Mónica Bello, originària de Santiago de Compostel·la i arribada a Barcelona l’any 2003, va esmentar l’anomenat Comissariat de la Imaginació Pública que proposava Dalí per a la Pedrera. Ara lidera el projecte Platform Dalí, impulsat per la Fundació Gala-Dalí, i avalat per una trajectòria sòlida de Bello al capdavant d’Arts at CERN, potser la iniciativa més substancial que durant l’última dècada ha provat d’articular la intersecció entre disciplines artístiques i científiques. El programa apareix pensat per crear un marc estable en què l’art i la ciència s’acostin, per entendre la complexitat del món, tot fomentant “diàlegs, intercanvis i experiències” que busquin llocs de trobada significatius entre ambdós universos.
Com tothom sap, Dalí era un apassionat de la ciència. De la realitat. El surrealisme té aquest factor, que en la paraula inclou el terme “realitat”, malgrat que es passi per la centrifugadora: per tant, la realitat, allò tangible, la ciència, els efectes visuals, l’ADN, el microscopi, els àtoms de Leda Atòmica, els metalls, els prismes, conformen les joguines incansables del pintor. Creava la seva cosmogonia a partir d’allò que ja hi ha al cosmos, i després en fa la seva versió onírica, profundament expressiva. El projecte Platform Dalí es fixa, doncs, en aquesta aproximació del creador cap al món del coneixement i vol crear-hi un pont. Trencar els llenguatges artístics a partir de preguntes científiques. “Els esdeveniments científics són l’única guia constant de la meva imaginació”, deia l’artista empordanès, que vol ser la veritable brúixola ideològica del projecte.
No estem davant d’un festival efímer, sinó d’una infraestructura cultural de llarga durada que arrencarà el 2026 amb beques, residències, programes públics i trobades en laboratoris, i culminarà amb una exposició el 2029. La lògica no és representar l’art, sinó fer-lo passar pel laboratori, fer-li una analítica, contrastar-lo amb el món tangible, exposar-lo a les tensions de la recerca contemporània i posar-lo en diàleg amb la física i l’alquímia, les ciències de la vida, la supercomputació, la intel·ligència artificial o la investigació marina. Tot plegat, àrees que articulen la identitat de centres com el Barcelona Supercomputing Center, l’Institut de Ciències del Mar, l’Institut de Física d’Altes Energies, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona o l’Institut de Ciències Fotòniques.
Barcelona conté un ecosistema científic d’alt nivell, sovint desconegut pel mateix país. La Fundació entén que les institucions artístiques no poden limitar-se a conservar llegats, sinó a mobilitzar-los. El projecte assumeix que Dalí no es pot entendre sense la ciència, i que potser tampoc podem entendre el món, avui, sense art. L’aposta pels artistes residents, en aquest sentit, confirma la vocació experimental: Tania Candiani, amb el seu treball sobre llenguatges visuals i sonors; Israel Galván, que ha portat el cos i el ritme a límits insospitats; el col·lectiu Taller Estampa, amb la seva “pràctica crítica amb les tecnologies digitals”; o George Mahashe, que explora “relacions entre art, ciència i sistemes de coneixement”, especialment a l’Àfrica austral. No els cal, a aquests artistes, provincianes beques de 80.000 euros sinó introduir-se en un teixit Barceloní i català ja existent.
També sorprèn la cura posada en la identitat visual, creada per Javier Jaén, que parteix de la lletra “D” i la fragmenta en esferes en moviment (com en tants quadres dalinians), evocant la transformació de la matèria i “mirar allò conegut des d’una perspectiva múltiple”. El vídeo que presenta la imatge també feia una picada d’ullet a les formigues i als ous, tan icònics també en l’obra de l’artista.
Platform Dalí és, en certa manera, una forma d’humanisme renovat, una defensa del pensament multidisciplinari en plena era de l’especialització extrema (allò que Dalí abominava tant i tant, com va mostrar davant les càmeres americanes en el concurs What’s my Line?). I també és un espai per aixecar preguntes incòmodes: què pot fer l’art quan el món està governat per algoritmes, dades i sistemes complexes? Què pot aportar quan la ciència defineix la realitat, d’acord i enhorabona, però no el seu sentit? Sabem què pot aportar la tecnologia a l’art, però i l’art a la ciència? Segons Mónica Bello, no es tracta que l’art aporti una solució, o ni tan sols un marc d’investigació: es tracta que aporti el valor, cada cop més urgent, de preguntar-se “per què estem fent tot això”?
En una ciutat que sembla mancada d’imaginació i de gosadia, i on es vol fer passar com a grans idees el que és simplement vendre regalada una marca de ciutat, o regalar directament la ciutat, és esperançador que aparegui un ecosistema nou determinat a construir, no només a programar o a entretenir. O a fer bonic. El que ens cal és més Dalí, més somni, més gosadia, més modernitat, més Modernisme, més Pedrera, més llibertat individual i col·lectiva, més sentit de les coses. La realitat no està feta per assumir-la, ni per caure en l’infèrtil realisme (que és bressol del cinisme, i sovint del feixisme, allò que va fer impossible el Comissariat de la Imaginació Pública). La realitat està feta per a conèixer-la, per a prendre-li la mida i, aleshores, canviar-la. Millorar-la. Imaginar-la.
