El número 3 del carrer Santa Teresa, a Gràcia, no mostra cap rètol que indiqui l’activitat que s’hi desenvolupa. L’única pista és un aparador a través del qual s’observen una mena de maniquins construïts amb paper blanc d’embolcall reciclat, coronats per uns barrets i gorres. I aquesta és la pista. El local és en realitat un atelier, res a veure amb una botiga tradicional, on Gema Galdón duu a terme la seva activitat barretera. Unes quantes mançanes més enllà, en direcció al mar, a un edifici de Roger de Llúria, Arianna Grau ha convertit part del seu pis de l’Eixample en un restaurant. Res no ho anuncia tampoc, només hi acudeixen aquells que coneixen la seva existència per la vella tècnica del boca-orella. Una dissenya barrets i l’altra cuina, però tenen en comú que ambdués són exemple d’un nou paradigma en la relació amb el client: el contacte directe i personalitzat. Una nova manera de fer comerç que està emergint a Barcelona.
Ni Gema —insisteix que s’escriu amb una sola ema— ni Arianna gasten un euro en publicitat per promocionar els seus negocis. La substitueixen pel tracte personalitzat amb aquells que acudeixen als locals. En el cas de Gema, aquesta relació directa amb el client és molt important, ja que una bona part d’aquesta clientela són persones que han patit la pèrdua dels cabells a conseqüència d’un tractament de quimioteràpia. “És gent que necessita un tracte especial que els permeti superar el problema i acceptar que han de portar una peça que els cobreixi el cap i que no sigui una perruca”, assenyala. De fet, aquesta artesana prefereix descriure la seva activitat com a dissenyadora d’alguna cosa per a “vestir el cap”, i no simplement barrets.
Aquest tracte personal amb un pacient de càncer o amb persones que acudeixen a la recerca d’algun tipus de pamela o mantellina perquè, per exemple, aniran a un casament amb codi de vestimenta i no els agraden els tocats fa que, en lloc d’atendre-les inicialment al local, és ella qui es desplaça al seu domicili. “En aquests casos, és important conèixer casa seva, mirar el seu armari i descobrir el seu estil de vestir. Això em dona una idea dels seus gustos i puc adaptar el barret. De mica en mica, es va establint una relació de confiança i els clients superen els seus prejudicis”, explica.
Gema comparteix el seu local, que en el passat havia estat la redacció de la revista Ajoblanco, amb un altre artesà que es dedica al disseny i la venda de camises. És una manera de compartir despeses i sentir-se acompanyada. Hi té cabuda encara per a algun altre soci. Fins fa set anys, era professora de dibuix tècnic a un institut, fins que va decidir reinventar-se. Com que no gasta en publicitat, té per costum acudir a les exposicions d’art o a actes organitzats pel Liceu amb un dels seus barrets com a targeta de presentació, i és en aquests actes on amplia la clientela. “Són les meves particulars xarxes socials”, diu.
Està orgullosa que una de les seves obres estigui exposada al Metropolitan de Nova York. És un barret que va dissenyar per al desaparegut periodista nord-americà André Leon Talley, que va ser editor de la revista Vogue. Després de la seva mort, el museu va adquirir la peça, i una segona en què estava treballant es va haver de quedar al taller de Gràcia. Gemma també està conscienciada amb el canvi climàtic. És per aquest motiu que sempre que pot practica l’economia circular. Ho fa amb la mostra de maniquins i quan va als tallers de disseny i s’emporta els retalls sobrants. “Ells s’estalvien baixar-los a les escombraries i jo obtinc materials. Tots dos sortim guanyant”, assegura.
Quan un aconsegueix reservar al restaurant-domicili d’Arianna, ocupa una de les taules i al cap de poc t’atén per anunciar els dos entrants de verdura i els dos segons del dia que es poden triar. No n’hi ha més. És una gran defensora de la verdura, no només pels beneficis, sinó també perquè “té colors i formes i ofereixen un ampli marge de creativitat”, sosté. Té predilecció per les fulles. Quan es va instal·lar al tercer A de Roger de Llúria, va decidir convertir un espai diàfan del pis en un menjador al qual va incorporar una cuina.
El secret d’aquesta historiadora medieval és també el tracte personal amb el client. “El menjar és un moment important. Asseure’s, menjar, un temps per a tu… Es crea valor, un vincle al voltant d’una taula amb menjar”, argumenta. “Aquesta és la màgia que atrau els clients”, afegeix. Abans d’obrir el negoci, fa una mica més de dos anys, treballava en un restaurant del Born. Molts dels seus antics clients la van seguir, ho van comentar, van arribar més, i avui pot acollir fins a 32 comensals. Un altre dels seus secrets, diu, és no ser “ambiciosa” i cultivar un bon tracte i tenir cura de les receptes que cuina. “Treballo amb el producte de temporada i el que a cada moment té el pagès que em subministra”.
Com que té ascendència italiana, el plat que més li agrada cuinar són els gnocchi de patata amb burro i sàlvia. “Senzill, però la fusió dels tres elements és perfecta, són com bombons. Quan aixafes i pastes els gnocchis, quan els hi dones forma, afegeixes la mantega clarificada i la sàlvia… Màgia“.
