Montserrat Torrent, el nostre orgue

D’ençà que visc a Ciutat Vella, ben custodiat per l’estatueta de la nostra patrona autèntica (a saber, la bella infanta Eulàlia), quan passejo i fumo pels volts de casa, m’agrada conversar amb les fonts i la paret demacrada de Sant Felip Neri. Em plauria entrar a l’església més sovint però, com també passa amb la capelleta de Sant Sever (que ha ressorgit mercès a una restauració collonuda, diria que sufragada per algun paganino de la ciutat), la majoria de temples barcelonins es tanquen perquè no hi entri ni Cristo. Quan m’avorreixo dins de casa, també n’espio la rectoria mentre pipo els meus purets mig amagat rere la finestra; quan vam arribar aquí, ja fot un lustre, la façana era un mur caliginós fins que un vespre ens sobtà la silueta d’un intrigant felipó a qui batejàrem Quasimodo. Ben aviat, s’hi van sumar una colla de seminaristes de cos sumptuós que també gaudien fitant-nos.

A banda de compartir-hi soliloquis i d’espiar-la, amb l’església de Sant Felip Neri hi he tingut una relació musical. Fot segles, per exemple, hi solia tocar el nostre talentós músic lleidatà Carles Trepat, que lluitava de valent per omplir de so tota la nau amb la seva meravellosa guitarra Torres. Ara hi fan alguns concerts suposadament barrocs, diria que de qualitat més aviat dubtosa. Però la història fa pinta que canviarà ben aviat, perquè l’església comptarà amb un orgue de primera, qualitat i és un instrument amb nom propi; el de la nostra Montserrat Torrent. Dilluns passat vaig assistir a la seva festa de presentació (ja l’havia pogut sentir amb anterioritat, perquè la meva estimada Núria Llorach sap que em fan gràcia els plaers prohibits), una presentació que també va ser l’homenatge a una gran senyora de la nostra música, activa encara amb cent tacos ben portadíssims, i més que en farà!

Ara ja podem dir que sense la tenacitat de Montserrat Torrent (i la pasta que ha recollit i ha regalat ella mateixa), Barcelona no comptaria amb aquest magnífic instrument ordit per Albert Blancafort, una màquina bellíssima de sons que ja havia començat a construir el seu pare Gabriel. La senyora Torrent va voler inaugurar-lo ella mateixa, només faltaria, i va tenir tot el sentit del món que la peça de bateig de l’instrument fos un Tiento del seu adorat Francisco Correa de Arauxo, el compositor sevillà a qui la nostra barcelonina il·lustre va ressuscitar de l’oblit. Montserrat Torrent és una dona d’una generositat oceànica, i és així com va celebrar aquesta festa rodejada d’amics-alumnes que van oferir un tast prou curiós de la literatura organística (en aquesta Punyalada no faig de crític, però bastarà dir que Juan de la Rubia va demostrar per què ell és l’autèntic hereu de Torrent; artistàs catedralici!).

Té molt sentit que la festa d’aquest nou orgue s’acabés amb una preciosa i enèrgica Battaglia de l’alemany Johann Kaspar von Kerll que Torrent es berenà amb una facilitat encara insultant. Perquè aquest orgue de Sant Felip Neri ha estat la seva batalla personal i intransferible (el projecte de dotar Barcelona amb un instrument barroc de transmissió mecànica es remuntava a finals dels anys seixanta!), i és per això que el seu naixement representa un acte d’afirmació vital i tossuderia que només sabrem apreciar amb el temps. Feia goig veure el públic melòman de la ciutat dempeus ovacionant la seva conciutadana il·lustre! Estàvem tan jolius que fins i tot ens recuperàrem dels espantosos poemes de Narcís Comadira, encastats entre el repertori (també cal dir que els recitava el meu estimat Pere Arquillué, que amb el seu poder vocal pot fer passar per bella fins i tot una recepta farmacèutica).

Com el lector imaginarà, sempre que s’inaugura alguna cosa… els polítics s’afanyen a abraçar la festa. No comentaré gaire cosa dels discursos dels nostres alcalde i president, perquè com a símptoma n’hi havia prou amb les rialles de públic mentre parlaven. Diré només que estic d’acord amb una idea que va expressar l’actual Molt Honorable, segons la qual és important que —bo i tenint cura de la innovació— un país reivindiqui les seves arrels, la seva tradició… i intèrprets com Montserrat Torrent, que és un patrimoni vivíssim. Totalment cert, president, però un país també ha de pensar com és que una de les seves millors intèrprets, de fama europea, ha trigat més de cinquanta anys en fer realitat el somni d’inaugurar un instrument que, és evident, resulta molt costós… però que val molt menys que tantes animalades que la ciutadania sufraga amb una mansuetud incomprensible.

Però tot això tant li fot, car aquí l’important és recordar que Montserrat Torrent ho ha aconseguit. Tenim un orgue, un orgue que es diu Montserrat Torrent. Per molt que els espanyols o els fatxes ens tornin a foradar Sant Felip Neri, colla de podrits, serà nostre per sempre. Que no pari de sonar, doncs.