Era un vespre de llum indirecta i d’aglomeració estival, marca Barcelona, sempre un punt incòmode per als habituals dels auditoris però sempre amb aquell aire popular, democràtic, de quan et trobes el teu cap en una platja nudista i admetem que som iguals, no perquè sigui veritat sinó per deixar aquí el tema. Anar a la platja a escoltar música clàssica, on s’és vist… i, al mateix temps, s’és vist a Barcelona. Només podia passar a Barcelona. Piano de cua i sorra, orquestra i salitre, xancleta i americana, mar i cel.
La primera obertura, un inspirador Somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn, va funcionar com una porta suau al posterior món d’en Guino. L’ambient nocturn, l’aroma de mar i la llum apagada del cel van propiciar una simbiosi simpàtica, propera, familiar amb les primeres notes. A l’escenari, una cúpula òrbit de 26 × 17 m dominava l’escena, protegint el muntatge i creant una mena de “catedral a la fresca”. L’orquestra, compacta i precisa, va teixir un fil dramàtic entre els cors humans i el text narratiu. Els solistes i la companyia 2024 de Dagoll Dagom —amb noms com Jordi Garreta i Alèxia Pascual o Clara Renom— van aportar intensitat i autenticitat al retrat de l’amor impossible i del conflicte entre Saïd i Blanca. Els narradors Pep Cruz i Àngels Gonyalons van exercir com a fil conductor, un encert que va permetre seguir la trama amb cura, especialment per als que no coneixien l’obra original.
El repte tecnològic de sonoritzar gairebé 700 m de platja —amb delays, torres i pantalles de grans dimensions— i garantir que tota la música arribés nítida a totes les butaques improvisades és un triomf del disseny acústic. A més, la inclusivitat es va afirmar amb espais reservats per persones amb mobilitat reduïda, dispositius per a persones amb discapacitat auditiva i subtítols en tres idiomes. L’Himne dels pirates va enlairar de manera destacada la comunió col·lectiva, sobretot atès l’argument de l’obra, i acabava donant la sensació que l’extensa Mediterrània participava de l’argument. L’equilibri tonal i la potència coral van aconseguir emocionar, i un mur de silenci respectuós va envair la platja en els moments més adequats.
Malgrat l’ambient màgic, vaig notar un cert desequilibri entre espectacle i proximitat: les pantalles i els narradors eren imprescindibles per als qui no estaven just davant l’escenari, però aquesta dependència va restar naturalitat al ritual col·lectiu. Potser, en futures edicions, es podria explorar formats híbrids que integrin la narració i el visual sense desconnectar el públic de l’espontaneïtat de la música. També hi va haver moments, sobretot en passatges molt dramàtics, on la sofisticació tècnica, tot i brillant, va menystenir algun matís vocal: en un entorn acústic tan expansiu, la força instrumental domina, i això pot treure protagonisme a detalls íntims com la respiració o els matisos lingüístics més subtils.
En tot cas, “Clàssica a la Platja” amb Mar i Cel va ser una declaració d’amor a la cultura democràtica: música de qualitat a peu de platja, gratuïta, accessible i inclusiva. Va ser un gest —a l’estil del Liceu, del Palau i de L’Auditori— de portar la simfonia a la gent, trencant barreres i refugiant-se sota una nit estival. Vaig marxar content per en Guino, atès que hem d’admetre que els guiris no van al teatre a veure Mar i Cel, però per primera vegada havia pogut explicar-se davant d’un públic variat i internacional. De vegades hem d’estendre la tovallola per no quedar tancats entre les parets del nostre públic, del nostre imaginari, del nostre propi relat. On s’és vist, oi? Per bé o per mal, aquí. A Barcelona.
