Hi ha converses que no s’apaguen quan en teoria acaben. Continuen, com un eco de fons, removent certeses. Passa sovint als Moments Estel·lars que ja fa quatre anys que munta el The New Barcelona Post, i va passar especialment amb la trenta-tresena cita del cicle, a tomb de la Sagrada Família, i que va anar per aquí, menys sobre pedra i més sobre relat.
Perquè el famós temple no ha estat mai només un projecte, sinó una manera d’explicar la ciutat. De l’impuls inicial a la irrupció d’Antoni Gaudí, i d’aquí a una obra que ha après a conviure amb el temps, amb els seus ritmes i contradiccions.
Com ens va apuntar Xavier Martínez, el director general de la basílica, l’espai és avui també fruit d’una gestió complexa, de decisions que ja no depenen només del geni creador. I en aquesta mateixa línia, Jordi Faulí, l’arquitecte director del temple, reivindicava la continuïtat d’un projecte que es manté fidel precisament perquè sap interpretar-se.
I aquí va sorgir el gir conceptual que més em va interessar de la conversa. El recorregut del temple expiatori al fenomen global, de la fe a la logística. No com una renúncia, sinó com una adaptació. Com si l’obra necessités del present per continuar sent ella mateixa.
Potser per això fascina tant i a tants, arreu del món. No pel que és, sinó pel que va essent. Una obra que no es tanca perquè viu d’aquest equilibri entre idea i realitat. I que, al capdavall, s’assembla força a la ciutat que l’envolta: sempre en marxa, sempre a mig explicar. Sempre cofoia i alhora queixosa d’allò que més en retrata l’èxit i la raó de ser.
El debat tornarà a brollar segur al seu voltant ara que fa cent anys de la mort del geni que va elevar la Sagrada Família a la categoria de referència planetària i per a generacions, també de barcelonins que aviat veuran desfilar per la ciutat un nou Papa que li retrà homenatge i una corrua d’alts representants que voldran formar part de l’àlbum històric d’una culminació constructora que la llegenda popular havia convertit en impossible.
