Pepe Serra: “El MNAC repensa el país permanentment, també per als visitants”

En uns dels espais més majestàtics de Barcelona, al capdamunt del Palau Nacional, Pepe Serra parla des del seu despatx amb una barreja d’entusiasme i prudència sobre el moment que viu el Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’ampliació, el paper del turisme i la comunicació de l’equipament, el nou relat i la revisió del paper dels museus en la societat contemporània configuren una cruïlla que, lluny de ser només arquitectònica, és també conceptual, política i cultural. Serra defensa un projecte col·lectiu, ambiciós i arrelat al país, que vol convertir el museu en un espai viu on el passat dialogui amb el present i interpel·li tant el visitant local com l’internacional.

— Arran de l’ampliació, sembla que el museu es troba en un moment especialment favorable. On som exactament? 

— Jo crec que es pot dir que és un moment crític, en el bon sentit de la paraula. És un moment incòmode, perquè els projectes són d’alta complexitat, però és veritat que és on sempre ens hauríem volgut trobar, com a museu i com a país. Aquest museu, per raons històriques (es funda dos anys abans de la guerra, pateix el franquisme, pateix una escissió…), és un museu incomplet. Mai se n’ha culminat la idea fundacional: representar amb normalitat els artistes del país, sense limitacions de temps ni de gènere. Ara ens trobem davant la possibilitat de culminar-lo, més que simplement ampliar-lo. 

— Què vols dir? 

— En aquest context de nous relats, d’aquesta transformació dels museus, és important l’accentuació de la seva dimensió social, la capacitat del museu de ser de present, de parlar de temes rellevants avui per la societat. Més que mai, que des del país i des del MNAC es pugui fer un relat propi i mirant al món. És un moment molt interessant, on ha contribuït moltíssim tothom: la societat civil, tot el múscul cultural i social que hi ha al voltant del museu, i el mateix museu. Per això insisteixo molt en aquesta idea col·lectiva i col·laborativa del projecte, perquè al final hi surt guanyant tothom.  

— No es tracta, doncs, de créixer per créixer? 

— No, això és molt important i m’agrada molt que ho preguntis. Jo entenc la visió crítica, s’ha de mantenir sempre, però si alguna cosa no és aquesta operació és créixer per créixer. És una cosa diferent: és que el museu està sense acabar. Es fa una ampliació sense construir un metre nou, ja que es fa servir un edifici patrimonial en desús, preexistent. Però és que, a més, a tot arreu s’amplien els equipaments. Aquí ens podríem disparar al peu si qüestionem l’ampliació d’un museu que té 50.000 metres quadrats i que només en fa servir entre 11.000 i 12.000 per a exposició.  

“Es un moment crític, en el bon sentido de la paraula”

— Ara, quan un arriba a la Guerra Civil, el relat s’acaba. 

— Exacte, i això vol dir que dels anys trenta en endavant (ja no parlo de l’actualitat) hi ha una immensitat d’artistes, de fets, d’històries, de genealogies pròpies del país que estan ocultes i negades, i han se ser aquí. Una persona de 30 anys que ve al museu, avui, no pot comprendre com hem arribat fins aquí. Es tracta de tenir espai per complir les missions, no de fer la casa més gran en un sentit buit. Aquesta és una institució de servei públic: persones, educació, dimensió social, construcció de memòria col·lectiva i individual, construcció de comunitat… No podem negar això als ciutadans, que mereixen, com tots els països d’Europa, un museu normal. 

— Aquesta ampliació permet anar més enllà de les nostrades avantguardes, doncs? 

— Sí, aquesta és una molt bona pregunta. Aquí hi ha dues qüestions: hem de complir amb aquesta missió, que com a mínim la segona meitat del segle XX estigui representada; però alhora, el context en què es produeix aquesta operació és favorable per repensar el museu enciclopèdic. Coincideixen els dos fets. 

— Què vols dir? 

— No pot ser que els anys seixanta, l’art conceptual, l’art polític, els primers feminismes, la fotografia… no es puguin veure. Però alhora, com que fa més de vint anys que els museus es transformen, podem fer-ho d’una altra manera. Un museu com aquest no pot esquivar del tot un esquema cronològic, però molts dels eixos no seran només cronològics. Estem treballant el relat amb gent de fora, curadors externs, joves i no tan joves, en un procés molt col·laboratiu. L’operació és complexa, avança tranquil·lament, i el relat s’ha de fer amb calma.  

