Quedaven 73 dies per a la inauguració de la XXVª Olimpíada. L’evidència era inevitable: l’elefant era a l’habitació i calia parlar-ne en despatxos situats a banda i banda de l’Atlàntic: els de l’Ajuntament, els del Comitè Organitzador, els de la promotora Travelstead i els de la cadena Ritz-Carlton. El problema era evident: l’Arts no estaria a punt per a Barcelona’92. El mascaró de proa hoteler de la ciutat havia perdut el ritme de la resta d’obres olímpiques.
I, tanmateix, va obrir. No amb tots els serveis previstos, i ni de bon tros amb les cinc estrelles promeses. Però va obrir. I després va tancar. I, dos anys més tard, va tornar a obrir ja acabat. Per entendre com un dels hotels més emblemàtics de Barcelona va néixer a mig fer (i tot i així es va convertir en símbol de tota una època) cal retrocedir alguns anys per posar en context l’Arts, protagonista del 13è capítol d’Hotels amb Història i Històries d’Hotels, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post.
Un nou barri
El 17 d’octubre de 1986 Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics de 1992. Aquella decisió del Comitè Olímpic Internacional va activar una transformació urbana sense precedents. Hi havia un objectiu clar: obrir encara més la ciutat al mar. En aquest procés, la futura Vila Olímpica es va convertir en una de les peces clau, construïda sobre antics sòls industrials del Poblenou.
El planejament original, signat pels arquitectes Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay i Albert Puigdomènech, dibuixava un nou barri connectat per un gran passeig marítim continu, des de la Barceloneta fins al futur Port Olímpic. Tanmateix, el 1988 es va introduir un element que canviaria per sempre el perfil del litoral: la construcció de dues grans torres, concebudes com a porta simbòlica de la nova Barcelona.
Inicialment, ambdues torres havien d’assolir uns 100 metres d’altura. No obstant això, les successives modificacions del projecte les van elevar fins als 153,5 metres, convertint-les en els edificis més alts d’Espanya en aquell moment. Un creixement de més de 50 metres que contrasta, curiosament, amb el cas de l’Hotel W Barcelona (protagonista del tercer capítol d’aquesta sèrie), l’alçada del qual va haver de reduir-se dràsticament després d’una llarga batalla urbanística. Dues maneres molt diferents de negociar l’skyline de Barcelona en dos moments històrics diferents.
L’encàrrec de l’hotel va recaure en l’arquitecte Bruce Graham, veterana figura de l’estudi Skidmore, Owings & Merrill de Chicago. La seva proposta apostava per una torre de 44 plantes amb estructura metàl·lica exterior visible, d’estètica high-tech, que contrastava radicalment amb la tradició arquitectònica de la ciutat.
Graham, d’origen colombià, havia convençut Maragall en una de les seves converses dels avantatges de tenir un superhotel d’una cadena internacional davant del mar per elevar el nivell d’una ciutat encara lluny de ser un imant turístic. L’alcalde i president del comitè organitzador olímpic va veure amb bons ulls l’aposta per l’hoteleria d’alt nivell. L’altre gratacel es va destinar a oficines, seus corporatives i fins i tot diplomàtiques.
I també una mica de Frank Gehry
Als peus del gratacel-hotel, el projecte incorporava també una intervenció de Frank Gehry, que el 1989 acabava de rebre el premi Pritzker. Gehry va dissenyar un complex comercial i enjardinat obert al mar, presidit per una gran escultura metàl·lica en forma de peix, la brillantor de la qual canviava al llarg del dia i que aviat es va convertir en una de les icones visuals de la ciutat olímpica.
Les obres van començar el febrer de 1990 i van avançar a gran velocitat. En només tretze mesos, l’edifici va assolir la seva alçada màxima. La seva veïna, la futura Torre Mapfre, va cobrir aigües una mica més tard. Les noves “torres bessones” del litoral es consolidaven així com un dels grans símbols de la ciutat que estava a punt de presentar-se al món.
El projecte Arts estava impulsat pel grup nord-americà Travelstead, amb la participació financera de la japonesa Sogo Company Ltd., i la gestió es va adjudicar a la cadena The Ritz-Carlton Hotel Company. L’ambició era màxima: més de 450 habitacions, suites de gran luxe, apartaments dúplex a les plantes superiors i una àmplia oferta de restauració i oci. Tanmateix, la realitat de l’obra es va imposar.
Durant l’estiu de 1992, l’Arts va començar a operar amb només una part de les seves plantes en funcionament, mentre la resta de l’edifici continuava en obres. Ritz-Carlton va ser la més reticent a posar-lo en marxa, ja que el seu primer hotel europeu no estaria a l’altura dels seus homòlegs dels Estats Units: a més de limitacions en els espais, va arrencar amb quatre estrelles de les cinc compromeses.
