia sòlida de la continuïtat matrimonial! Sé que les ciutats són depredadores de memòria i que calen noves novetats que, d’aquí a lustres, ja siguin tradició. Però La França forma part dels meus anys més feliços, un temps de desig pel qual em plauria sentir nostàlgia, però que només em causa dolor d’enyor.
Encara hi som a temps, insisteixo. Salvem els nostres secrets; gaudim de les nostres mentides; i follem, certament, perquè el món s’acaba.
