A diferència de molts països del món, com ara els Estats Units o Itàlia, la nostra capital és el centre neuràlgic de la política nacional, i tot allò que s’hi esdevé marca l’inici de futures lluites i desvaris. Encara falten molts mesos per les municipals de l’any 2027, però les màquines dels partits ja comencen a engreixar la bullanga i, al seu torn, la segona onada del baròmetre municipal ha certificat algunes intuïcions, com ara que el futur de la ciutat -i també del país- es dirimirà entre l’intent de pax autonòmica impulsada pel PSC i la capacitat d’Aliança Catalana per contrarestar-la. Tot i no aprofitar gaire el glamur que regala l’alcaldia, Jaume Collboni es consolida com el líder municipal més conegut amb la valoració més alta, però amb un simple aprovat (5,2). Pel que fa l’orriolisme, es confirmaria la tendència nacional amb un 3,9% d’intenció directa de vot, mercès a l’ocàs parcial de Junts per Catalunya (3,4%).
El triomf aparentment tranquil del PSC té els seus matisos; per una banda, la majoria de conciutadans (55%) consideren que la ciutat ha empitjorat durant l’any 2025, tot i que aquests diuen opinar que l’actual equip de govern ha fet una gestió molt bona (45,7%) o normaleta-regular (16,2%). Això tradueix perfectament el perfil polític de l’alcalde Collboni, un líder que no ha compartit una idea clara sobre quin rumb ha de tenir Barcelona però que, superant la capacitat d’endreça i ordre públic d’Ada Colau, ja n’ha tingut prou com per anar surant pel món. Al seu torn, Collboni s’ha beneficiat del fet que els meus correligionaris independentistes li regalin competidors de l’alçada d’Elisenda Alamany, una política amb una profunditat equivalent als seus espantosos vídeos promocionals d’Instagram, o Jordi Martí Galbis, un bon nano i notable regidor que, malgrat el que diguin el baròmetres, no el coneixen ni a ca seu.
Comptat i debatut, l’únic interès que presenta la dinàmica actual a Barcelona és l’enigma de l’approach que proposarà Sílvia Orriols a la capital. De moment, la líder d’Aliança va calmar les aigües barcelonines iniciant-se en l’art de la mentida, dient que ja tenia un candidat ben atractiu al cap. La cosa és ben lluny d’ésser real, i la mostra del fet és que el seu partit ha hagut de desmentir possibles alcaldables que algú (inclòs ells mateixos) havia disparat com a globus sonda. Tot i que els problemes associats a la immigració ja siguin el quart motiu d’enuig dels conciutadans (en un magríssim 6% dels enquestats), Orriols deu saber que Barcelona no és Manlleu o Banyoles, i que el fenomen de la immigració -i de la diferència, en general- sempre tendeix a esvair se en un entorn més urbà. Barcelona no vol pagerols motivats, ni cunyats oportunistes perquè, tot i els mals temps, encara no ens hem tornat enzes…
“Hi ha un 55% de barcelonins a l’espera d’una proposta engrescadora”
Més enllà d’un aspecte tan important com és el candidat, jo diria que Aliança podria obrir un espai important a Barcelona si hi presentés un equip de gent realment dolguda amb la decadència d’una capital de nació i, ja que hi som, amb receptes per ressuscitar-la que vagin més enllà de mantres com “turisme de qualitat” o “mobilitat sostenible.” Això requeriria un candidat que pogués explicar a la ciutadania que la capital del país només podrà subsistir si es descastellanitza i aposta per recuperar la Barcelona catalana que és, al seu torn, l’autèntica capital de Mediterrani. Jaume Collboni podrà contrarestar amb facilitat un alcaldable semi-convergent d’aquells que disparen moltes xifres sobre seguretat o que fan cara de llàstima quan parlen dels problemes habitacionals (ecs). Contràriament, ho tindria molt pelut contra algun paio o paia que connecti el futur de la ciutat amb la seva història més profunda.
La batalla per Barcelona comença tot just ara, perquè el país tampoc acaba d’estar content amb un govern nacional que s’escuda en l’eficiència d’una gestoria i s’acontenta amb l’estètica del pujolejar. Serà interessant veure qui gosa no adaptar-se a aquesta pau imposada als temps del 155 i si té la suficient força com per embrutar-se amb els nostres problemes evitant aquella sempiterna veueta de quedar bé amb tothom i de no emprenyar. Ens espera un any interessant, estimats barcelonins, i tot i que el paisatge sembli moure’s ben poc… les corrents subterrànies ja comencen a fer bullir l’olla. De moment, hi ha un 55% de barcelonins a l’espera d’una proposta engrescadora. Veurem.
