Qui resistit, vincit. Aquesta frase del poeta llatí Persio és la que em dóna el punt de sortida d’aquesta columna. Qui resisteix, guanya. Resistir no sempre és l’opció més adequada, fàcil ni còmoda, però segur que, aguantar la tempesta, les onades i el vent farà que després, durant l’estona de calma, puguem analitzar què va passar, per què va passar i com reconduir el tema. Aquesta frase la podem aplicar a moltes facetes de la vida, sempre que realment resistir depengui d’un mateix. D’una mateixa. La resistència pot ser individual o col·lectiva.
Estem en un moment històric totalment polaritzat; anem als extrems, blancs i negres, i ara més que mai , és quan necessitem els grisos. En aquest tsunami històric, sociològic, antropològic i vital, mentre alguns neguen l’escalfament global, la necessitat de mantenir les polítiques socials i la utilitat d’implementar polítiques d’igualtat i d’inclusió, cal aguantar , amb el timó ferm, sense mirar de banda, amb assertivitat i resistència. D’això va resistir: de no llençar la tovallola, d’esperar a moure fitxa quan tot està en calma, no en mig del caos.
Barcelona resisteix a l’altíssim preu de l’habitatge, al turisme massificat de baix cost, a la immigració mal gestionada, al poc ús del català parlat, a l’ocupació dels expats en barris determinats, a la apertura de comerços sense ànima de grans cadenes que obliguen a anul·lar el comerç local i familiar de tota la vida. Barcelona resisteix la baixa taxa de natalitat que la converteix en una de les poblacions més envellides d’Europa. Barcelona resisteix tot això i més. Resistirà qui reinventi el seu negoci, qui pacti amb les institucions i els polítics per regular, qui miri a llarg termini per allò estratègic i a curt termini per transformar. Resistirà qui agafi amb fermesa el timó dels valors essencials i diferencials de Barcelona i accepti els que proposen l’evolució i la història. Nomes així resistirem aquesta tempesta de canvis estructurals i fonamentals que ens generen sensació de descontrol i d’abisme.
Barcelona resisteix. Com resistim les emprenedores quan ens costa tancar projectes, com resistim les corredores quan volem abandonar la carrera, com resistim les mares abans de reaccionar i explotar, com resistim els talons el dia que toca caminar-los, com resistim la brometa tonta i el mansplaining per no carregar-nos un acord, com resistim el dolor de la regla i el malestar hormonal que ens persegueix tota la vida, com resistim haver de resistir. I un dia arriba aquest moment de calma on pots donar aquest cop de timó per evitar que el rumb es perdi.
Sí, avui més que mai, resistir és vèncer.
