“Devia tenir uns tretze anys i la meva mare em va despertar una nit per a veure a la tele un pianista molt bo. Era Glenn Gould interpretant el Concert en Sol Menor de Bach i allò em va remoure per complet. En aquell instant vaig decidir que el que jo volia fer a la vida era tocar aquesta música”. Fabrizio Acanfora somriu, bevent un cafè matinal a la terrassa del Bar, a l’hora de recordar una decisió que no li va ser gens fàcil defensar. “Els meus pares pensaven que jo havia de ser enginyer o alguna cosa semblant, perquè la meva passió fins aleshores havia estat construir i arreglar aparellets electrònics. D’entrada, es van oposar rotundament al fet que jo tingués una carrera de músic”. Xarrupa un glop. “Va ser dur!”, diu.
La infància d’aquest napolità havia transcorregut entre les inclinacions artístiques de la branca materna, plenes de poesia, pintura i sensibilitat per la música, i el caràcter constructor i pràctic d’un pare que portava la part tècnica dels ports de la regió Campània. “Quan vaig complir 16 anys es van donar més o menys per vençuts i em van tancar una audició amb la Marisa Carretta, prestigiosa professora del conservatori. Si a ella li agradava com tocava, llavors podria cursar estudis de música. Si no, no”. I, clar: a Marisa, a qui Fabrizio considera gairebé com una segona mare, li va agradar. Molt.
Afligit per una eterna i incurable curiositat per les coses, durant els seus estudis es va corprendre profundament per la música barroca i pel clavicèmbal, com a instrument. La seva infància de manetes ajudant el pare (gràcies al qual era rar que a casa entrés un lampista o un electricista), el va portar a muntar el seu primer clavicèmbal. Aquí, a més dels seus sons, va començar a conèixer els secrets de les seves entranyes. Va ser el seu primer pas com a luthier.
Acabats els estudis, tocava i continuava aprenent els misteris de l’instrument. Escrutant el seu cos i ànima. “L’any¡y 2003 em vaig traslladar a Holanda de la mà de Jacques Ogg i allà em vaig quedar sis anys, treballant de luthier, però també tocant música, enregistrant i ocupant-me de la direcció de producció de diverses orquestres”. Hi va conèixer a qui seria el seu marit, Maurizio, “un romà que es dedicava a l’estadística epidemiològica, mentre esperava a fer realitat el seu somni de pintar”. Després de visitar Barcelona i enamorar-se de la ciutat, es van mudar aquí fa setze anys, capejant els efectes de la crisi i fent un pas decidit cap a un futur que anava a portar moltes sorpreses. I no totes bones.
El secret de les meves obsessions
“A Barcelona vaig obrir un taller de reparació i construcció de clavicèmbals”, explica el parroquià, que recorda jornades laborals maratonianes, “començant al matí i acabant de matinada”. Però aviat se li torçarien les coses. “Les meves mans s’engarrotaven i em feien mal. A vegades m’era impossible moure els dits durant dies. Em van diagnosticar una malaltia genètica que afecta els cartílags de les mans i vaig saber llavors que jo ja no podia exercir de luthier, i tampoc de concertista”.
Va començar a estudiar musicoteràpia, però tampoc s’hi va trobar a gust. “Em retrotreia als meus temps del col·legi, quan jo era infeliç amb la pressió, els companys… Em vaig deprimir moltíssim”. Buscant els motius d’aquest malestar, va arribar un segon diagnòstic. “Vaig descobrir que soc Asperger i això em va fer veure la llum sobre molts aspectes que m’eren intrínsecs, l’obsessivitat amb allò que m’agrada, la capacitat de focus, de treballar concentrat durant hores oblidant-me de tota la resta, completament abstret”. I amb aquell (auto)descobriment, va néixer un nou Fabrizio Acanfora.
“Durant una temporada, i si bé no el vaig acabar, vaig ser coordinador del màster de musicoteràpia, però em vaig posar a estudiar a fons coses relacionades amb la neurodivergència i al cap de poc vaig treure el meu primer llibre, Eccentrico, que va gaudir d’un cert èxit a Itàlia i ara sortirà traduït al grec”. Aquell va ser el primer d’una sèrie de llibres que el situen com a referent filosòfic i sociològic, com Rompere il gioco, “contra l’activisme a xarxes socials que en realitat és un fals activisme” o L’errore, “una història de la normalitat com a constructe que respon a interessos del capital”. Ell, més que ningú, sap què és no jugar a ser normal, ni cap maleïda falta que li fa.
Combina aquesta faceta d’assagista i agitador amb la seva feina per a Specialisterne, empresa que ofereix formació i ocupació a persones autistes en el camp de les tecnologies de la informació i la museística. “A més —adverteix—, estic treballant en l’escriptura de la meva novel·la de debut”. Una agenda força atapeïda.
Conservar l’esperit de convivència
“Vam venir aquí l’any 2009 i ens acabem de comprar un pis. Barcelona és la ciutat on hem triat viure i la meva relació amb ella és molt bona, és clar”, explica l’artista que espera el dia en què la seva obra es comenci a traduir al castellà i català. A més —confessa— se sent més a gust al Raval “amb tots els seus problemes” que a un Eixample “que per a mi és massa burgès”.
Encantat de l’esperit de convivència d’una ciutat que acull, té clar que el seu pitjor enemic és “la gentrificació, l’arrogància dels qui venen de fora a especular sense el menor interès per conservar el teixit social de la ciutat. O, pitjor, els qui sent d’aquí alimenten aquesta manera de matar la convivència”. Xarrupa les últimes gotes del seu cafè. “En tot cas, és un fenomen que afecta a totes les metròpolis europees, i no només”, afegeix.
— Una cosa que no es pot trobar a cap altra ciutat europea és la nostra oferta gastronòmica, per si vols menjar alguna cosa, que ja és hora de dinar.
Fabrizio Acanfora no dubta. “Un aspecte que em va encantar de Barcelona quan vaig arribar aquí són les tapes, la possibilitat de compartir petites racions de menjar”, explica.
— Doncs volant unes tapetes!
