Més enllà de la seva dimensió cultural, el mercat de l’art funciona com una economia híbrida on es creuen cultura, inversió, sociabilitat i reputació. Al centre hi ha l’obra i l’artista, però al seu voltant s’articula un ecosistema complex que, segons les últimes dades, va moure 59.600 milions de dòlars el 2025 a escala global, recuperant-se un 4% després de dos anys de descens.
En aquest mercat global, els Estats Units continuen al capdavant amb el 44% de les vendes, seguits pel Regne Unit (18%) i la Xina (14%), mentre que França creix amb força (9%). Espanya, per la seva banda, es manté en una posició modesta: al voltant del setè lloc mundial i amb menys de l’1% del volum global, amb Madrid i Barcelona concentrant la major part de l’activitat, especialment Madrid.
Ara bé, més enllà de les xifres: com funciona realment el negoci del galerisme? On es generen els ingressos? Com estan funcionant els segments d’art més accessibles (el tiquet mínim ronda els 3.000 euros)? I els segments més cars i inaccessibles?
“En una galeria consolidada, la comissió habitual és del 50%”
El retrat d’Elisabeth Lederer de Gustav Klimt, pintat entre 1914 i 1916, va ser l’obra més cara venuda l’any 2025. Es va vendre el novembre, a Sotheby’s Nueva York, per 236,4 milions de dòlars, aclaparant titulars arreu del món i assolint un nou rècord històric: és la peça d’art modern més cara subastada.
Però més enllà d’aquests casos excepcionals i cridaners, el funcionament ordinari del mercat i el negoci de les galeries és, en essència, molt menys vistós —i molt més complex.
Les galeries no són simplement punts de venda. La seva funció econòmica és més profunda: creen valor simbòlic, construeixen carreres artístiques, activen xarxes de col·leccionistes i operen en un mercat amb alts nivells d’opacitat i asimetria d’informació. Aquesta combinació explica per què el galerisme no es pot analitzar només en termes de transacció, sinó com una activitat de generació de valor a llarg termini.
El model de les galeries d’art: senzill en aparença, exigent en la pràctica
“El model és molt senzill d’entendre perquè té dos segles i mig”, resumeix el galerista i consultor cultural, Llucià Homs. El mecanisme és binari: la galeria compra obra i la revèn, o bé la comercialitza en dipòsit a canvi d’una comissió. Aquest segon model és el predominant.
En una galeria consolidada, la comissió habitual és del 50%. “Poques excepcions et trobaràs”, apunta Homs. En alguns casos, especialment en mercats com l’americà, aquest percentatge pot ser superior si hi ha una aposta clara de promoció.
També hi ha galeries que operen amb comissions del 30%, però amb un rol molt més limitat. “Això implica que pràcticament només fan d’intermediaris”, explica. És a dir, menys valor afegit i menys capacitat d’influència sobre el posicionament de l’artista.
En tot cas, el 50% és un marge brut. D’aquí, després, s’han de descomptar impostos, producció d’exposicions, transport, assegurances, promoció i participació en fires. El resultat final és un marge net que, si se situa entre el 13% i el 20%, ja es considera un bon marge dins del sector.
Tot i així, el sector arrossega des de fa anys una reivindicació estructural que impacta directament en aquests marges: la fiscalitat. Al febrer, galeries d’art de Catalunya i del conjunt de l’Estat van tancar les seves portes durant tota una setmana per reclamar de manera urgent una reducció de l’IVA cultural aplicat a l’art. Actualment, la venda d’una obra —ja sigui una pintura, un gravat, una escultura o una instal·lació— està gravada amb un 21% d’IVA, un tipus que el sector considera desalineat amb el d’altres països europeus i que penalitza la competitivitat del mercat local. Les principals associacions del sector, Art Barcelona i el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya (GAC), es van sumar a la convocatòria impulsada pel Consorci de Galeries d’Art Contemporani, que reclama una rebaixa fiscal en línia amb l’entorn europeu.
Un mercat que es recupera i es desplaça cap als trams mitjans
Després de la caiguda del 12% el 2024, el mercat ha iniciat una fase de recuperació moderada el 2025. Però aquest ajust no ha estat uniforme. Segons el darrer informe Art Market Report 2025 impulsat per l’economista Clare McAndrew, fundadora d’Arts Economics, el segment més alt —obres per sobre dels 10 milions de dòlars— ha reduït força la seva activitat, mentre que les franges mitjanes i baixes (per sota dels 50.000 dòlars) han guanyat pes.
“El canal digital representa el 17% de les vendes globals”
En paral·lel, el canal digital s’ha consolidat com a part estructural del negoci: ja representa el 17% de les vendes globals, i una part significativa de les operacions es tanquen sense veure físicament l’obra. Plataformes com Instagram han esdevingut canals comercials clau.
Un altre canvi rellevant és la progressió cap a la paritat de gènere en el mercat primari: les dones artistes ja representen el 45% de les exposicions en galeries.
I encara que tot això són tendències globals, marquen també —amb matisos— l’evolució del mercat barceloní, encara poc sistematitzat en dades.
Amb uns 330 milions d’euros anuals, el mercat espanyol continua sent reduït en comparació amb els grans centres globals. Històricament, la seva quota s’ha situat entre el 0,5% i el 2%. Dins d’aquest context, Catalunya representaria aproximadament un 25% del mercat estatal, per darrere de Madrid, que concentra més del 40%.