Als seus peus, el complex comercial impulsat per Sogo intentava obrir-se pas com a nou pol d’oci internacional. Allà va desembarcar, temps després, un dels grans símbols de la cultura global de l’època: Planet Hollywood. Durant un temps, aquell restaurant temàtic va representar com pocs l’esperit dels anys noranta: espectacular, internacional i profundament optimista. A la inauguració hi van assistir personatges en la cresta de l’onada com Sylvester Stallone, Demi Moore, Bruce Willis, Arnold Schwarzenegger, Cindy Crawford i Elton John, entre d’altres.
Després de l’eufòria, la realitat
La crisi econòmica de mitjans dels noranta va reduir la demanda, i Barcelona encara no era la destinació turística global que arribaria a ser anys després. El model comercial de luxe de grans marques vinculat a Sogo no va acabar de funcionar, i tant les galeries com el mateix Planet Hollywood van anar perdent força fins a desaparèixer.
L’hotel, per la seva banda, va tancar temporalment per completar les obres. No va ser fins al 1994 que l’Arts Barcelona va obrir plenament, ja acabat i funcionant com el gran establiment de luxe que havia estat concebut des de l’inici. Pel camí va quedar Travelstead, que va acabar suspenent pagaments i deixant en pausa una altra iniciativa prometedora: l’estació de la Sagrera dissenyada per Norman Foster per a un tren d’alta velocitat que encara trigaria dècades a arribar a la ciutat i, de fet, encara no per a la Sagrera (tot i que això ja excedeix la història de l’Arts).
Resort de luxe davant del Mediterrani
Funcionant ja al 100 %, es va constatar que Barcelona no havia tingut mai un hotel així davant del mar. Fins aleshores, el luxe havia estat essencialment urbà, elegant i clàssic. L’Arts va introduir una altra escala: grans volums, vistes obertes al Mediterrani, serveis globals i una experiència que connectava directament amb els estàndards internacionals.
L’hotel va incorporar també una clara vocació artística, integrant als seus espais obres de creadors contemporanis i reforçant la seva identitat com a lloc on arquitectura, art i hospitalitat ‘dialogaven’. Ho continua fent en tots els seus espais. Ràpidament es va convertir en l’allotjament de referència per a les grans figures internacionals que passaven per la ciutat. Músics, actors, esportistes i empresaris van trobar a les seves suites un refugi discret davant del mar, a l’alçada de les grans capitals europees. La llista de personalitats és llarguíssima.
Amb el temps, l’hotel va anar acumulant històries que ja formen part de la seva llegenda. La majoria, com ha de passar als hotels, es van quedar entre les seves parets, el personal i els hostes, tot i que algunes puntuals han transcendit, com la protagonitzada pel Dalai Lama.
Després d’una estada a l’hotel, ell i la seva comitiva van deixar una factura important sense pagar. El que vindria a ser un “cames ajudeu-me” de cinc estrelles. Davant la manca de resposta per part dels organitzadors locals, el llavors director de l’establiment va decidir recórrer a una solució tan inesperada com eficaç: escriure directament a l’actor Richard Gere, conegut per la seva proximitat amb el líder espiritual tibetà. La gestió va donar resultat i finalment les factures van ser abonades.
Molt diferent va ser el cas del magnat Lakshmi Mittal, que en una de les seves visites a Barcelona va arribar a reservar pràcticament la totalitat de l’hotel, convertint-lo durant uns dies en un espai gairebé privat per a un esdeveniment familiar. Dos episodis oposats que il·lustren bé el tipus de clientela i d’històries que han passat per l’Arts.
Mentrestant, l’entorn de l’hotel també ha anat evolucionant. L’antic espai comercial es va anar transformant amb els anys, i la consolidació del Casino Barcelona va ajudar a convertir el Port Olímpic en un dels grans centres d’oci de la ciutat durant els anys noranta i principis dels dos mil, amb alts i baixos que avui semblen haver-se recuperat.
Amb el canvi de segle, Barcelona es va consolidar definitivament com a destinació turística global. En aquest nou escenari, l’Arts va passar de ser una aposta ambiciosa a convertir-se en un clàssic contemporani que recentment ha renovat el seu interior i continua oferint exclusivitat i fins i tot restaurants guardonats amb estrelles Michelin. Tot i que més que història, això ja és l’actualitat d’un hotel que va consolidar Barcelona entre els viatgers internacionals.
