Com qui no vol la cosa, ha brollat una joia a La Villarroel (malauradament ja ha finalitzat, esperem que aquest article serveixi com a sincer homenatge), sota l’aval del Grec d’enguany i també de Focus, amb un desplegament de capacitat emotiva que no s’atura ni per un segon. El text és coherent, ajustat als nostres dies i alhora unint l’imaginari boomer amb el de la Generació Alfa, tot mantenint els problemes eterns: concretament les classes baixes, els somnis frustrats, el masclisme, l’evasió amb les drogues i el preu per mantenir-se digne. Un preu que de vegades es paga i de vegades no, però que facis el que facis, quan la dignitat hi està en joc, la ferida queda més que garantida.
Sergi Pompermayer construeix una història ambiciosa, carregada de somnis perduts però també de possibilitats de redempció. El foc dramàtic creix a poc a poc, jugant amb el llenguatge, amb els equívocs, les aparicions suaus i alhora contundents dels personatges (fabulós i estimable protagonista, en Pere, encarnat per un Joan Carreras que literalment es transforma a l’escenari), els conflictes (teníem un somni, mira amb què ens hem quedat), la banda sonora (el rock dur dels carrosses contra el hip-hop o el trap dels rebels d’avui), els diàlegs (no hi sobra ni hi falta una coma, llevat potser d’un dubtós discurs final) i les referències constants als detalls: la cervesa, les samarretes, les proposicions indecents, el to entre amics, el trencament de les amistats, la protecció d’un pare cap a una filla a qualsevol preu…
En Pere te l’estimes. En Joan Carreras, vull dir. En Pere. Feble, fort, temible, lamentable, passat de moda i de voltes, borratxo soft, maltractador potencial, acomplexat dels collons. L’abraçaries, hi aniries a tenir una conversa, hi confiaries al 100% en termes de noblesa i al 0% en termes de capacitats. Però també remarcable és en Joan Josep (l’ase que hi ha a totes les cases), interpretat d’una manera tan immillorable per en Guillem Balart que només li faltaria poder deslliurar-se de l’ombra del protagonista: cadena mossegada, cames que no paren, recurs retòric de la repetició beneita (també mèrit del text, suposo), vulnerabilitat a primera vista, a mi no em tractes com un gos, a mi no em tractes com un gos. Un amor.
També abraçaries la família, quan s’abraça. El cronista admet una llagrimeta en aquest moment, quan res no funciona, quan estem a les portes de la ruïna, quan els valors apresos topen amb la realitat cruel i despietada. En Pere volia ser una estrella de rock (i en Joan Carreras sembla saber tocar bé la bateria), i el somni antic d’anar a fer la ruta 66 fins a arribar al Gran Canyó del Colorado acaba en un testament a la família perquè elles, mare i filla, completin el desig. Incommensurable Àngela (Mireia Aixalà), d’una subtilitat interpretativa farcida de recursos i d’intuïcions, i entranyable Ruby (la filla, Maria Morera). Sense deixar de banda en cap moment la prostituta de carretera amb què comença (i acaba) l’obra, com un dipòsit de misèries i de somnis efímers, l’emperrucada Tatiana (Mar Pawlowsky) i el bàrman malcarat i llençacanyes (un altre esplèndid Eduard Buch).
La direcció de Pere Arquillué prometia, però és que en Pere les promeses les compleix. Sempre. Una història d’humanitat que és, també, una lliçó de teatre: aquí venim a sacsejar-vos, no a mostrar-vos una història. A fer-vos humans, no a fer una classe d’humanitats. Una proposta d’altíssim nivell, propera i alhora sofisticada, molt més ambiciosa que pretensiosa i bonica com un petó sense avisar. O, més aviat, immerescut. Jo diria que no us mereixem.
