Cada barceloní guarda a la memòria el precís instant en el qual deixà d’anar a La Boqueria. Em corregeixo d’inici; potser no va tractar-se d’un trencament sobtat, com el del marit que marxa a comprar tabac o el de la senyora que descobreix el company fornicant al llit nupcial. Amb La Boqueria tots ens hem donat una segona, tercera i enèsima oportunitat; per evitar l’embotiment espantós de turistes a l’entrada, els veïns ens avesarem a irrompre al nostre mercat més excel·lent per La Virreina i la plaça de Sant Galdric o la de la Gardunya. Aquesta segona ha sigut notícia fa poc, perquè és l’indret on les gavines tenen la predilecció d’assaltar els guiris per robar-los els (per altra banda fastigosos) entrepans d’embotit pretesament nacional o les capsetes de freginat que compren als insofribles bars del mercat. Quasi tots odiem les rates del cel, però ara les aplaudim en secret.
Deia que tots hem acabat prenent distància de La Boqueria, abans un dels millors mercats del món, curull de parades de gastrònom (com Menuts Rosa o el catedràtic Petràs) que sobreviuen injustament envoltats de nauseabunds establiments on s’hi vomiten sucs de fruita i paelles de setena categoria. Els romàntics salvaven la presència abusiva de turistes i la desnaturalització d’un mercat barceloní a base d’una autèntica perícia en l’art de l’eslàlom; però la sobreabundància de curiosos, grups turístics i la mare que els va parir en general ara ja ho fa impossible.
Quan arribà aquest trencament, molts veïns del Gòtic emigrarem al mercat de Santa Caterina, un espai arquitectònic igualment genial (reverència, Sr. Miralles) i amb un equip de parades de primera divisió; així l’excelsíssim forn La Torna, la bacallaneria Ràfols, la xarcuteria Carles, el peixet d’en Paco o les delicioses croquetes d’en Josep… Aquestes són, faltaria més, les meves parades a Santa Caterina.
Per anar bé, en una ciutat del primer món, aquests racons no només haurien d’ésser els espais més excel·lents que trobo per omplir la nevera, sinó que el comú del ciutadà (així és el meu cas) hi hauria de viure-hi l’alegria frívola i la lleugera conversa mediterrània que demanem als mercats. De moment, i creuo els dits, a pesar de rebre turistes i curiosos de l’arquitectura urbana, Santa Caterina s’ha mantingut com un espai de contacte i xarrera pels indígenes barcelonins. Però darrerament he començat a albirar sang al mar… i les aletes dels taurons s’hi deixaran veure tard o d’hora. De fet, el mercat ha esdevingut parada de grups turístics i hom veu indrets tan civilitzats com el Bar Joan (on resulta deliciós esmorzar-hi una truita mentre hom va deixondint-se i fa la llista mental de la manduca) al punt de mira de l’enemic.
Fa pocs dies hi jalava tranquil·lament, mentre contemplava un grup de ianquis menjant una selecció absurda d’embotits i fent una copa de cava, tot just a l’hora d’esmorzar. La primera temptació fou la de riure amb la superioritat moral de qui sap del cert que cap català de pro es fotria una plata de pernil o fuet amb un espumós a les deu del matí; aquí som gent civilitzada, que banya la carn amb pa amb tomàquet i que esmorza curt per tenir gana poc després del migdia. Però tots hem fet el guiri (és a dir, el gilipuà) alguna vegada a la nostra vida i, tot seguit, vaig sentir certa compassió per aquest grup d’americans simpàtics, sotmesos a una activitat que no té res a veure amb l’indret on sojornen. Així va començar La Boqueria i, de continuar amb la mandanga, així també pot acabar Santa Caterina, a menys que les autoritats de l’Ajuntament comencin a obrar amb molt més de seny.
Jo estic encantat amb el fet que un estranger visiti els mercats de Barcelona (és de les primeres coses que servidor transita en qualsevol ciutat del món, seguidament de les biblioteques i les sales de teatre), perquè no hi ha temple millor per explicar-ne l’esperit i espiar-ne l’esquelet metafísic. Però si no volem que els nostres excel·lents espais gastronòmics quedin infectats de mal gust i la banalitat turística, caldria que l’Ajuntament hi prohibís immediatament els grups de guiram i posés totes les facilitats del món per mantenir el màxim de parades que es guien per l’excel·lència gastronòmica. El cas de La Boqueria, un espai inexorablement divorciat de la vida dels barcelonins, hauria de servir-nos d’advertència per no caure més en la vida xarona i la castellanor estètica. Si l’Ajuntament vol fer que Ciutat Vella no acabi essent un Portaventura més, que curri de debò per protegir-lo.
