Una sabata perduda a Broadway

El Barrymore Theatre és de dimensió mitjana, una mena de petit Tívoli a l’americana, construït a principis del segle passat i molt proper al cor de les pantalles frenètiques de Times Square. En una d’aquestes pantalles, la que fa cantonada amb el carrer W47 on s’ubica el teatre, apareix ara sí ara no l’anunci del nou espectacle del Mago Pop. Ja ho saben: cara de nen murri, posat d’actor professional i un “ja sóc aquí” als ulls tan indissimulable com comprensible: s’encarregarà ell mateix de deixar clar, durant tot l’espectacle, que li ha costat molt arribar fins aquí.

Se n’ha ocupat ja des del moment en què alguns passatgers han viatjat des de Barcelona amb Level, una companyia que porta el nom i la cara del mag a la cua de l’aparell i fins i tot en els reposacaps de cada seient. Antonio Díaz ha decidit no només desembutxacar força diners en promoció, atès el caràcter únic del moment, sinó també fer de la seva aventura una fita a compartir per tots els seus espectadors. Res és impossible esdevé, per tant, una frase que no només fa referència a l’il·lusionisme: fa referència, sobretot, a la història d’Antonio Díaz.

El millor número del Mago Pop és un clàssic sense paraules, i té a veure amb una sabata que li apareix i desapareix del peu mentre ell ens distreu llençant cartes aparegudes del no-res o fent ballar una boleta entre els dits a velocitat supersònica. Aquest número intepretat al ritme de chanson francesa (molt ben escollida per les dinàmiques a l’escenari) és el que mostra l’Antonio Díaz més essencial, més prodigiós i més humil alhora. La simplicitat és allò que el fa poètic i sorprenent, i allò que et fa sentir més imbècil com a espectador: però com pot haver-li desaparegut de nou la sabata?

De fet, aquest és potser el contrast més delicat: simplicitat i Broadway no casen gaire. Si el Mago Pop ha accedit a aquest teatre tan inaccessible per la majoria (acompanyat i dirigit pel gran Mag Lari) és, precisament, perquè el seu espectacle és un show. És gran, excessiu, exagerat, trepidant, lumínic, hiperbòlic, perquè Broadway també és així i perquè ja ell ja va intuir, des del seu Teatre Victòria, que el Paral·lel havia de provar de ser excessiu com Broadway. Res d’estrany, doncs. La sabata per als romàntics: a l’espectacle d’Antonio Díaz no hi faltaran flames, grans plataformes, capses penjants, pantalles de video, vitrines circulars, teletransportacions, telepaties, confetti, focus encegadors i helicòpters.

En entrar, una capseta de llaminadures per a cada espectador (amb efecte sorpresa cap al final de l’espectacle). En sortir, llargues discussions sobre els trucs que es poden provar d’endevinar en cada número (amb un èxit relatiu). Segurament el més reeixit, a nivell de show, no és cap helicòpter sinó la rapidesa inexplicable amb què canvia la seva presència per la d’una col·laboradora vestida de vermell. L’anglès d’Antonio Díaz és un anglès de Badia del Vallès molt fluïd, molt assajat, molt hispà però alhora força impecable. Ens ofereix un “bona nit” obligat i parla molt ràpidament, tant que fa patir i tot. El Mag Lari es mira l’espectacle de la première des de platea, aparentment relaxat, comprensiblement histèric. La intenció és, des del primer moment, no només deixar l’espectador sense alè sinó, més enllà d’això, no donar-li temps per a tenir alè. L’acció és d’una trepidància extrema, hiperactiva. Parlant d’alè, però, un consell: la frase del vídeo on diu que el mag va deixar a Stephen Hawking speechless, si no és una broma (i aleshores caldria remarcar-ho), s’hauria de treure per indelicada.

La intenció és, des del primer moment, no només deixar l’espectador sense alè sinó, més enllà d’això, no donar-li temps per a tenir alè

En l’apartat dels “peròs”, només un altre: tinc dubtes del fil argumental pel qual l’aventura d’Antonio Díaz hagi de ser el centre de l’espectacle. Evidentment ja ho van discutir, i van decidir que aquesta constant explicació sobre els orígens humils del mag, sobre Barcelona, sobre la seva infantesa, sobre els seus somnis i la capacitat de fer-los realitat no només és un relat entendridor, sinó que a més incorpora un missatge clar sobre què és la màgia i sobre la capacitat que tenim tots de superar-nos (tenir il·lusions funciona). Ho entenc. I ho subscric. Tot i així, esdevé excessiu. En algun moment abans de la meitat de l’espectacle tenim la sensació que importa més Antonio Díaz que la màgia. No crec que aquest sigui un risc que aquest gran il·lusionista es pugui permetre: la línia entre un somniador i un wannabe pot ser massa fina.

La gesta és gran. El resultat és quasi perfecte. La petjada a Broadway és destacable, tant o més que la compra de tot un teatre a Missouri. El Mago Pop fa el salt, com el van fer els nostres millors artistes, i explora per veure com pot créixer encara més. Només per això, l’admiració i el reconeixement han de ser complets: més enllà de si això repercutirà en el seu somni de transformar el Paral·lel, que estic segur que sí, està clar que l’aventura d’aquest showman és un exemple d’ambició i de realització dels propis somnis molt saludable per a un grandissim nombre de gent. En la seva disciplina, està demostrant ser dels millors (o el millor). Només això ja ens hauria d’alegrar, o de fer enveja. El missatge queda clar, i és molt més comprensible a través dels fets (que parlen per si sols) que no pas a través de les explicacions. El Mago Pop ja no ens ha d’explicar res. Només ha de continuar meravellant-nos.