“Estic molt content d’haver deixat la tonteria i haver fet el pas de dedicar-me a la música professionalment”. Després d’unes tapes a base de rostes i braves, el saxofonista i compositor Héctor Floría paladeja un Macallan double cask de dotze anys recolzat a la barra. De fons, Lonnie’s lament de John Coltrane compassa l’atmosfera nocturna del Bar i el parroquià somriu mirant el líquid ambre del seu got. “Soc més pobre, tinc més temps a la meva disposició i soc molt més feliç”, remata.
Quan era un nen, al poble del seu pare, La Yunta, es va quedar corprès per les notes que el saxofonista de la xaranga local bufava a través del seu instrument. “A casa meva sempre es va escoltar molta música i vaig començar a estudiar-la amb sis anys”. Va créixer amb una banda sonora molt variada on no faltaven la clàssica, el metal, el progressiu i, per descomptat, el jazz “que sempre va ser-hi, sobretot Coltrane!”. Però van haver de passar gairebé dues dècades perquè es plantegés convertir-ho en el seu modus vivendi.
“Vaig estudiar Enginyeria de Telecomunicacions. En aquells dies vivia la música com un hobby”, però es va creuar a la universitat amb el guitarrista Abel Pàmies que va ser un exemple per a ell, perquè alternava els estudis amb una rica activitat musical. Poc després es va integrar la banda APAC (acrònim de Atomic Particles After Collision), de Terrassa. “Amb ells vam enregistrar un disc i vam tocar molt en directe”.
I va arribar el moment en què, acabat de llicenciar, “espantat davant una vida treballant dotze hores davant d’un ordinador”, va fer el pas, va deixar la proverbial tonteria i, al costat de David Carcelén, bateria de la banda, es van presentar per estudiar música en centres d’ensenyament superior. “Tenia 24 anys, anava molt tard, però després de preparar-me a consciència vaig entrar a l’ESMUC”. Allà hi va conèixer a la Irene Reig i, poc després, es van traslladar plegats a Amsterdam, on van viure quatre anys, va estudiar en el conservatori local i va poder aprendre de músics com Dick Oatts, Ferdinand Povel o Mark Tuner. “Va ser la millor decisió que podia haver pres!”. Xarrupa un glop de whisky i somriu recordant-ho.
En memòria del Pol Vicente Audí
“Per a fer el meu primer àlbum en solitari, Phanerozoic, vaig trigar deu anys, en canvi, per a fer aquest nou, he estat un mes i mig”. Héctor Floría acaba de publicar Coordenades (The Changes), el seu segon disc en solitari, que inclou tres composicions pròpies i tres del bateria i compositor Joan Casares. Un disc que té, darrere, una història trista i bella.
“Aquest estiu vam estar a La Yunta amb alguns amics del poble, entre els quals estava Pol Vicente Audí que, com jo, vivia a Barcelona, però els seus pares eren d’allà. Van ser quatre dies d’estar junts i passar-nos-ho bé, una mena de comiat, perquè un matí ens el vam trobar mort a casa seva per causa d’una malaltia congènita que patia”.
L’Héctor va escriure el tema que dona títol a l’elapé en homenatge al seu amic. La portada que l’il·lustra és, a més, una panoràmica fotogràfica del poble feta per la mare del músic, en l’alba del mateix dia en què després es van trobar al Pol mort a casa seva. Tota l’obra transpira, doncs, el record d’una amistat i un lloc que defineixen en profunditat a l’artista. A aquell nen que es va enamorar del saxo veient-lo tocar en la xaranga del seu poble i que va deixar la tonteria que li impedia fer la vida per a la qual realment estava cridat. Un homenatge a aquells que ja no hi són, encara que sempre seran aquí, en algun lloc de nosaltres, en la mida que seguirem respirant sobre aquesta terra.
També és un disc que arriba en un moment molt especial per a l’Héctor, que acaba de ser pare d’una nena, la Nora, nascuda al setembre. “Em toca combinar la paternitat amb la presentació de l’àlbum”, diu, sense perdre el somriure.
Barcelona és (o era) música
“És la ciutat on venia quan era jove des de Blanes per comprar roba heavy, a passejar pels seus carrers. És on vaig comprar el meu primer saxo professional, on venia a tocar i a veure concerts. És la ciutat on vaig estudiar i em vaig enganxar del tot al jazz. És la ciutat on vaig viure fins que vaig marxar no fa molt a Piera”, reflexiona el músic abans d’abordar els últims glops de Macallan. “Per a mi, Barcelona és música”, declara.
I es pren uns segons en els que buida el got, abans d’afegir: “almenys, ho era. Ara és més aviat guiris i ximpleria. I, encara que sempre té la capacitat de fer-te trobar llocs peculiars, Barcelona està sucumbint a un procés de despersonalització, del qual encara la salven alguns barris que en preserven el caràcter”.
‘Coordendes’ és el segon àlbum de Floría . © Hal Masonberg Photography— El que no podràs negar és que aquest Bar continua mantenint el seu caràcter barceloní!
Héctor Floría somriu amb intensitat. El paisanatge s’anima i, a través de la vidriera, es veuen les llums dels fanals il·luminant la vida nocturna. De fons, Elvin Jones dialoga amb Coltrane i Jimmy Garrison en els primers compassos de The drum thing.
“Crec que prendré un altre d’aquests”, decideix mirant el got buit de whisky, i deixant-se contagiar per l’electricitat de l’ambient.
