Antoni Gaudí és un dels arquitectes catalans més universals: una figura observada, estudiada, admirada i reinterpretada arreu del món. Avui, el seu nom és símbol de Barcelona i del modernisme. I, malgrat la seva omnipresència, Gaudí continua essent un enigma: un creador que, com les seves pròpies obres, mai sembla del tot desxifrat, amb símbols i detalls que encara esperen ser descoberts. Més enllà de la coneguda disputa entre Reus i Riudoms pel seu lloc de naixement, la seva biografia està plena de silencis i llacunes —sobretot pel fet que molts documents personals van desaparèixer durant la Guerra Civil—. Però aquests buits no només afecten la seva història personal: també condicionen el seu llegat arquitectònic, sovint reduït a l’Eixample. Tanmateix, més enllà dels edificis icònics, Barcelona conserva racons amagats on la màgia de Gaudí encara respira en silenci.
Perquè Barcelona no s’entén sense Gaudí, ni Gaudí sense Barcelona. Però, com la ciutat que el projecta al món, el geni és molt més que els seus edificis de l’Eixample: se’l troba també en racons inesperats, amagats, lluny de la mirada turística, però on el seu llenguatge arquitectònic batega amb força. Molts d’aquests espais es concentren a la zona alta de la ciutat, una àrea desconeguda tant per a turistes com per a molts barcelonins, sovint associada només a cases senyorials i rendes altes. I, tanmateix, és precisament en aquesta zona, que aleshores era un entorn purament rural, on Gaudí experimenta amb idees, formes i símbols que definirien el seu posterior llenguatge arquitectònic de maduresa.
Aquí sorgeix el seu primer trencadís, però també el drac o la creu de quatre braços, elements centrals en el seu llenguatge i que reapareixeran amb força en alguns dels seus edificis més icònics. Sota el lema L’ordre invisible, l’Any Gaudí vol reivindicar aquests espais sovint invisibles però essencials en la trajectòria del geni. Per aquest motiu, a partir de la primavera s’habilitarà una ruta guiada que començarà a la Torre Bellesguard i descendirà fins als Pavellons Güell, amb parades tan excepcionals com la Porta Miralles o el Col·legi de les Teresianes, un recorregut que permet, per primera vegada, accedir a espais fins ara inaccessibles, però que mostren com cap altre els detalls que fan únic el geni de Gaudí.
La Torre Bellesguard: El drac que mira i explica Barcelona
El recorregut per la ciutat invisible de Gaudí comença a la Torre Bellesguard, que, fidel al seu nom, ofereix una de les vistes panoràmiques més privilegiades de Barcelona. Des del cap del drac que corona l’edifici —dibuixat subtilment gràcies a les seves finestres— la mirada s’estén des del Fòrum fins a Montjuïc. La terrassa és un espai gairebé màgic, des d’on el drac de Gaudí sembla vigilar tota la ciutat. Però no és l’únic motiu que converteix Bellesguard en un lloc imprescindible per entendre l’arquitecte: és, probablement, la seva obra més personal. És l’únic edifici on el geni modernista va treballar completament sol, sense ajuda de col·laboradors, i on el seu esperit sembla impregnar cada pedra i cada detall.
“Què fa únic Gaudí?”, pregunta Fernando Garcés, historiador i guia de Torre Bellesguard. “Probablement la seva obsessió pels detalls”. I aquí, en cada pedra, en cada element decoratiu, en cada línia, aquest geni ha dibuixat un testimoni viu de la història de Catalunya. L’espai on s’alça la Torre Bellesguard —construïda entre 1900 i 1909 per encàrrec de Jaume Figueras— acumula, ni més ni menys, 2.000 anys d’història. Les restes arqueològiques trobades mostren que, des dels temps dels ibers, aquesta zona sempre ha estat habitada.
Però el període històric clau per a la finca i per entendre els detalls que Gaudí amaga en la seva decoració es remunta a l’època medieval, al segle XV. Bellesguard va ser, d’una banda, la residència del rei Martí I l’Humà —on el monarca va morir sense descendència— i, de l’altra, una residència temporal de Benet XIII, més conegut com a papa Luna. La mort de Martí I sense hereus va marcar un punt decisiu per a la història de Catalunya: després del Compromís de Casp, es va optar pel castellà Ferran de Trastàmara com a nou monarca, posant fi a la dinastia catalana.
