Escoltàvem Maite Casademunt a Juno House Barcelona com a part de la nostra sèrie d’esmorzars Women Who Inspire, i va dir quelcom que se’m va quedar gravat: la passió no és res sense valentia. Maite em va semblar absolutament fascinant. Amb estil, directa, i amb els peus a terra, transmetia aquesta confiança —i aquesta experiència— que s’adquireixen amb el temps i, potser, amb algunes batalles. Està al capdavant d’una empresa familiar de moda nascuda a Espanya que ha aconseguit expandir-se a escala global, una cosa difícil i poc comú en qualsevol part del món, i encara més en una societat com la nostra, on el talent existeix però a vegades no es manifesta potser per temor al risc.
Sentir-me envoltada de dones com Maite i altres sòcies de Juno House amb el seu esperit emprenedor m’inspira i em recorda per què vaig emprendre aquest camí. Avui, tres anys després del llançament de Juno House, em trobo reflexionant sobre qui era llavors i qui soc ara. Però primer, una mica de context per a explicar d’on vinc: el meu pare és català, la meva mare estatunidenca, i vaig créixer a Chicago, en una família multicultural, plena de passió i tradició.
El meu pare es va traslladar als Estats Units en acabar la seva carrera de medicina per a dedicar-se a la recerca científica i com altres metges espanyols de la seva època es va fer un nom fora del seu país. D’adolescent vaig ser nedadora competitiva i una mica rebel: m’avorria amb facilitat, era radicalment independent des de petita, i sempre seguia allò que em fascinava abans que el que resultava més pràctic. Aquesta mentalitat em va portar a treballar a la campanya d’Obama l’any 2008, a escriure per a la televisió pública, i a produir campanyes globals per a grans marques en la multinacional empresa de publicitat, Edelman a Nova York.
El meu camí mai ha estat lineal. Quan em vaig mudar a Barcelona, ho vaig fer per l’estil de vida d’aquesta ciutat, i em vaig quedar per amor. Una vegada presa la decisió, vaig saber que havia de començar una cosa nova. L’any 2016, l’ecosistema tecnològic de Barcelona estava en auge. Per impuls, vaig deixar la meva carrera a Nova York i em vaig unir a una startup tecnològica catalana de travel tech en fase inicial. La primera setmana estava aterrida. Què havia fet? On estava? Aquest anava a ser el meu nou camí professional?
Però quan va passar la por, va arribar l’adrenalina. Em va encantar tenir un impacte directe: definir l’estratègia de marca, ajudar a posicionar l’empresa per a una venda a un gegant tecnològic. A partir d’aquí, vaig trobar el meu lloc a Barcelona com a creadora de marques. Vaig treballar des de dins de startups, venent visions, col·laborant amb emprenedors i enamorant-me del costat més empresarial de la creativitat. Tot.i això, sentia que faltava alguna cosa: l’ambició, l’espurna que havia sentit a Nova York. No trobava aquesta motivació, ni aquesta comunitat de dones obertes, ambicioses, amb ganes reals de canviar el món.
Va ser durant el meu primer embaràs quan va sorgir la idea de Juno House. Vaig pensar: “Si no existeix a aquesta ciutat un espai per a dones àvides i amb mentalitat emprenedora on connectar, col·laborar, aprendre i prendre’s un bon còctel… llavors ho crearé jo mateixa”. Així que vaig imaginar el nostre destí i vaig traçar el camí per a fer-lo realitat.
M’encanta somiar, construir, presentar idees, dissenyar. La realitat és que la gestió pot disminuir la creativitat. I en aquests tres anys, he vist a moltíssims fundadors que donen per fet que han de gestionar cada aspecte del que han creat. És ego? És por? Potser amdbues. El que he après és que els millors emprenedors —i, sovint, els més exitosos— saben quan han de deixar anar i confiar el lideratge operatiu a equips sòlids. És profundament alliberador crear una cosa extraordinària i, per fi, prendre’t un moment per a admirar-lo, veure’l evolucionar i professionalitzar-se. Perquè només quan el deixes anar, el projecte desplega tot el seu potencial.
Com tantes altres fundadores, porto les meves pròpies cicatrius d’aprenentatge. Li donen caràcter. També les intueixo en líders com Maite, i això em fa admirar-les encara més. Vull escoltar-les, conèixer les seves batalles, compartir històries reals. Espais com Juno House fan possible tenir converses honestes i normalitzar el camí emprenedor. Sovint em pregunto per què continua sent tabú parlar de creixement, ambició o aprenentatges entre dones. M’enorgulleix que Juno s’hagi convertit en un referent per a obrir aquests diàlegs necessaris, sense filtres ni disfresses.
Tres anys després, em sento profundament agraïda a l’equip fundador, i a totes les sòcies que van creure en aquesta visió des del principi i la van fer possible. Fundar quelcom és, en essència, una manera d’aprendre i transformar-se. Comences amb una idea, i en el camí, aquesta idea també et transforma. Amb gratitud en el cor i la mirada posada en el futur, continuem construint.
