Projeccions infinites a l’espai interior

[dropcap letter=”L”]

a instal·lació comença a fulgurar amb la caiguda del sol. La simplicitat de les línies del pavelló Mies van der Rohe, ja a les fosques, es perpetuen en feixos de llum vermella. Apareixen i desapareixen creant estructures imprevistes, però d’impecable geometria. El projecte artístic Luftwerk, format per Petra Bachmaier i Sean Gallero, habilita conjuntament amb Iker Gil i el músic Oriol Tarragó una experiència que és referida com “immersiva”. El terme suggereix l’entrada en un element diferent, apunta a un tipus de vivència de l’espai que contrasta amb l’habitual. I, en efecte, allò que el visitant sent en ingressar al recinte del Pavelló Mies van der Rohe és difícilment comparable a qualsevol altra experiència espacial.

El color vermell aporta calidesa a la puresa matemàtica de les línies. Delineen estructures que no existeixen amb la perfecció que aparenten, sent cartesianament pensables, només, sense lloc per al dubte. El fenomen físic, la llum que es desplaça en perfecta linealitat, suscita la creença en la seva materialització arquitectónica alhora que les formes pures, enterament mentals, s’intueixen reals. Encara que per un lapse brevíssim, ja que desapareixen. Passen a conformar altres possibles habitacles dins l’edifici, el pavelló, de referència mundial per la seva abstracta pulcritud. Un joc estrictament racional, que no obstant això li deu tot als sentits. La música d’Oriol Tarragó (dissenyador de so que ha guanyat, entre altres premis, quatre Goya), imprimeix un ritme voraç i industrial, impedint la contemplació extàtica de les geometries.

El fenomen físic, la llum que es desplaça en perfecta linealitat, suscita la creença en la seva materialització arquitectónica. Les formes pures, enterament mentals, s’intueixen reals. Encara que per un lapse brevíssim, ja que desapareixen.

L’admiració envers allò que és vist s’altera a cada instant en deixar de ser, i en trobar-se diferent -amb el mateix rigor- en un altre lloc. L’espai és retallat, artificiosament delimitat per una quimèrica línia recta que busca crear àmbits. Però la noble pretensió de l’arquitectura no és només pragmàtica, combina l’abric dels elements potencialment nocius amb la concepció d’un espai per a la vida: la vivència d’un interior en què les interioritats es troben, en què s’han de donar les millors condicions perquè discorrin les activitats humanes. Un clàssic com Bruno Zevi ha recordat amb valuosos i diversos exemples el veritable paper de l’arquitectura, posant sempre l’èmfasi en la creació d’espais.

ESPAI INTERIOR I VIVÈNCIA D’ALLÒ OBERT / TANCAT

La instal·lació Geometry of Light potencia la vivència de l’espai. En representar una auto-reflexió de l’experiència arquitectònica, en realitat continua la senda de Mies van der Rohe. La reducció al mínim o la maximització de la simplicitat, fins a la valoració de la proporció en allò intangible: “En arquitectura, la qüestió de la proporció no sempre es refereix a la dels objectes en si, sinó, moltes vegades, a la proporció entre els objectes. No hi ha res, però tot i així hi ha una proporció”. Les línies corbes apareixen només en els dibuixos, falsament geomètrics, de la fantasiosa paret d’ònix i del marbre travertí, així com en l’escultura de Georg Kolbe, ubicada a l’estany “interior”. També a la cortina vermella i, a manera d’accessori, a les confortables i tan imitades cadires Barcelona. La creació d’un espai tancat / obert, impensable a finals dels anys vint -quadratura del cercle, albergar activitats humanes i, al mateix temps, obrir-se a l’experiència d’allò que circumda-, és suggerida mitjançant la tecnologia i la música 90 anys després.

Com Hegel, Mies van der Rohe creia que cada arquitectura reflectia l’essència de la seva època. La intervenció de Luftwerk i Iker Gil confronten el visitant amb la realitat del miratge arquitectònic, en delimitar o delinear hàbitats que no existeixen, que canvien de lloc constantment -tot creant altres possibles llocs- i fluctuen entre la materialitat i l’abstracció. La llibertat en l’experimentació dels espais sembla, a través de Geometry of Light, fer el salt a una obertura digital, atractiva però inevitablement esquiva. Enfront de la clausura absoluta de certes formes arquitectòniques, es produeix aquí una experimentació de l’espai que res no tanca del tot, projectant-se totes les possibilitats en una lliure circulació somiada, la de l’arquitectura sense murs. Simptomàticament, es pot veure només en absència de llum diürna.

A la simplicitat de Mies van der Rohe la instal·lació lumínica aporta una mena de frenètica i onírica fabulació, animada per la música, que s’alterna amb la racionalitat de plànols i quadrícules.

Tota experiència de l’espai és ja una experiència estètica. En el seu llibre Lògica del límit Eugenio Trías parlava de l’afecció subliminal de l’arquitectura. La immediatesa amb què condiciona l’ànim, tot just conscient en l’implicat, es deu a ressorts objectivables, sens dubte. Però com passa amb la música, aquest altre art amb el qual ha estat associada -tant per la importància del nombre, de la regularitat com pel caràcter pre-conscient de la seva incidència-, no hi ha manera de sentir allò que l’altre sent, ni per tant d’expressar-ho. A la simplicitat de Mies van der Rohe la instal·lació lumínica aporta una mena de frenètica i onírica fabulació, animada per la música, que s’alterna amb la racionalitat de plànols i quadrícules. Una projecció sempre canviant, que semblaria habilitar inclús vivències inexistents, encara per viure.