És precisament aquesta història que l’arquitecte modernista ressegueix a la Torre Bellesguard. L’edifici no amaga el seu passat medieval, sinó que l’exposa i en dialoga, conservant-ne els vestigis medievals al pati, així com dotant la torre d’un sobri aspecte medieval amb la pedra de pissarra com a material principal. Alhora, homenatja Catalunya i la seva història en cada detall. Als mosaics dels bancs de la façana d’entrada, per exemple, apareix una lletra “M” de color groc que fa referència a Martí I l’Humà i a la seva dona, Margarida de Prades, però també a Maria, la Mare de Déu. A Bellesguard, com en tota l’obra de Gaudí, simbolisme històric i religiós es fusionen harmònicament. Així mateix, la torre es corona amb un llarg pinacle que incorpora la senyera en forma helicoidal —motiu que va ocultar-se durant l’època franquista—.
Tot i el seu exterior sobri, a l’interior floreixen els detalls modernistes: una làmpada de ferro forjat amb vitrall il·lumina el vestíbul, mentre que els mosaics interiors, a més dels referents a la història de la Corona d’Aragó, despleguen motius florals i geomètrics. I, naturalment, no hi falta el drac: més enllà del terrat, una representació de la llegenda de Sant Jordi rep els visitants amb un missatge carregat de significat: “Déu vos guard”.
Les lliçons arquitectòniques (i teològiques) del geni al Col·legi de les Teresianes
I amb aquest missatge, Gaudí ens rep i ens acomiada, i la ruta continua cap al Col·legi de les Teresianes. A simple vista, l’edifici sembla discret, integrat en la rutina dels infants i les famílies que hi accedeixen cada dia per créixer i aprendre. Però més enllà de les lliçons que s’imparteixen entre aules i passadissos, el col·legi és, en si mateix, una classe magistral d’arquitectura i teologia: aquí Gaudí desenvolupa tècniques i simbolismes que serien imprescindibles per a les seves obres posteriors.
Projectat per Gaudí a partir de 1888, coincidint amb la construcció de la cripta de la Sagrada Família i la seva consolidació com a arquitecte reconegut, el Col·legi de les Teresianes parteix d’un projecte inicial de Joan Pons i Trabal, que l’arquitecte transforma en un castell neogòtic amb doble funció: convent i escola. La seva forma de castell, treballada amb materials senzills com el totxo i la pedra —reflectint el vot de pobresa de les teresianes— té un sentit profundament teològic. S’inspira en Las moradas del castillo interior, de Santa Teresa de Jesús, que descriu l’ànima com un castell interior guiat per Déu en el seu viatge cap al centre espiritual.
Els passadissos llargs i recollits conviden a la introspecció, mentre que la llum natural inunda cada racó de l’edifici, perquè, segons el mateix Gaudí, “la glòria és la llum; la llum dona goig, i la joia és l’alegria de l’esperit”. La llum és Déu, i, per tant, ha de travessar tot el convent, concebut com un claustre amb un jardí interior. Aquest espai blanc canvia constantment segons l’influx de la llum del dia, i és on Gaudí hi aplica els arcs parabòlics, un sistema de càrrega revolucionari, que permet prescindir de pilars i columnes i que ja havia experimentat a la Cooperativa La Obrera Mataronense, perfeccionant-lo en obres posteriors com la Casa Batlló.
Al cor d’aquest “castell interior”, un bosc de columnes blanques i de maó conflueix en una columna aparentment inacabada, actualment coronada per una escultura de Crist, afegida posteriorment. Però aquesta columna en aparença inacabada amaga un missatge teològic: cadascú pot trobar Déu segons la pròpia mirada i convicció, sense necessitat de definir la seva imatge.
