En el debat sobre el turisme a Barcelona sovint ens quedem encallats entre dos extrems. D’una banda, el seu impacte econòmic indiscutible. De l’altra, les tensions que genera en la vida quotidiana de la ciutat. Però entre aquests dos pols hi ha a vegades un fil invisible on persones compromeses retornen a la societat els beneficis que genera la seva empresa. El Museu Egipci de Barcelona n’és un exemple. Va néixer el 1994 impulsat per Jordi Clos, empresari i mecenes, president del grup Derby Hotels, una empresa barcelonina familiar gestionada actualment per la tercera generació.
Sense aquest teixit empresarial, i sense la voluntat expressa de voler crear riquesa social, no hagués estat possible el Museu Egipci de Barcelona, un centre que neix de la societat civil per a la societat civil, creat des de la iniciativa personal amb la voluntat d’omplir un buit històric a la nostra ciutat.
Ja des de l’inici, el projecte cultural del museu es va plantejar amb una voluntat molt clara: compartir una col·lecció d’art i arqueologia que ens permetés convertir-la en una eina de divulgació i formació en Egiptologia. Una disciplina que, quan jo estudiava, pràcticament no existia a Catalunya. Actualment, el museu disposa de més de 1.350 peces de la cultura faraònica i organitza més 150 activitats anuals, sense comptar les visites guiades. Parlem d’un espai que apropa el visitant a la història, la cultura, l’art i llengua de l’antic Egipte.
Aquest compromís, que es manté amb fermesa i sense dependre dels recursos de l’administració pública, es veu en xifres concretes. Cada any, uns 35.000 nens i nenes passen pel museu a través dels programes educatius. En més de tres dècades, ja en són prop de 300.000. És una feina que no s’ha aturat mai. Al mateix temps, els darrers estudis de públics realitzats al museu, sense tenir en compte el públic escolar, constaten que més del 60% dels nostres visitants són de Barcelona, i que el 50% són menors de 40 anys. Això diu molt: som un museu amb projecció internacional, però profundament arrelat a la ciutat, amb un públic notablement jove.
Potser aquest és el resultat d’haver fundat una entitat amb la voluntat de generar noves vocacions entre els més petits. Quan un nen o una nena descobreix l’antic Egipte, en realitat està descobrint alguna cosa més que una antiga civilització, està descobrint que el coneixement importa, que el patrimoni té valor, que hi ha altres cultures i altres maneres d’entendre el món. És aquí on la cultura fa el seu paper més important: despertar curiositat i construir una mirada més crítica i oberta.
La cultura té una força que sovint oblidem: és transversal. No entén de perfils ni de nivells, i és capaç d’arribar a gent molt diversa. També és un punt de trobada entre qui visita i qui viu a la ciutat.
Aquesta no és la part del turisme que genera titulars, però sí la que acaba tenint més recorregut. En el cas del Museu Egipci, això es concreta en accions molt tangibles: exposicions, activitats educatives, beques per a col·lectius amb risc d’exclusió social, tallers per a escoles, cursos per a adults i excavacions arqueològiques que posen en valor el patrimoni cultural egipci. I ho fa des d’un model d’autogestió que li permet sostenir-se sense dependre de recursos públics.
“Barcelona no hauria de ser només una ciutat per consumir, Barcelona ha de ser una ciutat per aprendre, per entendre, per inspirar i per ser respectada”
En els darrers anys, Barcelona ha començat a orientar el seu model turístic cap a la cultura. Des del meu punt de vista és una decisió encertada. No només perquè diversifica l’oferta, sinó també perquè permet deixar enrere un model massa vinculat a l’oci i avançar cap a un turisme més connectat amb el coneixement i el respecte per la ciutat. La cultura convida a una altra manera de mirar Barcelona, més conscient i respectuosa. Per aquest motiu crec que el debat sobre el turisme ha d’anar més enllà de la regulació. Cal parlar de retorn, de responsabilitat i de projecte de ciutat.
Els museus, i en general els equipaments culturals, tenen aquí un paper clau. Són espais que expliquen Barcelona, que la connecten amb el món i que donen sentit a la visita. Si sabem reforçar aquest paper, el turisme pot convertir-se en un aliat per construir una ciutat que es projecta des del coneixement. Barcelona no hauria de ser només una ciutat per consumir, Barcelona ha de ser una ciutat per aprendre, per entendre, per inspirar i per ser respectada. I la cultura, ja sigui a través de propostes organitzades per museus, teatres, concerts o experiències culinàries, així com la pròpia cultura que aportem els ciutadans de peu, és la millor manera d’aconseguir-ho.
Barcelona fa temps que viu instal·lada en un debat polaritzat on encara hem de resoldre molts aspectes en els quals s’està treballant. Però a vegades cal anar més enllà i veure aquells fils invisibles que activitats com el turisme filen en altres parts del teixit de la ciutat.