“El sistema català és particular, i aquesta especificitat és el que ens pot fer bons“

— Com s’explica el MNAC a algú que de fora, o que no coneix Barcelona? És un Louvre, un MET, un Prado en versió barcelonina? 

— És una cosa molt particular. Les analogies de vegades no ajuden gens. D’entrada, hem d’anar amb compte amb aquesta tendència de posar grans temes globals i explicar coses que es poden explicar a Frankfurt o a qualsevol lloc. La visió no ha de ser localista, però ha d’estar arrelada aquí i, des d’aquí, mirar el món. El sistema català és particular, i aquesta especificitat és el que ens pot fer bons: fer allò que només podem fer nosaltres. I és que aquí tenim un cas molt singular: Pablo Picasso fa un museu aquí, Joan Miró fa el mateix, Salvador Dalí també en fa un a una hora de distància, Antoni Tàpies té el seu… I després hi ha un gran museu nacional amb col·leccions úniques. Aquesta singularitat és la que ens col·loca al mapa del món. El model que es va aplicar a Catalunya, i no se m’entengui malament, seria com sumar l’abast del Reina Sofía i el Prado. Per què venen a veure els experts internacionals aquest museu? Per la seva singularitat, les seves col·leccions singulars. Uns catalans que, a principis del segle XX, s’han d’autoarrencar les pintures perquè no els les prenguin (com deia Folch i Torres), i a més s’identifiquen amb aquest art romànic. I aquesta genealogia del romànic arriba a Tàpies, arriba a Miró, arriba a Picasso, arriba a Duchamp, arriba a Joan Casellas, avui. Tenim un relat molt bonic per fer, molt potent, molt dens i molt plural. I que no sigui tancat, que sigui obert. 

— I com es construeix el nou contingut? Col·lecció, magatzem, cessions, compres…?  

— El museu té les col·leccions que té, però el país és més plural. Per això parlo de projecte col·laboratiu i cooperatiu. El que estem fent és teixir acords amb grans col·leccions privades, fer dipòsits de llarga durada, de manera que la propietat tingui un valor residual per al ciutadà, i el que importi sigui poder mostrar les obres. La societat civil ha jugat un paper fonamental en el procés, i l’ha de continuar jugant. Aquí hi ha gent que ha fet una feina tremenda de substitució de les institucions: parlo de Cambó, de Vila Casas, de Suñol, d’en Bassat, de la Fundació La Caixa… Aquesta gent ha fet una feinada. Les pròpies famílies han aguantat les herències dels artistes. El relat correspon més al museu i als curadors, però la construcció de la col·lecció ha de ser plural. Nosaltres diem que estem “triant i trenant”: amb sentit, amb lògica, amb coherència, sense arbitrarietat. I en aquest relat haurem de parlar (agafant terminologia d’en Perejaume) del camp, de la ciutat i de la nació. 

— Diu l’alcalde que el nou Museu Thyssen, a l’antic cinema Comèdia, “omple un buit” en una època artística que faltava a la ciutat. Però el MNAC té com a una de les seves joies la col·lecció d’art modernista, no? 

— Jo t’he de dir que no ho conec. En Joan Manel Sevillano és molt amic, i hem quedat per conèixer el projecte. Una cosa és el Thyssen, la col·lecció que hi ha a Madrid, que és de l’Estat: però aquí estem parlant d’obres d’una persona particular, d’una col·leccionista, que és la Carmen, que té molt bona relació amb el museu. Jo no conec el projecte encara, és una iniciativa privada molt lloable. Però sí que és veritat que pel que fa al relat, aquesta modernitat a la Barcelona de principis de segle està molt ben representada al museu. La qual cosa no vol dir  que des de la mirada d’un col·leccionista privat es pugui construir un relat nou.  

— El museu també es qüestiona a si mateix? 