Es tracta, però, d’un mercat altament internacionalitzat. “El mercat de l’art s’ha globalitzat completament”, explica Homs. “Ha passat de ser local a ser global, gràcies a les fires, la tecnologia i el turisme.” Aquesta obertura ha ampliat la base de compradors internacionals, que paral·lelament s’ha combinat amb una altra tendència, aquesta negativa: la reducció del col·leccionista local.
Un sector obert… però difícil de sostenir
El galerisme és un sector amb poques barreres d’entrada, però amb una difícil taxa de supervivència en el temps. “No hi ha barreres d’entrada: qualsevol pot obrir una galeria. El difícil és que duri”, assenyala Miquel Alzueta, galerista barceloní amb una llarga trajectòria al sector.
I les dades ho corroboren: segons l’últim informe disponible sobre el galerisme a Espanya (del 2020), una part significativa de les galeries espanyoles han nascut després de la crisi de 2008, però només una minoria aconsegueix consolidar-se a llarg termini. La sostenibilitat del negoci —més que l’entrada— és el veritable repte.
On es generen les vendes?
El mercat de l’art es divideix entre galeries i subhastes, amb un repartiment aproximat del 50%. Tanmateix, dins del canal galerístic, el pes de les fires és determinant: aproximadament la meitat de les vendes es fan fora de l’espai físic de la galeria. “Es ven més fora que dins de la galeria”, resumeix Alzueta.
Ara bé, tot i la competència creixent de canals digitals, vendes directes d’artistes o noves eines tecnològiques, les galeries continuen sent el principal canal de comercialització.
Les fires són una peça central del model de negoci, però amb una rendibilitat directa limitada. “Sense fires no es pot viure, però de les fires tampoc es viu.”, afirma Alzueta, qui apunta que els costos de participació poden situar-se entre els 50.000 i els 70.000 euros, cosa que obliga a entendre-les com una inversió en visibilitat, reputació i xarxa. I Homs reafirma aquesta visió: “moltes galeries viuen de les fires, però no totes hi poden accedir”, apunta.
El cas d’ARCOmadrid il·lustra el seu impacte sistèmic: més enllà dels 95.000 visitants i els 195 milions d’euros generats, activa tot un ecosistema paral·lel d’exposicions, compres institucionals i esdeveniments. En aquest sentit, les fires no són tant un canal de venda com una infraestructura de mercat, generadora de moltes oportunitats de negoci que succeeixen fora del recinte firal.
Barcelona, que lamenta no tenir una fira com ARCOmadrid, ha optat per participar molt activament a la fira i ha apostat per crear models locals diferents complementaris: un conjunt de fires especialitzades —Swab, Loop o By Invitation— que, sense ser generalistes i globals, construeixen un ecosistema divers i complementari, i una altra oportunitat per connectar artistes, galeries i col·leccionistes.
El coll d’ampolla: el col·leccionisme
Ara bé, tot i les fires, els artistes i les galeries, no hi ha mercat sense demanda. I aquí emergeix una de les principals febleses de Barcelona: la manca d’un teixit ampli i constant de col·leccionistes.
Tot i la capacitat de regeneració del sector —amb noves galeries i una creixent projecció internacional— el mercat continua condicionat per un col·leccionisme local limitat. “El col·leccionista local s’ha empetitit”, resumeix Homs.
I el problema sembla força generacional. L’economista Enrique Lacalle, gran col·leccionista, impulsor de By Invitation i president del Círculo Ecuestre, lamenta que la seva generació “ compra menys i els joves no acaben d’entrar”, explica. “La vida és més complexa i hi ha altres prioritats.”
Ell mateix és exemple d’un model diferent: “Vaig començar comprant quadres en lloc d’altres coses. Comprava, venia… i amb poc capital he acabat construint una col·lecció molt correcta.” Per a ell, el és una manera de viure l’art: “el col·leccionisme és un vici”.
La manca de col·leccionisme jove afecta especialment el segment d’entrada. Què és avui una obra assequible? “Uns 3.000 euros”, apunta Alzueta. Però aquest tram està en retrocés: els nous compradors no sempre disposen d’aquest capital o no el perceben prou atractiu en l’oferta existent.
Iniciatives com By Invitation intenten reduir aquesta barrera, amb peces a partir de 1.000 o 2.000 euros i una aposta clara per captar nous col·leccionistes.
Menys especulació, més criteri
Ara bé, perfil del col·leccionista també està evolucionant. Segons l’informe d’Art Basel i UBS, el mercat viu una fase de consolidació: menys orientada a la compra especulativa i més centrada en la construcció de col·leccions coherents i sostenibles.
En paral·lel, emergeix una nova generació que entén el col·leccionisme no només com a inversió o estatus, sinó com una forma de suport a la creació contemporània i d’impacte cultural. A diferència d’altres sectors, el mercat de l’art no es regeix només per variables objectives. Els preus no són transparents, la informació és limitada i el valor és, en gran part, construït.
En aquest context, el paper de la galeria és central: no només com a intermediària, sinó com a agent que valida, posiciona i genera confiança en un mercat amb informació imperfecta.
Perquè, en el fons, el galerisme no és un negoci de producte, sinó de criteri. I en un mercat on el valor no és evident, el criteri és el que acaba generant preu.
