Marta Polo: La vida és allò que ens està passant ara mateix

“Potser vaig escoltar massa l’Albert Pla o Extremoduro, els meus profetes d’adolescència, però tot allò que la societat considera com un fracàs, jo ho sento com un privilegi”. Ha demanat un cafè amb llet en tassa gran. Somriu, perquè a la vida cal parar-li l’altra galta així, amb alegria, encara que es tingui l’eterna sensació de no encaixar del tot, de ser una peça de la Torre Eiffel en un puzle del Coliseu.

“En la meva etapa d’adolescència i joventut ningú donava un duro per mi. No vaig acabar l’institut, no vaig anar a la universitat, durant molts anys vaig encadenar feines precàries. Però sempre penso que va ser gràcies a això, a no encaixar, que vaig poder explorar qui soc, què m’agrada, sense la pressió del sistema”. La llum de mig matí il·lumina, a través de les vidrieres, el tros de barra on està colzada. Marta Polo mou el cap al ritme d’Antitaxi de La Femme. “He sabut mantenir la il·lusió que tenen els nens per la vida i he après a ser feliç amb el que aquesta m’ha donat”.

La seva primera vocació va ser la pintura, més tard, el teatre, fins que va trobar el cinema. “El llenguatge de la vida i el llenguatge cinematogràfic, per a mi, són el mateix”. Va debutar fa uns deu anys amb el curtmetratge Charnega, “que vaig aconseguir acabar amb molt pocs mitjans i a base de pura obstinació i que va tenir poc recorregut, encara que va guanyar el premi Lleida Visual Art i va anar a alguns festivals”.

Per part seva, l’escriptura sempre va estar al seu costat, des d’adolescent, “però no em vaig proposar escriure la meva primera novel·la, Donde nunca ocurre nada, fins que la vida es va posar tan bèstia que no vaig tenir cap altre remei. Escriure em va obligar a ordenar el caos per donar-li una altra forma i trobar-li un sentit”. I, encara que detesta definir-se en funció del seu treball, ara se sent còmoda dient que és “escriptora i cineasta, llibretera i astròloga”. I amb les lliçons, “aquestes masterclasses que Déu t’imparteix”, ben apreses. La de quan va néixer el seu fill, Marco —“la maternitat com a acte creatiu em va canviar i em va donar la força per ser jo mateixa, per estudiar cinema, que és el que sempre havia volgut fer”— i, poc després, la de la mort dels seus pares, “que van marxar sense haver-se ni tan sols jubilat i, si després d’un fet així, no entens que la vida és a-r-a, no ho entendràs mai”.

Entre la solitud del paper i l’equip del cel·luloide

Marta Polo acaba de publicar la seva segona novel·la, Cómo construir una mentira (Colectivo Bruxista), “una mena de diari de rodatge d’una pel·lícula filmada a Barcelona, al Raval”, un barri que l’autora retrata amb una barreja d’humor càustic i realisme descarnat. Prostitutes, manguis, treballadors, ionquis, rodamons coexisteixen en les pàgines d’aquest dietari de colors vius, prenyat d’un amor incondicional per la ciutat i pel cinema.

Un amor que marca el procés del seu següent projecte, “el meu primer llargmetratge sobre un fets succeïts a Barcelona el 1990”, que està “escrivint, imaginant”, mentre es guanya la vida com a llibretera a la nova llibreria Finestres de Palamós. “Estic trobant el camí perquè surti a la llum. Això significa que les productores i productors són benvingudes a la meva vida!”, riu.

— I no continuaràs escrivint?

La parroquiana xarrupa una mica de cafè. “És que és això —replica—, també estic amb la tercera novel·la bullint al cap, i ara el meu dilema és la gestió del temps per a poder fer pel·lícula i llibre, perquè escriure t’ajuda a gestionar la solitud, mentre que fer cinema t’ajuda a treballar en equip”.

“Tinc moltes ganes de viure el procés creatiu amb més persones. Encara que són processos llargs, sobretot perquè cal continuar treballant”. Sí, arribant a tot sense perdre la il·lusió per aquesta vida que vibra a cada moment.

Imaginari únic

Ara que treballa a Palamós, l’escriptora i cineasta troba a faltar una Barcelona que estima incondicionalment, fins i tot allò que abans no li agradava. “T’has fixat en l’amalgama grisa i groguenca, aquesta mescla entre pol·lució i pol·len que adorna les façanes dels edificis? No et sembla preciosa?”, riu. “El que em sap greu és com tractem els coloms, em repugna que la gent digui que són rates. Primer, són ocells, tenen ales. Segon, les rates tenen dret a viure, no són éssers de segona!”.

Apassionada per “l’imaginari únic de Barcelona”, li agrada xipollejar en les nombroses llegendes urbanes de la ciutat, “com una que m’agrada molt, de 1978, en què alguns veïns de l’Eixample van començar a rumorejar que, a les nits, es veien ombres en alguns pisos d’un edifici que s’estava construint. Es va córrer la veu que era un fantasma, al qual crec que fins i tot li van posar el nom de Manolo. Una nit van arribar a congregar-se davant d’aquell edifici més de tres mil persones per veure’l. Van col·lapsar el trànsit i va haver d’anar-hi la policia municipal”. Fa una pausa dramàtica que aprofita per rematar el seu cafè amb llet, abans de revelar la conclusió. “Finalment van descobrir que no era un fantasma, sap greu per l’spoiler: era una persona sense sostre que dormia allà. Com pots veure, el problema de l’habitatge s’arrossega des de temps enrere, encara que mai tan pronunciat com ara”.

— El que és digne de llegenda urbana és la nostra oferta gastronòmica, per si vols esmorzar alguna cosa. Tenim de tot, dolç i salat, molt bo.

Marta Polo sospira. “No em facis triar entre dolç i salat, perquè entre el formatge i la xocolata està el joc!”. I riu, abans de decantar-se per unes racions “en plural, així compartim, que m’agrada menjar una mica de tot”. Provar coses, perquè la vida és allò que ens està passant ara mateix, també al paladar.