— Sí. El museu té un viratge burgès, patriarcal, per raons històriques. Tenim una col·lecció romànica imbatible, una col·lecció de fotografia imbatible, amb Gaudí es va fer un acord enorme amb la Sagrada Família, i amb altres prestadors, i amb la pròpia Pedrera, i la col·lecció d’objectes de Gaudí més important a Barcelona… Nosaltres hem de potenciar aquests punts forts i fer un relat nou, més complex, més divers, més sofisticat, més complex. Cal preguntar-se qui decideix què es veu i què no, amb quins criteris. Qui hi té veu. El model tradicional (algú que construeix un relat tancat) està superat. Ara es tracta de proposar preguntes, situacions, i deixar espai perquè el visitant completi l’experiència. Ha passat ja aquella època on algú escriu un text, agafa les obres, les posa al servei de la seva idea, i aquesta idea ens la posa en una sala de manera que els que venim consumim la seva idea. Jo crec que la cosa ha de ser més complicada. Cal que tinguem menys controlat el resultat. El resultat de les visites, de l’experiència del museu, no pot estar previst: ha de ser més sofisticat. 

“Es tracta de tenir espai per complir les missions, no de fer la casa més gran”

— I es pot aprofitar per fer canvis en la governança? 

— Hem de trobar mecanismes de participació més reals. Hi ha col·lectius que, per exemple, potser no tenen capacitat de contribuir econòmicament o no tenen poder adquisitiu, però són unes veus molt rellevants. Les comunitats a prop del museu, les comunitats educatives, les comunitats artístiques, les socials… Jo crec que, en això, les administracions han de fer una reflexió. Moltes de les crisis recents que hi ha als museus estan relacionades amb les governances que es van bastir als anys 80, que ara es veuen molt saturades. Fan falta unes governances que legitimin públicament, que siguin transparents, que siguin auditades com Déu mana. Ara el museu s’ho autoaplica, i parla amb els mestres, i parla amb els col·leccionistes, i parla amb els veïns… però potser a poc a poc, sense confondre un museu amb una assemblea, sí que és una oportunitat. 

— A Catalunya, per poc que et moguis si fas cultura, entres en el terreny polític.  

— Els museus no són neutrals, és impossible: no hi ha neutralitat. Cada decisió que prens és apostar per una cosa i descartar-ne una altra, amb tot allò que significa. I quan expliques unes coses deixes d’explicar-ne unes altres. El museu té dimensió política, és innegable. ¿Què és l’idoni per mi? Que aquesta dimensió política i la patrimonial es barregin el menys possible. 

— Però teniu una “N” al nom. 

— És una institució nacional, representa la nació, i jo, quan viatjo, soc el Museu Nacional de Catalunya. Tinc unes obligacions, i treballo amb la Vall d’Àneu i amb un poblet a Miravet, i a tot arreu on calgui, perquè tenim aquesta missió de país. Aquesta vertebració del país és important. I alhora hem de poder treballar coordinadament amb una certa llibertat. Això és difícil. La llàstima del conflicte de Sixena és que està tan extremadament polititzat que s’ha desplaçat a la seu judicial. En una taula amb els millors experts del món, sense cap jutge, viuríem una capacitat d’expressar-se que és impossible sota una sentència del Tribunal Suprem. Però jo crec que el museu ha aconseguit l’equilibri.  

— Un equilibri molt fràgil. 

— Hi ha unes genealogies de país molt fortes, el país és aquí dins. Portem el nom de la nació en lloc del de la ciutat, perquè quedi clar d’on som: perquè si no, no queda clar d’on som. Hem d’aconseguir representar aquesta complexitat, aquesta pluralitat que té Catalunya, Barcelona i, sobretot, Catalunya.   

— T’ho pregunto directament: el debat de Sixena és tècnic, jurídic, polític, museogràfic…? 

El condemnat és el museu, i el director general del museu soc jo.  Hi ha gent que opina des de les xarxes, fent veure que no existeix una governança. Jo tinc uns governants, als que he de respondre, i són tres administracions diferents i una sèrie de persones. No es pot ignorar el context. El context és important. No es pot parlar de Sixena en el buit. A veure si ens entenem: això és una operació de salvament. 

— De salvament? 

