Una societat sense cultura és gairebé una societat sense ànima. Per aquest motiu, el potent teixit cultural català lluita per a configurar i preservar l’ànima d’aquesta societat. Una feina imparable que, especialment en els darrers anys, sembla que està donant els seus fruits, amb xifres rècord que revaliden la bona salut de la cultura a Catalunya: sales de teatre amb rècord d’espectadors, pel·lícules en català que triomfen a la petita i gran pantalla, i una enèrgica indústria literària que es consolida com el gran motor del sector a escala espanyola. Una imparable feina, però, que sovint troba barreres per a continuar creixent, com la manca de recursos econòmics per a projectes culturals.
En aquesta recerca de finançament, les administracions públiques —des dels Ajuntaments fins a la Generalitat— juguen un paper fonamental, a través de les diferents subvencions i ajudes per a projectes culturals. Tanmateix, en un moment en què el sector cultural clama perquè el Departament de Cultura disposi, com a mínim, d’un 2% dels pressupostos durant aquesta legislatura, les ajudes i subvencions públiques no sempre resulten suficients.
En temps de crisi, de fet, la cultura sembla quedar relegada a un segon pla, esdevenint una de les primeres àrees a patir retallades, tant per part de les administracions públiques com a títol personal. “Mentre que en temps d’inestabilitat política i econòmica a Catalunya es decideix retallar el pressupost en cultura, l’any 2008 —coincidint amb la crisi immobiliària— França va apostar per l’estratègia contrària: eliminar l’IVA pels productes culturals, ja que es considerava que en temps d’inestabilitat, la població encara necessitva mér la cultura per a connectar i esvair-se dels problemes”, reflexionava Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació MACBA a la sessió Mecenatge i impacte: més enllà del finançament del cicle Moments Estel·lars organitzat per The New Barcelona Post i la Fundació Catalunya Cultura.
És en aquest moment, quan les ajudes públiques resulten minses o insuficients, quan entra en joc una altra forma de finançar i apostar per la cultura: el finançament privat. Els espectadors, lectors i consumidors dels productes culturals són, en definitiva, la raó de ser, però també un dels principals motors que faciliten que la cultura subsisteixi. Tanmateix, consumir la cultura no és l’única forma de finançar-la: els mateixos individus també es poden convertir en mecenes, és a dir, en persones que, de forma altruista, decideixen impulsar una certa activitat, ja sigui a través de diners, donacions materials o fins i tot invertint el seu temps.
El mecenatge és, de fet, una forma de finançament que no és només possible gràcies a la iniciativa privada, sinó també a la col·laboració publica ja que, si bé són les persones a títol individual o les empreses qui aporten aquests recursos econòmics, les administracions públiques retornen una part d’aquestes despeses a través de deduccions de l’IRPF o en l’impost de societats.
Aquesta forma de finançament de projectes culturals, la del mecenatge, és la responsable de la magnificència de ciutats com Florència, que no seria la mateixa sense famílies benestants com els Mèdici, qui van decidir apostar per l’art i finançar el treball d’artistes que acabarien esdevenint genis, com Miquel Àngel o Da Vinci. Tanmateix, no cal recórrer a aquesta ciutat italiana per trobar exemples de com el mecenatge ha configurat i impactat en la societat: la mateixa ciutat de Barcelona, així com d’altres indrets de Catalunya, tindrien una configuració molt diferent sense les aportacions de petits i grans mecenes.
De fet, edificis com el del Palau de la Música Catalana o del Gran Teatre del Liceu —dues de les grans institucions culturals de referència— no podrien haver-se erigit sense l’aposta d’una societat civil compromesa, així com també personalitats o empresaris de renom que van ajudar a finançar les seves construccions. “Una societat civil i unes personalitats que, especialment en moments en què la societat catalana observava que la cultura autòctona patia un retrocés —com la Renaixença o els anys posteriors a la Guerra Civil—, han aportat diners per finançar importants projectes culturals”, relata Marta Grassot, responsable del projecte Centre de Documentació de l’Orfeó Català.
Grassot també ha estat la comissària de la mostra Mecenatge i cultura. Una història compartida, que ha repassat l’auge del mecenatge especialment en la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX, època en què destaquen noms de personalitats que van exercir de mecenes culturals, com Francesc Cambó —molt vinculat a l’Orfeó Català—, Eusebi Güell o Josep Bartomeu —que organitzava concerts gratuïts a casa seva, en el conegut com el Jardí dels Tarongers—, però també la implicació d’artistes com el mateix Pau Casals i fins i tot de dones com Isabel Llorach. Unes personalitats que se sumen a la força de la societat civil, gràcies a la qual es va poder construir el Palau de la Música Catalana. Una força que es manifestava a través d’associacions i entitats com l’Orfeó Català, que va arribar a concentrar 9.500 socis l’any 1969, en plena època franquista.
