He tingut recentment l’oportunitat de visitar Boston, una ciutat que ha estat capaç d’aglutinar, en molt poc espai físic, una de les concentracions de coneixement més potents del món occidental. I quan parlo de coneixement no ho faig en termes abstractes, sinó en termes d’impacte econòmic, transformació empresarial i capacitat real d’innovació.
Al centre de Kendall Square s’alcen edificis que allotgen algunes de les companyies més innovadores del món en biotecnologia, tecnologia, robòtica, deeptech o intel·ligència artificial. Però allò que impressiona no és només la qualitat de les empreses. És la continuïtat urbana entre aquests edificis corporatius i els edificis acadèmics del Massachusetts Institute of Technology.
No hi ha fronteres simbòliques. No hi ha separació física. Els carrers del campus connecten escoles, laboratoris i centres de recerca amb un urbanisme cuidat, amb espais públics pensats per a la trobada, amb places que incorporen fites escultòriques i amb edificis residencials per a estudiants. Tot està a tocar.
Densitat i proximitat
Aquests dos conceptes són claus per entendre com es produeix la innovació. La innovació no neix només del talent individual, sinó de la interacció constant, gairebé inevitable, entre persones que pensen diferent però que comparteixen espai. La proximitat física facilita l’intercanvi informal, la conversa espontània, el projecte compartit. I la densitat genera massa crítica.
Però jo hi afegiria un tercer element: els usos. El contingut. Tan important és el continent com el contingut. No es tracta només de tenir edificis moderns o districtes etiquetats com a innovadors. Es tracta d’omplir-los d’activitat real, de recerca aplicada, de transferència tecnològica, d’empreses amb ambició global i de serveis que ajudin a transformar idees en projectes empresarials.
Boston no té només universitats excel·lents. Ha desenvolupat una autèntica indústria del coneixement. Ha entès que la recerca és un actiu econòmic i que el talent és el seu principal recurs estratègic. I ha construït un ecosistema orientat a fer possible que les idees passin del laboratori al mercat amb rapidesa, amb finançament i amb acompanyament.
Boston i Barcelona estan agermanades. Són dues ciutats costaneres, amb qualitat de vida, amb capacitat d’atracció internacional. En totes dues, el gran driver és el talent. I inevitablement, visitant Kendall Square, he pensat en el 22@.
El 22@ va néixer amb una vocació transformadora: convertir un antic districte industrial en un pol d’activitat econòmica intensiva en coneixement. La pregunta que ens hem de fer avui no és si tenim el potencial —que el tenim— sinó si estem creant les condicions òptimes perquè aquest potencial es tradueixi en una veritable indústria del coneixement.
Barcelona també té aquesta oportunitat. Però la innovació no es produeix per generació espontània. Necessita determinades condicions.
Necessita proximitat entre empresa i acadèmia. I no només col·laboració formal, sinó convivència real. Necessita multidisciplinarietat: científics, enginyers, humanistes, emprenedors, inversors i gestors compartint projectes. Necessita alta densitat d’estudiants, doctors, postdoctorals i empreses tecnològiques. Necessita flexibilitat reguladora i administrativa. Necessita orientació a resultats i a impacte.
El coneixement no és només un bé cultural o acadèmic; és una indústria estratègica
Quan parlem de competitivitat urbana en el segle XXI, no parlem només d’infraestructures físiques. Parlem d’ecosistemes capaços de retenir i atraure talent global. Parlem de capacitat de generar empreses d’alt valor afegit. Parlem d’impacte econòmic sostenible i de llocs de treball qualificats.
Barcelona té universitats de prestigi, centres de recerca excel·lents, hospitals capdavanters, escoles de negoci reconegudes internacionalment i una qualitat de vida que ens fa singulars. Però el repte no és la suma d’actius, sinó la seva articulació. La connexió real entre aquests nodes de talent.
El coneixement no és només un bé cultural o acadèmic. És una indústria estratègica. I com a tal, necessita planificació, governança, visió compartida i compromís a llarg termini. El futur de les ciutats no es jugarà només en el turisme, ni en els serveis tradicionals, ni en la logística. Es jugarà en la capacitat de convertir el talent en innovació i la innovació en prosperitat.
Barcelona pot fer-ho. Té els ingredients. Té la dimensió adequada. Té la marca. Té el talent. Però cal una aposta clara per reforçar la densitat, garantir la proximitat real entre els actors i dotar el sistema de la flexibilitat necessària per competir amb els millors.
Si volem que el 22@ —i altres àmbits de la ciutat— es consolidin com a veritables pols globals d’innovació, hem d’anar més enllà del planejament urbanístic. Hem d’entendre que estem construint una indústria del coneixement.
Densitat. Proximitat. Flexibilitat. Tres paraules que poden definir una estratègia de ciutat. I, sobretot, una manera d’entendre el futur de Barcelona.