— És un salvament en temps de guerra. I, a més, això és un salvament modèlic Hi ha una qüestió jurídica, hi ha una sentència, arran d’una reivindicació d’un museu que té totes les pintures del Pirineu i que està enganxat en aquestes valls. D’acord. Ara bé: no trobem ningú capaç d’escriure en un paper que sap fer-ho sense carregar-me l’obra. En el camp jurídic, doncs, absoluta decisió de complir amb la sentència perquè no hi ha una altra opció. Però… 

— Però hi ha la via de l’incident d’impossibilitat d’execució. 

— De moment, aquí estem. És una situació de gran complexitat, jurídicament. I, després, políticament, el tema adquirit un valor de símbol que pel museu és una mica turbulent. Perquè el museu està molt concentrat a situar-se en la primera línia internacional. De fet l’organisme més important del món en restauració i conservació, que és l’ICROM, un organisme al qual no se li pot encarregar un informe, ni tan sols pagant, de motu propi ha fet un informe i s’ha pronunciat tècnicament sobre el tema. Aquest informe no s’ha pagat, no es pot pagar. A més, no pots decidir ni qui ve per part de l’ICROM. L’ICROM envia qui vol, quan vol, l’estona que vol. I aquests informe diu que aquí hi ha un volum de riscos tan gran sobre l’obra que, o s’eliminen aquests riscos, o aquesta obra no es pot retirar. 

— El president de l’Aragó acaba de dir que ho faran ells. 

— En l’àmbit polític s’han dit algunes coses que, francament, jo no vull respondre. Aquest és un museu de primera línia internacional, amb uns professionals de primera línia, que s’estimen les obres, totes les obres. Tenim milers i milers d’obres internacionals. Ens dediquem a això. Llavors, aquí sap greu les coses que s’arriben a dir.  

“No som un Starbucks museístic”

— Públic local o públic internacional? On anem forts? 

— La ciutat va canviant, però aquest és un museu amb un volum encara molt important de públic local. Depèn de l’època de l’any, arriba al 40%, al 50%… Ara, als estius creix tant el turisme que el públic local baixa… No el número, però sí en tant per cent. Al final, si nosaltres som capaços de fer una cosa des d’aquí, és a dir, una cosa singular, que només la pots fer tu (encara que no siguem el centre de res) els nouvinguts, veuen un relat que no coneixen i que és interessant per ells. No es troben un Starbucks museístic, diguéssim.  I els d’aquí se senten interpel·lats: perquè son un museu on el país es repensa de forma permanent.  

— Per exemple? 

— La globalització ens pot fer parlar tots de només quatre temes, quatre clixés, de manera absurda. Per exemple, aquest famós tema de la descolonització, en termes MNAC, significa una cosa completament diferent que al Museu d’Amèrica de Madrid. O el romànic, aquesta paradoxa tan cruel i tan bonica alhora, un altre salvament: allò que et deia de Folch i Torres, que deia que aquí ens robem a nosaltres mateixos per evitar que ens robin. 

— I aquí estem encara? 

— I aquí estem encara. Hi ha una força, aquest museu, el país, la ciutat, els ciutadans de Catalunya mereixen que el museu pugui desplegar tot això.  

— I l’ampliació busca aquest resultat. 

— Anem a parar a un pavelló que ja era un espai d’exposicions. Industrial, el primer edifici amb ciment de Barcelona… una capsa de la qual aprofitarem fins a l’últim metre, amb 15 metres d’alçada. On jo crec que per primera vegada a Barcelona tindrem un espai molt poc connotat, arquitectònicament.  Potser tenim una ocasió de tenir un lloc on per primera vegada les obres brillin una mica tranquil·les.  

— I la part del relat que s’adjudica a l’ampliació no està encara decidida? 

— Sí, sí. Les capes d’estructuració són diverses. Primer, la macro: quan tens un museu amb unes col·leccions tan immenses, ja l’any 2004 l’Eduard Carbonell planteja si podem desplaçar sencera la col·lecció o no podem? La decisió macro és que les col·leccions medievals i del recinte barroc es queden en el palau de dalt, mentre que en el tall de la modernitat fins a una certa contemporaneïtat, anirem més aviat a baix. No vol dir que a baix no puguem fer un espai amb una mena de laboratori, més crític, que potser permeti també arribar a les col·leccions històriques. 

