Mentre prens un cafè, passeges pel Gòtic o sopes amb l’Albertí, hi ha un instant de la conversa en el qual hom tindria la temptació de treure la llibreta, prendre apunts de forma compulsiva i resar perquè la lliçó s’allargui unes hores més, independentment que a la palestra imaginària del nostre Theatermacher hi passin Caravaggio, Guimerà, Pasolini, Sagarra, Lachenmann o Cunillé. La nostra tribu, permanentment desenfocada, tendeix a definir en Xavier com un erudit o un savi, a causa de la seva inaudita capacitat de tenir la cultura europea al magí, de relligar cites i noms amb una sintaxi compulsiva… Però la cosa no va per aquí, car l’enginy d’aquest lloretenc universal rau en la traça de dur el pes de la tradició a la qüestió hegeliana sobre “qui som nosaltres?” i, en definitiva, a la pregunta foucaultiana per excel·lència, “qui ets tu?”, és a dir, l’interrogant últim que ens fa dirigir-nos al teatre.
Diu sovint en Xavier que la finalitat de l’art teatral és renovar els nostres pactes de convivència; dit d’altra forma, que la pulsió de reunir-nos al voltant d’un escenari sorgeix de la inquietud de preguntar-nos per què encara estem junts. Tot això ve a tomb si pensem en Beethoven, la conferència-espectacle que l’Albertí i el seu fill putatiu Albert Arribas ens regalen al Teatre La Fàbrica (compreu entrades cagant llets, que l’invent s’acaba el 3 de maig!), una trobada que comença precisament qüestionant-se per què la política, a través d’himnes i fastos, sempre ha intentat apropiar-se del compositor de Bonn i, al seu torn, perquè els seus famosos rínxols han assolit preus de subhasta superiors als de Michael Jackson. El concert també és una forma de teatre, i l’Albertí es pregunta per què Beethoven continua essent el compositor que, any rere any, du més gent del món a posar les natges a un auditori.
Les respostes són múltiples i les podeu anar rumiant durant els noranta minuts de vèrbola d’aquesta reunió meravellosa: hi ha el compositor que dialoga entre la llum i les ombres a la Pathétique, que sap intuir la bellesa de les dissonàncies (anticipant-se als seus companys vienesos, que trobaran en l’atonalisme la millor traducció dels mals del Vell Continent), i també el geni autònom que —en certa manera— crea la figura del compositor freelance i de la forma moderna del concert. També hi ha el revolucionari que, d’una forma intencional, situa l’intèrpret (i el públic musical) davant l’estrès de llegir els sons des del vertigen de les emocions, a través de l’imperatiu de tocar-ho tot Gesangvoll, mit innigster Empfindung. Finalment, només faltaria, hi ha l’enigma que es troba en l’ésser quasimòdic i misantrop, l’agitador de masses que cercava la revolució en la més estricta solitud.
Però tot això, insisteixo, no serien més que coneixements adquirits amb esforç… si l’Albertí no tingués la traça d’agermanar Beethoven a l’univers particular d’aquest “qui soc jo?” imperatiu que ens porta al teatre. Aquí l’actor-creador d’aquesta peça troba el sentit en la dignitat de la música beethoveniana i l’aprofita per superar la dialèctica extensa però limitada del piano (amics de La Fàbrica, compreu una carraca millor, que l’afinació d’aquest instrument va estar a punt de causar-me un desmai!) i dur-la, a través de l’art de Sylvano Busotti, al món que va més enllà de la partitura i es fa gest escènic. L’actor-creador no només fa estètica, puix que darrere de la independència beethoveniana (i de les seves patologies misterioses) també hi troba la reivindicació d’una sexualitat lliure i d’una catalanitat sense complexos, situant els ulls del músic a l’alçada dels d’en Clavé i de les muses del nostre Palau.
Viatgeu a La Fàbrica, perquè —a banda de sentir Beethoven— assistireu a un exercici teatral de primer ordre que ens imposa preguntar-nos on es troba la nostra petita font de dignitat, que t’obliga a qüestionar-te quina és la teva revolució creativa i que, finalment, ens conta que —bàsicament— anem al teatre per defugir la normalitat i no quedar-nos a casa com éssers diogènics. Tot això ho fa l’Albertí, acompanyat per l’Arribas, i amb l’esperit d’en Ludwig. No és poca cosa. Aprofiteu-ho, que darrerament el teatre barceloní s’està convertint en una cosa altament tediosa, propagandística i curulla de respostes prefabricades. I a nosaltres, natürlich, el que ens interessa són les preguntes d’alçària.
