Farà cosa d’un parell de lustres, un jove amic -en aquell temps, talent prodigiós d’allò que mal anomenem “la clàssica”- em demanà ajuda per sufragar-se un nou instrument. Servidor pateix la desgràcia de tenir l’ànima mig ianqui en un país tossudament català (a l’univers anglosaxó, en part mercès als avantatges fiscals que comporta, la gent de pasta viu més que habituada a afluixar la mosca per comprar un Guarnieri als púbers genials, a gratar-se la butxaca per millorar l’acústica d’un auditori i etcètera). Absolutament ignorant de la cosa monetària, com certifica ma vida creditícia, vaig decidir presentar-li un conegut, senyoríssim de Barcelona i cèlebre mecenes d’art, sobretot pictòric. Avesat a gastar tones de bitllets en Nonells, Guinovarts i d’altres il·lustres pintors catalans, vaig pensar de forma ben naïf que li faria certa gràcia exercir de pilar en la carrera d’una promesa.
Quan, acompanyat del meu col·lega, vam proposar-li la compra d’aquest instrument… la persona en qüestió ens va mirar com si li haguéssim suggerit finançar la barqueta d’un narcotraficant. De fet, recordo que -amb la seva honestedat sorneguera habitual- el nostre homenot va dir-nos: “i què en trec, jo, de comprar un violí?” Doncs bé, aquesta resposta no fou enterament culpa d’aquest interlocutor, un home d’una sensibilitat extrema, però sí que mostra el pensament d’una bona part de les nostres classes benestants, per les quals tenir un Barceló a casa permet fardar davant dels saludats i fer-se el filantrop… mentre que comissionar una simfonia o becar la formació d’un músic és llençar els calés a les clavegueres. Si elevem el fet a categoria, l’anècdota també ens retrata cruament l’ànima d’un país pel qual el patrimoni sonor no és quelcom que necessiti recursos.
Com ha demostrat l’esplèndid monogràfic que el nostre Post ha dedicat al mecenatge, la cultura catalana contemporània no podria explicar-se sense la iniciativa d’uns filantrops que -durant l’esclat cultural del Modernisme i del Noucentisme- pensaren que les nacions no només s’apuntalen en el discurs sentimental… sinó que bàsicament es defensen amb carretades de bitllets. Per aquest motiu, no és gens estrany que el poder central -pensant en la nostra tribu- hagi dilatat d’una forma exasperant les lleis de mecenatge que no només facilitarien que la classe adinerada pogués desgravar-se uns quants milionets d’euros, sinó que -novament, pensant en Amèrica- crearia una tradició de famílies que s’obliguen dolçament a destinar una part de la seva fortuna al desvetllament cultural del país. La llei sembla que ja arribarà aviat, però aquest “aviat” fa anys que el sento repetit.
En aquest sentit, caldria que les institucions musicals del país posessin la banya en recordar a la nostra burgesia (actualment, cal dir-ho tot, amb uns actors d’un coneixement musical més aviat limitat…) que comprar-se una instal·lació d’Eulàlia Valldosera o una ceràmica de Barceló és una magnífica ajuda als artistes i al país, però que comissionar una simfonia a Joan Magrané o una òpera a Ramon Humet resultaria encara més beneficiós per tothom. Això també s’aplica a la carrera dels nostres intèrprets, a través de l’adquisició d’instruments, l’organització d’audicions i concerts privats. Amb això no parlo només d’afluixar la mosca, sinó de teixir una relació íntima amb la carrera d’uns creadors que necessiten un suport econòmic que mai no els vindrà de l’administració, sovint molt generosa amb els grans equipaments però absolutament sorda quan cal fer costat als agents de la creació.
Pensareu que això és una xorrada, però quan alguna persona que conec (sigui adinerada o no) em pregunta què li podríem regalar pel seu aniversari o arran de qualsevulla ocasió especial, sempre responc el mateix; organitzem-li un concert! És una pràctica que he parit manta vegada i, de fet, molta gent se sorprèn del fet que músics de gran èxit del país no tinguin cap mena de problema en arremangar-se les mànigues per tocar en un concert privat a un preu molt inferior del que val el peix que s’estan halant els comensals. Mentre no hi hagi mecenes com cal, dediquem-nos a fer la feina i exercim de petits patrons, encara que sigui amb el simple esforç de dedicar un pèl més de pasta als músics que no pas a les pizzes de disseny que ens fotem a la boca. Penseu en el vostre intèrpret favorit; per desgràcia, toca per un sou deu vegades menor al que us imagineu. I així ens va la cosa…