— Què vols dir? 

— Jo sempre poso d’exemple una foto que hi ha a la col·lecció, fenomenal, quan als anys 50 ve en Marcel Duchamp (amb tot el que representa el Marcel Duchamp, des del punt de vista del qüestionament de l’idea d’art, l’objecte trobat…) i es retrata enmig dels àngels romànics del Burgal. I qui fa la foto? Oriol Maspons. I qui fa servir la foto per fer una performance? Joan Casellas, que és un artista que està viu. Això és tot un resum del MNAC. Per tant, a la part de baix podem compaginar contemporani amb obres antigues (sense traslladar retaules o absis). 

— A les temporals, anireu més a la rabiosa actualitat? 

— Ja l’any 2012 vam arribar a una cord amb el MACBA (que dialoga permanentment amb la contemporaneïtat) on quedava clar que el MNAC té unes obligacions de país. Dit això, com que tenim col·leccions i programem lliurement, produïm també contemporani: Francesc Torres, Laia Estruch, Eugènia Balcells, Jordi Bernadó, que han obert noves lectures de la col·lecció. Si volem parlar de guerra (la comercial, la bèl·lica, la política…), serveix un retaule gòtic i una obra d’aquest any o una foto d’en Centelles. Ara tenim tres curadors que treballen amb nosaltres (Íngrid Guardiola, Albert Mercadé Maria Garganté, cap d’ells de Barcelona) i en una segona fase entrarà l’Altaió i altres, per a fer aquest tipus d’exercicis. 

— Els rànquings, els fa el diable, però què lo faltaria al MNAC per acostar-nos a posicions més altes? 

— No hem de voler ser el Prado (amb el qual tenim molt bona relació). Ells tenen unes col·leccions reials, amb 30 o 40 mil obres,  i nosaltres comencem amb una moneda d’Empúries i acabem amb Perejaume (i tenim 450.000 obres). Hem exigit molt a la Generalitat que enforteixi el sistema patrimonial, i sobretot el sistema de compres: hem d’adquirir sense parar, hem de tenir. Hem de col·leccionar. Per això defenso tant l’ampliació: el relat que farem és important, però sobretot el nou estatus. Tenim una gran biblioteca, uns grans arxius, un gran laboratori i unes grans col·leccions i ens hem de mantenir a dalt. A la mínima que això baixi, o s’estanqui, quedem a la intempèrie. No estem creixem només en infraestructura o metres, com diuen algunes periodistes que porten 20 anys a Barcelona i no parlen català. És una idea tramposa, que busca laminar el nostre creixement i sobretot la nostra “N”. El cost mínim d’obrir aquest museu està cinc vegades per sota del que hauria de valer realment, i quan ampliem passarà el mateix. Fem molt i molt més que el que ens pertocaria amb el nostre pressupost. Sí, ara serà més car obrir: doncs doneu-nos recursos, eines, i ja ens espavilarem perquè compensi també econòmicament. Però prou de tirar-nos trets al peu.

— I l’Estat?

— El problema és que si la Generalitat augmenta, l’Estat ha d’augmentar. Però d’entrada, l’estat hauria d’invertir molt més: per exemple, totes els compres de l’Estat vans empre a parar a la mateixa ciutat. Si compres un Miró o un Picasso… per favor, no? Però és el govern de la Generalitat qui ha de tenir capacitat de projecció internacional de primera línia.

— Caldria un anunci del MNAC a l’aeroport? El turista que aterra ha de veure-hi sempre el Moco, o altres iniciatives privades?

— Hem fet moltes iniciatives (la part social, científica, patrimonial, de projecció al país, etcètera) però l’escassedat de recursos ens ha fet no gastar tant en comunicar. Hem de posar-hi orgull i sofisticació. A més, a nosaltres ens aniria també bé un programa de televisió pública sobre art. El Prado anuncia a tot arreu, a l’aeroport de Viena el primer que veus son els museus. I sí, no té sentit que per exemple en aquest espai d’arribada a l’aeroport no puguem fer un esforç totes les institucions i projectar-hi tant MNAC com Fundació Miró, el Picasso, el disseny, el teatre, etcètera. Ens hem de posar d’acord.