En la Catalunya del segle XXI sembla, però, que, amb la mort d’aquestes personalitats també hagi anat morint una forma d’invertir i preservar la cultura. “En un moment d’inestabilitat geopolítica com l’actual, en la societat sembla que regna un desànim generalitzat en molts aspectes: polític, social, i fins i tot cultural i artístic. Aquesta inestabilitat, sumada, a un canvi generacional provoca que la figura de mecenes hagi anat diluint-se i fins i tot desapareixent”, lamenta Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació Vila Casas.
L’entitat va ser fundada l’any 1986 per l’empresari farmacèutic Antoni Vila Casas, propietari de Prodesfarma —que a finals dels anys 90 es va acabar fusionant amb els laboratoris Almirall—, amb l’objectiu de promocionar la recerca i, posteriorment també l’art contemporani català. Avui dia, l’entitat gestiona cinc espais repartits pel territori des dels quals mantenen viu l’esperit i el llegat d’Antoni Vila Casas, per a alguns considerat com l’últim gran mecenes català, contribuint a la difusió de l’art contemporani català. Per a aquest motiu, Puigdollers considera que individus o entitats com la Fundació Vila Casas s’han convertit gairebé en una “rara avis” dins del panorama català, ja que veuen que cada vegada són menys les entitats o individus que exerceixen aquest paper de mecenes i facilitadors de la cultura.
Actualment, de fet, l’entitat es troba en un moment de redefinició interna per intentar establir ponts o diàlegs entre aquesta aposta per l’art emergent i la tradició catalana, a més d’intentar fusionar d’una forma més clara les àrees de salut i art, les dues grans potes de la fundació. Durant aquest procés de redefinició i adaptació als nous temps, la Fundació vol aprofitar per posar en valor la figura d’empresaris com Vila Casas i l’impacte d’aquests mecenes en la societat catalana.
Una aportació altruista i discreta
Tot i que la percepció generalitzada és que, amb el canvi de segle, l’aposta pel mecenatge cultural s’ha diluït, la realitat és que mecenes que inverteixen en cultura continuen existint, encara que ho facin de forma discreta. Mecenes com Sergi Ferrer-Salat, president de Grup Ferrer i impulsor de les llibreries Finestres així com d’una fundació de música que subvenciona les carreres i concerts de joves artistes; Tatxo Benet, que ha recuperat i exposat obres censurades durant dècades; o Joan-Artur Roura i Comas, que, al llarg dels anys, ha reunit una col·lecció d’art eclèctica, unes obres que han estat cedides en diverses exposicions.
Així mateix, també hi ha empreses catalanes que aposten pel mecenatge com un dels seus objectius principals. Empreses com Llet Nostra, cooperativa lletera que cada any organitza El Nostre Festival, la cita cultural adreçada a un públic familiar i dona els seus beneficis a la Fundació Catalunya Cultura. Tanmateix, Llet Nostra no és un cas excepcional exemple.
A més del segell IMPULSA, un llistat extens de les companyies compromeses amb la cultura es troba entre la vuitantena d’empreses que formen part del Consell de Mecenatge del Palau de la Música, on hi destaquen noms com la Fundació Damm, Havas Media Group, Agbar, Fundació Puig, Agrolimen, o fins i tot The New Barcelona Post.
Entre els agents que aposten per finançar la cultura a Catalunya, destaca també la força d’associacions i fundacions que aposten per la cultura a tots els nivells i a totes les disciplines. De fet, segons l’Observatori de Fundacions publicat aquest mes d’octubre per la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Catalunya existeixen més de 2.000 entitats actives, un 49% de les quals es dediquen a prestar serveis en l’àmbit de la cultura.
Així, a més de la Fundació Vila Casas, també existeixen altres entitats que aposten pel sector cultural, com la Fundació Catalunya-La Pedrera, la Fundació Setba o la Fundació Carulla. Unes entitats que, tot i que sovint es concentren a l’àrea metropolitana, s’escampen per tot el territori català, com per exemple la Fundació Iluro o el Festival Itinera.
Així, doncs, els mecenes i les companyies compromeses amb la cultura no han desaparegut amb el canvi de segle, però és cert la tasca d’aquestes personalitats i empreses sovint passa desapercebuda. Són els mateixos mecenes i empreses que inverteixen en cultura, de fet, qui opten perquè aquestes siguin aportacions discretes, en part també per por que la població percebi aquestes donacions com un intent de publicitat o rentat de cara.
