Fa calor al passeig Maragall. Des del metro d’Horta, un parell de terrasses m’han temptat perquè prengués alguna cosa refrescant però, en lloc d’això, avui toca escalar les empinades pujades esquitxades d’antics xalets i torres del barri de la Font d’en Fargues.
I quin millor lloc per començar que, segons diuen, un dels punts que van ser l’origen del barri. Amagada darrere d’una frondosa capa d’alts arbres, la masia de Can Fargues resisteix al pas del temps al costat del passeig Maragall. D’origen medieval, el complex està envoltat d’uns jardins que, després de més d’una dècada de lluita veïnal, es van obrir al barri fa uns anys, amb la masia rescatada de l’abandó i reconvertida en una escola de música municipal.
A aquestes hores i amb aquesta calor, només un parell de gossos amb els seus respectius acompanyants passegen pels jardins. La considerable altura dels arbres allunya el soroll i les siluetes dels edificis que volten el parc, i és fàcil oblidar-se del trànsit i pensar en aquesta inevitable expressió d’oasi en plena ciutat. Una família que sembla ser immune a la calor es passeja entre els arbres, i s’atura davant d’una petita font.
Aprofito per preguntar on anar a prendre alguna cosa, i em repten a pujar a la Font d’en Fargues, també rehabilitada fa pocs mesos després d’anys d’abandó. Les indicacions són senzilles: en sortir del complex medieval, prendre el carrer de pujada; després, continuar pujant fins que sembli que no es pot pujar més i, un cop allà, pujar encara una mica més, fins a topar-se amb l’antic quiosc modernista, que ara ofereix refrigeris i algun mos per picar.
El carrer Frederic Rahola s’enfila a la muntanya en un sinuós i laberíntic entramat que, lluny de dibuixar línies rectes sobre pla, ressegueix el terreny costerut que acaba convertint-se en el boscós Parc del Guinardó. Imponents torres i xalets que va aixecar la burgesia catalana continuen protagonitzant els carrers, ara amb un aire decadent que trasllada a novel·les de misteri i de temps millors.
Diversos horts treuen el cap entre desordenades construccions, al costat de diversos casalots que va erigir la Cooperativa de Periodistes, que va forçar la normativa per a acollir-se a la Llei de Cases Barates de principis del segle XX i la va aprofitar per construir grans cases d’estil senyorial. La majoria segueixen en peus tant a la Font d’en Fargues com a Can Baró, però aquestes les buscarem en un altre passeig.
Ningú més passeja a aquestes hores pels empinats carrers que connecten Can Fargues amb la Font d’en Fargues, revelant una vista panoràmica de la ciutat fins a Collserola. Va ser la font la que va donar nom al barri, i no al revés: la masia de Can Fargues es coneixia abans com a Mas Pujol, o fins i tot com a Mas Margarita. Sigui com sigui, tots dos llocs amb nom de barri i recuperats de l’abandó es connecten de xalet en xalet i d’equipament en equipament: una escola, un casal de barri, una bressol. I aquí sembla acabar-se tot: la bressol, poèticament al carrer del Descans, es topa amb la muntanya. Però més enllà se sent un rumor de converses pausades, nens i algun gos. Cal continuar pujant.
Una petita rampa que sembla conduir al no-res grimpa encara més cap al parc —o bosc— del Guinardó. De sobte, emergeix el quiosc modernista, acolorit, vibrant, envoltat de taules, de la font i la seva cova i d’un parc infantil que treu el cap sobre Barcelona des de les altures.
El sol ja comença a acomiadar-se del dia, i diverses famílies gaudeixen dels últims moments de plena llum d’agost, mentre que un parell de lectors solitaris devoren paraules absorts des de les seves respectives taules. En la distància, un home té cura del seu hort, mentre una dona li dona indicacions des de la seva terrassa, en un barri de terreny irregular on les plantes baixes d’uns són pisos elevats per als veïns.
El conjunt modernista de la font, el quiosc i una antiga sala d’envasat d’aigua —que ara alberga un dels banys més curiosos i inesperats de la ciutat— s’aboquen sobre Barcelona mentre el sol es decideix a amagar-se, al mateix temps que ho fan les famílies i els lectors que, mancats de llum, baixen de la muntanya per, tristament, tornar a l’asfalt.
