En què l’alegria del repòs es barreja amb l’angoixa insofrible del temps lliure. Darrerament, cada diumenge, quan m’alço del llit m’agafa molta por –em sobta el nervi, que dirien els cursis barcelonins– i passo les dues primeres hores del matí embolcallat sobre el meu propi estómac, quasi a la gatzoneta. Dissimulo el dolor amb la primera pastilleta del dia –cinc mil·ligrams– i un passeig a can Brunells, que continua regalant-nos un dels millors croissants d’Europa. Fa pocs anys, diumenge era el meu dia favorit: el vivia sencer a la biblioteca de l’Ateneu, trobant-hi volums d’en Xènius, oxigenant-me el cap amb la New York Review of Books, i projectant llibres que mai no he escrit. Ara, potser a causa del repulsiu xantatge de la vida conjugal, diumenge és dia d’escoltar-se, de fer alguna activitat cultural (ecs) o, simplement, d’evitar el guiram quedant-se a l’esfera de la república de casona.
Però aquest proper diumenge l’intueixo diferent. Tot i algun núvol escadusser, les previsions meteorològiques diuen que el canvi climàtic s’imposarà i podrem notar una escalforeta pròpia d’allò que abans era inicis de juliol. Ara que hi penso, carinyo, podríem anar a fer el mec a la platja de Sitges, que total amb la Renfe són tres quarts d’horeta mal comptats, visitar el Museu del Cau Ferrat, la seva vomitiva martingala modernista i, encabat, hauríem de cascar-nos un arrosset (dolent) a quaranta naps per barba. O quasi millor fem via, allarguem una mica l’esmorzar i ens deixem caure (ecs) fins a la Barceloneta, passant per La Ciutadella, així podem cardar-nos dels runners i reflexionar una estona sobre com la ciutat, curulla d’expats i gent enrotllada en general, s’està identificant amb la seva pròpia distopia. Amb això, xino-xano, ja en tindrem prou com per arribar a la tarda.
Diumenge, tot just havent dinat, ja tinc l’angoixa mitigada. Arriba, per tant, l’únic invent dels espanyols que fa gràcia d’importar. Demà caldrà regalar-se una migdiada titànica, de pijama i orinal, un autèntic homenatge d’aquells que hom en desperta amb el serrell mirant a Argelers i la pell estovada i mantegosa com un melindro. A casa, per fer-ho menys xaró i una mica més “de país”, dissimulem les ganes de desaparèixer una estona fent veure que llegim. En això, els autors catalans ens ajuden moltíssim: darrerament, els novel·listes septuagenaris foten uns totxos de més de mil pàgines que et deixen knockout a la vintena de fulls, i els nostres filòlegs s’han sumat a la festa dels kilograms amb unes biografies que estudien fins i tot on Josep Pla comprava els calçotets. Lloats siguin i que el Departament de Cultura els ho pagui. Obrint els ulls, ja saludem la vesprada.
Desvetllats, començaria a ser el moment de fer un balanç del dia, qui sap si mentre perpetrem la segona dutxa. No podrem evitar un cert lament per haver caigut en la desídia de la migdiada, comentant a la costella que podríem haver aprofitat la tarda per visitar l’expo Suburbis del CCCB, una coseta òptima, vist que els socialistes són a punt de tornar a determinar els designis de la cultura (de fet, no han abandonat el tron durant quaranta anys). També s’hauria escaigut treure el nas a la Feria d’Abril, però necessitem només un cop de Google per saber que la van tancar diumenge passat, ja veus tu quina llàstima, amb l’alegria que em provoca el flamenc. Seran les vuit del vespre i ja és hora de posar-nos en marxa; uns amics ens reben a casa tot just a l’hora dels primers sondejos. Només hem de dur un vinet o algun formatge bo. Res, tranquils, que farem un pa amb tomàquet i tira avall.
A partir d’aquí, només alegries, sobretot quan contemplem l’hòstia monumental que s’han fotut els propis, Els herois aniran caient a mesura que avancin les hores, els funcionaris grisos tornaran al poder i, al capdavall, Catalunya serà com un diumenge, deliciosament espantós, adorablement ridícul. I la gent del sud, donada la combinatòria de forces progres, podrà alliberar-se d’aquesta horterada del Hard Rock. Per molt que no ho entenguin, amb el seu previsible fracàs, els nostres amics seran més feliços lluny del Parlament, i podran dedicar-se a escriure coses belles. Nosaltres tornarem a casa tot just quan comenci dilluns i el règim (el del 78, no pas l’alimentari) faci veure que torna a imposar-se. Respirarem tranquils, al capdavall, perquè si més no ens hem estalviat la gràcia de participar en aquesta gran farsa.
Quines ganes de diumenge, per primera vegada en molt de temps!
