Als conciutadans més desvetllats i internautes els haurà caigut al telèfon mòbil un vídeo en el qual un fotògraf xinès, especialitzat en fer reportatges de noucasats al barri Gòtic, immobilitzava un lladre que li havia robat la càmera amb un grup de sicaris. Tot i ésser molt breu, al vídeo veiem el fotògraf estrangulant el pispa amb la tècnica popularment coneguda com el matalleó —un artifici més aviat patrimoni dels rapinyers, consistent en atacar la víctima per darrere i pressionar-li el coll, ofegant-lo fins que quasi perd el coneixement— tot just abans que arribi la policia, que detén l’escurabosses, i els transeünts de l’escena aplaudeixen a rabiar. Aquest cas podria ser una atracció turística en ella mateixa, no només donada la quantitat enorme de fotògrafs asiàtics que es passegen per la Plaça de Sant Felip Neri a la recerca de la instantània més cuqui, sinó també per la normalització dels furts a la barriada.
Tot això s’esdevingué dimarts passat, però podria haver-se tractat de qualsevol altre dia. A casa hi estem avesats, especialment a l’estiu, quan ben entrada la nit el carrer de Sant Sever es converteix en una autèntica pista persecutòria entre alguns rapinyaires que s’endinsen al Call mentre un pobre turista va cridant “my watch, my watch!” (recomanem, doncs, als visitants del món que surtin a sopar sense el seu peluco, si l’objecte en qüestió val més de cent euricus). Cal dir que, d’ençà de l’arribada del PSC a l’administració (i del lloctinent Albert Batlle com a regidor del districte) ,aquesta escena ha disminuït en la freqüència i hom pot veure més presència policial i d’agents cívics al barri. Però els problemes estructurals, que dirien els cursis, encara hi romanen. De fet, al costat de casa ha obert de nou un mític narcopís on, de tant en tant, el toxicòman de torn ens regala grans nits de cridòria i insomni.
Al final del succés que us relatava al principi, la policia acabà arribant en escassíssims minuts; el pispa en qüestió, per tant, pogué recuperar l’oxigen perdut i el fotògraf xinès va recuperar el seu instrument de treball. Però els aplaudiments del final del vídeo marquen un fet més preocupant que el de la seguretat, i és el frenesí dels ciutadans que van a la recerca d’individus que, mitjançant actes d’aparent heroisme, acaben per substituir la desídia policial. De fet, encara que sembli no tenir-hi res a veure, a Catalunya ha augmentat notòriament la gent que ha sol·licitat un permís d’armes (servidor té diversos amics que ho han fet), i no només com a eina recreativa per dedicar-se a fotre trets els diumenges i així encarar la setmana amb un pèl menys de tensió. A major risc d’inseguretat, el ciutadà pot caure en la tendència més aviat atàvica i premoderna de creure que pot substituir la policia.
Les accions individuals serveixen per excitar les xarxes, però no acabaran amb els pillards que campen a la ciutat
Aquesta no és una bona notícia, no només perquè una societat més armada no acostuma a ser més segura (com certifica molt bé el cas dels Estats Units), sinó perquè alimenta la noció que, amb els poders públics i els seus serveis, els ciutadans no estem prou protegits. El cas del fotògraf xinès al Gòtic pot semblar molt banal, perquè es tracta d’un furt i la violència emprada hi és més aviat defensiva; però els aplaudiments generals dels espectadors de la batussa porten a imaginar un nou context on el ciutadà no només malfiarà de les forces d’ordre públic, sinó també del sistema judicial que, com ha passat en aquest cas, ha acabat deixant el pispa lliure, tot i acumular una desena de robatoris semblants. D’ençà que tinc ús de raó, els polítics prometen endurir la llei de furts, però aquesta reforma sembla més costosa que l’alçament d’una piràmide. Avui, al barri, hi haurà algunes estirades més.
Que el poble actuï de poli o de jutge mai no és bona notícia, per molt que l’acte en qüestió hagi servit per recuperar una càmera, detenir el cleptòman, i provoqui un alleujament momentani a un problema molt seriós. Barcelona continua necessitant més efectius policials (especialment de nit!) i més agents de carrer que ens regalin seguretat mentre passegem a les fosques, en un barri il·luminat amb autèntics criteris de Transilvània. Les accions individuals serveixen per excitar les xarxes… però no acabaran amb els pillards que campen a la ciutat; per molts aplaudiments que susciti l’espectacle (o l’acudit macabre) de veure com un xinès escanya un marroquí, mentre els barcelonins aplaudeixen.