Un altre dels elements més icònics de l’edifici són les creus de quatre braços, visibles a les torres dels angles i en diversos detalls de la façana. A més d’un símbol religiós —amb la flor del xiprer representant la resurrecció—, la creu és també una llavor arquitectònica: Gaudí explora aquí la seva força simbòlica i estructural, que després reutilitzarà en tantes altres obres. A la Sagrada Família, per exemple, la creu de quatre braços de la Torre de Jesús farà que el temple esdevingui l’edifici religiós més alt d’Europa. Tots aquests detalls s’amaguen en un edifici tancat al públic per la seva funció de convent i escola, però aquesta ruta els revela, mostrant la llavor del talent arquitectònic de Gaudí.
Pavellons Güell: una oda a la literatura i la natura
Si Bellesguard és un llibre obert d’història i el col·legi de les Teresianes ho és de teologia, els Pavellons Güell són, sens dubte, un homenatge a la literatura i a la Renaixença. I, sobretot, a Jacint Verdaguer. Construïts entre 1884 i 1887, representen el primer gran encàrrec d’Eusebi Güell a Gaudí,, un mecenes clau que marcarà tota la trajectòria posterior de l’arquitecte. En aquest espai no només es consolida un estil, sinó que s’estableix una relació de confiança i complicitat que permetrà a Gaudí explorar idees i formes que més tard definiran obres com el Parc Güell, la Casa Batlló o el Palau Güell.
Aquesta és, potser, l’època menys coneguda de Gaudí: lluny de l’imatge clàssica amb barba i jaqueta gruixida, l’arquitecte jove es mostra com un veritable dandi, freqüentant el Liceu, movent-se entre intel·lectuals com Verdaguer —a qui coneix gràcies a la família Güell— i fumant puros com a símbol d’elegància. En aquest període, Güell l’encarrega de construir la seva casa d’estiueig, plena de comoditats i on desenvolupa un llenguatge arquitectònic que ja anticipa l’extraordinari univers modernista de Gaudí.
L’element més emblemàtic d’aquests pavellons és la porta de carruatges, presidida per un imponent drac de ferro forjat amb la boca ben oberta. Aquesta figura representa Ladó, el drac guardià del jardí de les Hespèrides, que Jacint Verdaguer narra al poema L’Atlàntida. La postura del drac s’inspira en la constel·lació del Drac, on, segons la llegenda, Ladó va ser immortalitzat per haver defensat les taronges daurades del jardí.
Però no només el drac captura l’atenció: la casa del guarda —l’únic pavelló restaurat i visitable en aquesta nova ruta guiada— revela elements essencials per comprendre el llenguatge arquitectònic de Gaudí. La seva coberta està revestida amb una tècnica incipient de trencadís, clau en l’obra modernista, que l’arquitecte inventa per a poder treballar el mosaic en superfícies corbes. De fet, pavellons Güell no són només una escola del llenguatge artístic de Gaudí, sinó també el lloc on s’inicia la Càtedra Gaudí de la UPC, que avui lidera les activitats de l’Any Gaudí, en homenatge al centenari de la mort del geni.
Flors, dracs i ornamentacions per tota la ciutat
Més enllà d’aquestes obres emblemàtiques, Gaudí va deixar la seva empremta en racons inesperats de Barcelona, fins i tot en edificis que mai es van arribar a construir —com la font de la plaça Catalunya que la nova exposició immersiva creada per MediaPro amb motiu de l’Any Gaudí permetrà conèixer— o que no s’han conservat. Resseguint la mirada del drac, des de l’animal que vigila la ciutat des de la Torre Bellesguard, es pot arribar fins al bell mig del Palau Reial, on aquest ésser mitològic, construït amb ferro forjat, és el protagonista de l’anomenada Font d’Hèrcules.
Però a la capital catalana és possible trobar el llegat de Gaudí fins i tot mirant al cel: en els fanals de la Plaça Reial i del Pla de Palau, dissenyats quan tot just s’havia llicenciat, on ja apareixen característiques essencials del seu llenguatge, com l’ornamentació vegetal i floral amb fulles d’heura. Dues serps i un casc alat coronen els fanals, en al·lusió al Déu Mercuri, la divintat romana del comerç, activitat amb què Barcelona s’identificava en aquell moment.
Aquests petits detalls, gairebé amagats entre el trànsit diari, recorden com Gaudí va aconseguir transformar la ciutat sencera en un museu viu de modernisme i d’innovació, on cada pedra, línia, detall i raig de llum amaga una particular simbologia sobre la seva visió del món.