Cap a un model de mecenatge més col·lectiu
Tanmateix, especialment en els darrers anys, a Catalunya la societat civil ha desmuntat la falsa idea que el mecenatge només és responsabilitat de les grans fortunes i famílies benestants. Així, en els últims anys destaca un nou model de finançament: els micromecenatges de persones o negocis que, potser a una escala molt reduïda, contribueixen a la proliferació dels projectes culturals. Des de la botiga de barri que patrocina un esbart o una colla de cultura popular fins a l’amant de la cultura que decideix abonar-se a una sala de teatre.
Per a canalitzar i impulsar tots aquests mecenes anònims fa quinze anys que va néixer Verkami, una pionera plataforma de crowdfunding —o micromecenatge— que permetia connectar artistes amb petits mecenes. Fou la idea del biòleg Joan Sala i els seus dos fills Adrià Sala i Jonàs Sala, un historiador de l’art i un doctor de física, que, tot i les seves professions, compartien la passió per la cultura. Replicant un model que començava a tenir èxit als Estats Units, van impulsar la plataforma que permetia connectar creadors amb mecenes anònims que poguessin ajudar a finançar les seves creacions.
Així, com a mostra d’agraïment amb els seus mecenes, els creadors ofereixen un sistema de recompenses d’acord amb el producte en què treballen: des de veure en primícia una pel·lícula fins a un llibre dedicat o una sèrie de cartes d’edició limitada en el cas d’un joc de taula. La plataforma permet, doncs, que qualsevol persona pugui esdevenir mecenes de projectes culturals amb aportacions tan mínimes com 20 euros, tot i que la mitjana acostuma a situar-se entorn dels 45 euros per projecte. Des del 2010, la plataforma ha fet realitat 13.000 projectes, recaptant 66,5 milions d’euros, amb una taxa d’èxit del 80% respecte al total de projectes que s’inicien a través de la plataforma.
Tanmateix, per a Jonàs Sala la clau rau no només en les xifres d’èxit, sinó també en la comunitat de petits mecenes que ha aconseguit mobilitzar Verkami, amb persones que han aportat diners en fins a 200 projectes que, d’una altra manera, no haguessin tirat endavant. “El mecenatge no és només aportar diners, és també un compromís i un vincle entre les dues parts implicades”, un vincle que s’afavoreix a partir de plataformes com Verkami, on fins i tot es donen casos que persones que actuen com a mecenes d’un projecte concret també parlen amb el creador per a ajudar-lo a reenfocar certes estratègies o missatges.
De fet, el Palau de la Música des de fa un parell d’anys també treballa en aquesta línia, intentant fomentar els micromecenatges perquè una major quantitat de persones puguin esdevenir benefactores de la institució. Recordant, a més, que la donació de diners no és l’única forma d’esdevenir mecenes, ja que també es poden fer donacions de material arxiu o històric per a la institució o deixar una part del llegat testamentari a la institució.
Per a Jonàs Sala, la proliferació d’aquests micromecenatges més col·lectius, que tiren endavant gràcies a la col·laboració de múltiples persones, han permès democratitzar tant la figura de mecenes, que ha deixat de pertànyer a una classe social benestant, però també la creació cultural. “Fa uns anys, per a artistes i creadors era molt més difícil trobar els recursos econòmics perquè o bé sabien que firmaven per una potent discogràfica o editorial o els seus projectes acabarien en un calaix. Ara, els creadors compten amb aquestes plataformes que eles permeten tirar endavant les seves idees tot i no comptar amb el suport de cap gran empresa”, defensa Sala.
Aquesta nova forma de micromecenatge col·lectiva, doncs, se suma a la incansable feina de grans empresaris i companyies catalanes que, encara avui dia, aposten per a la preservació de la cultura catalana. Amb tot, gràcies a aquest ecosistema integrat per múltiples i variats agents, el teixit cultural català pot trobar en aquestes diferents formes de mecenatge un aliat i un impuls per a preservar-se, especialment per cobrir projectes on no arriben les subvencions o els ajuts públics.
Un ecosistema, però, que, segons el director general de Llet Nostra, Gabriel de Mariscal, encara podria afavorir-se més si hi existís una llei de mecenatge catalana que no només no penalitzés fiscalment les empreses que inverteixen en projectes culturals, socials o científics, sinó que fins i tot les recolzés i projectés. Per a Mariscal, és imprescindible que aquesta futura regulació, en la qual ara treballa la Generalitat amb l’objectiu que pugui veure la llum durant aquesta mateixa legislatura, expliqui i multipliqui l’impacte positiu del mecenatge tant per a les organitzacions privades com per als individus.
“Només una societat culta i formada pot ser considerada una societat lliure i justa, amb individus capaços de destriar allò que els convé i allò que no”. I només una societat amb cultura, i amb projectes impulsats i finançats tant des de les administracions públiques com des de les accions de petits i grans mecenes, pot arribar a considerar-se una societat amb ànima.
