Jo he vingut pel Jorn dels Miserables. La meva germana ha vingut per mi, però també se sap el disc de memòria. He arribat justet, ella em tenia demanada una copa de cava. La foto del cartell d’en Lluís Llach del 76, en blanc i negre i mirada torturada, sembla dir-nos que ja ha sonat el tercer timbre. Segon dia del mateix concert, ple absolut. I n’ompliria un de tercer. Diu que hi ha Barça, però avui això no ens importa gaire. Gent que va ser-hi el 76, gent que va ser-hi l’1 d’octubre. Gent que s’ha posat el disc milers de vegades, que se sap les pauses i els aplaudiments enmig de les cançons i el “visca els presos de la Modelo”, i el moment exacte en què a en Lluís se li trenca la veu.
Tot, ens ho sabem. En Marçal Girbau, director del Barnasants, em saluda cofoi de com està anant tot plegat. La Laura Cendrós ha agafat una bona butaca, a la llotja presidencial hi ha avui en Pisarello (probable candidat dels Comuns a l’alcaldia de Barcelona) i la Francina Armengol, expresidenta de les Balears. S’apaguen els llums. Vídeo introductori, posada de context. En Llach no podia ser més jove (i més seriós). Ai que plorarem, diu la meva germana. Jo he vingut pel Jorns dels Miserables, que no fa plorar, però i tant que plorarem. S’aixeca la pantalla. Som al gener del 76.
Gemma Humet. Despertar (que no figura al disc, però va figurar al concert). Encertadíssima, la Gemma. Cançó senzilla, tràgicament esperançadora. Sentit del deure. Aixecar-se. I així tot el concert, gairebé diria: aixecar-se, va, amunt. Vaixell de Grècia també contextualitzarà l’època, mediterrània, dolça, propera, així com Ma tristesa, medievalitzant, trobadoresca. Al piano Manel Camp, com al 76, Santi Arisa a la bateria, com al 76, però només per a interpretar El dia (Lluís Ribalta a la resta de peces).
Aixecar-se, dèiem. Cal que neixin flors a cada instant, ens canten ara, collons. Així serà el concert, una constant invocació d’una fe que no és esperar. Tornar-hi, i tornar-hi, si bé sabent que els altres també hi tornen. General el comentari: “Sembla que no hagi passat el temps”. Sensació claustrofòbica, en aquest sentit: som allà mateix. Som al gener del 76, en molts sentits. Amb ràbia, amb frustració, amb ganes de justícia, amb la ressaca d’una nit més dura que no esperàvem. Aministia, llibertat. Som allà mateix. Jo tenia dos anys i tot semblava possible, m’han dit sempre. En Joan Reig promet, en aquesta primera aparició sobre la fe. Promet i jura, i sembla algú embruixat per la febre llachiana des que de petit va caure a la marmita.
Els micros xiulen massa sovint, els operadors de so baden. La meva germana ja s’ha mocat una vegada. En Maurici sap molt bé que si només dubta poca cosa té. Després, Respon-me es transforma en un nou lluïment de la Gemma Humet (i dels acompanyaments de Borja Penalba): la teníem rovellada, la primera cançó de l’àlbum, però ha aparegut com una preuada joguina guardada al calaix. “Qui damunt de tants cossos aixafats va aixecar aquella casa per a tothom”. I, després, Silenci, amb la mimètica participació del públic, ben bé tal i com apareix a l’enregistrament. Per alguna raó el concert d’avui va sobre la mateixa cosa, i l’atenció continua essent compartida entre escenari i públic. Però encara falta l’estrella, la icona del cartell. Només ens demanen deu minuts de pausa.
Quan apareix, en Llach fa un discurs llarg. Reconeixement a la burgesia catalana (a una part de la burgesia catalana, matisa): Oriol Regàs, Espar Ticó, Ermengol Passola. I bufetades a tort i a dret contra els socialistes, per traïdors a la idea, per ser la vergonya de l’esquerra, per haver destruït l’esperança amb Felipe González i destruir-la també ara. Pisarello i Armengol no aplaudeixen. En Llach es disculpa per la llargada de la seva invocació a la generositat ideològica entre independentistes, “però és que…”. Aplaudiments i crits. In, inde. Sense moviments a la llotja presidencial. En Reig fa L’estaca, la Gemma fa La gallineta (aquí Armengol i Pisarello sí que vibren), en Fredrik Strand fa Si arribeu amb el protagonista i en Penalba hi broda l’Abril 74. La germana és ara mateix un niu de llàgrimes. Jo, per dins, també. Porteu tots els meus cants I un ram de flors vermelles a qui tant he estimat.
El Jorn de Miserables és un blues majestuós o un gospel atrompetat, amb la seva millor versió al concert del Camp Nou del 85, però el duet entre Llach i Reig fan que quasi m’hagi d’aixecar per ballar. En Llach treu el seu monstre, l’ús de la veu en format instrument intel·ligible, que és una de les seves grans sinceritats: com diu la cançó, de vegades les paraules no són suficients i només pots fer que bramar una màgia negra (“caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules”, tal com va sublimar estilísticament dos anys més tard amb la cançó Dibuix). Després anirem a Ítaca, versió integral, amb aquell repic de plats que emulen onades i una Coral Escriny de Santpedor que eleva simfònicament el final. Sense Llach, però: en Llach reapareixerà per a la tendríssima A força de nits, arrepenjat al piano. La Humet encerta magistralment les tecles. En Lluís s’equivoca, com fa irremeiablement en quasi cada concert. El bandoler d’en Reig no té res a envejar amb el lluïment vocal per al qual en Llach la va compondre. Som al final, els músics surten a saludar i acabem amb L’estaca de nou, ara amb el jove torturat de Verges present a l’escenari, i desembocant després amb l’altre nostre himne nacional. Som a l’any 76, però aixecar-se. Aixecar-se davant les causes i també davant dels himnes. Sobretot si en són tants, i un rere l’altre.
