Hi ha una terrassa a Pau Claris 179 des d’on es veu La Pedrera com gairebé no la veu ningú. No és la façana ondulant que tothom fotografia des del Passeig de Gràcia, sinó la seva part posterior: el mateix ritme còncau-convex, els mateixos guerrers de trencadís a l’altura dels ulls, però des d’una perspectiva diferent.
El més curiós és que l’edifici des d’on es contempla aquesta vista va ser dissenyat per l’home que va fer possible el propi Gaudí. El mestre i el deixeble, junts a la mateixa illa de cases i separats per dècades, es miren des d’aquí. Aquest és l’H10 Casa Mimosa. I també és el capítol 17 d’Hotels amb Història, la sèrie que cada quinze dies publiquem a The New Barcelona Post.
Per entendre la casa cal començar a Igualada, capital de l’Anoia, i cal començar amb sacs. La família Godó era, abans que res, una família d’industrials tèxtils. Carlos i Bartomeu Godó Pié van arribar a Barcelona cap al 1860, i van apostar pel comerç de teixits de jute, una fibra gairebé desconeguda aleshores a la indústria catalana. Van fundar Godó Germans i Companyia, van aixecar fàbriques a Sant Martí de Provençals i a Santa Eulàlia, i van convertir una aposta arriscada en un negoci esplèndid: fabricaven els sacs amb què es movia bona part de la producció agrícola i industrial del país.
Amb els diners del jute i el capital polític acumulat al Partit Liberal de Sagasta, van fer el 1881 el pas que canviaria per sempre el nom de la família: van fundar La Vanguardia. El que va néixer com a òrgan de lluita política acabaria sent el diari de referència de Catalunya.
L’Eixample era aleshores el lloc on la burgesia industrial exhibia l’èxit. L’arquitectura modernista servia com a llenguatge del poder. El 1892, Carlos Godó Pié va encarregar la construcció d’una residència al número 179 del Pau Claris i, per al projecte, va triar Joan Martorell i Montells, l’arquitecte més influent i respectat de la Barcelona d’aquell moment. L’elecció evidenciava tant el seu bon gust com les seves relacions: Martorell era el mestre indiscutible de tota una generació.
I aquí apareix el fil vermell que es denominador comú a aquesta sèrie. Martorell no només va dissenyar la casa que avui és l’hotel: va ser qui, el 1883, va recomanar Gaudí per fer-se càrrec de les obres de la Sagrada Família, quan l’arquitecte original es va retirar. El mateix Martorell havia declinat l’encàrrec abans de proposar el seu deixeble més avantatjat. Va ser també ell qui, aquell mateix any, va presentar Gaudí a l’industrial Eusebi Güell, el mecenes que finançaria les seves obres més ambicioses. Sense Martorell, la Barcelona que coneixem avui seria, senzillament, una altra.
Una nota necessària sobre el Palau Robert del Passeig de Gràcia, avui seu d’institucions de la Generalitat: l’edifici va ser dissenyat per l’arquitecte francès Henri Grandpierre i construït sota la direcció de Martorell entre 1898 i 1903. Els dos immobles comparteixen, doncs, la mateixa mà. I comparteixen un detall revelador: les cotxeres interiors que Martorell va executar en tots dos són pràcticament idèntiques. Les del Palau Robert són avui sala d’exposicions. Les del Pau Claris 179 són la sala de reunions Les Cotxeres del Mimosa.
El que Martorell va construir el 1892 era excepcional per a la seva època: façana modernista sòbria i, a l’interior de l’illa, un secret exuberant. Un jardí frondós amb camins serpentejants, un gran magnoli, un tell centenari i una palmera washingtònia que continua sent una de les protagonistes del pati interior. Va ser en aquell edifici on va viure la família Godó durant els seus anys d’major esplendor.
Ramón Godó Lallana, fill de Carlos, va ser qui va convertir La Vanguardia en el diari de referència de la Barcelona moderna. No com a director, un paper el van exercir redactors de la talla de Modesto Sánchez Ortiz o Miquel dels Sants Oliver, sinó com a editor visionari que va entendre que un diari no era un pamflet de partit sinó un mirall d’una ciutat pujant.
Els qui el van conèixer descrivien Ramon com un home amb dificultats físiques considerables: coix, gairebé sord, amb un ull pràcticament perdut. I alhora dotat d’una intel·ligència financera i una determinació que no necessitaven de bona salut per imposar-se. Va ser diputat per Igualada en quatre eleccions, i el 1916 Alfons XIII li va concedir el títol de Comte de Godó. La de Pau Claris 179 era, en aquells anys, l’adreça d’un dels personatges més influents de Barcelona.
Dècades després, ja desocupat com a residència i fragmentat en usos diversos, l’immoble va sortir a la venda. Els contractes dels llogaters expiraven el desembre del 2014 i la reconversió en hotel era gairebé un secret a veus. Hi va haver un moment en què el jardí (l’edifici tenia protegida només la seva façana) va estar en perill. No va passar. Quan H10 Hotels va comprar l’immoble i va encarregar la rehabilitació a l’estudi Tarruella Trenchs, preservar aquell pulmó verd era una condició implícita.
Abans de començar les obres, l’estudi va encarregar al fotògraf Emilio Lecuona un reportatge exhaustiu de l’edifici: el vestíbul amb els seus artesonats, el jardí amb la llum d’una altra època i les cotxeres amb les seves grans lloses. Aquestes imatges en blanc i negre són avui l’obra gràfica que recorre les parets de l’hotel. Una forma de memòria que ningú va formular de manera explícita però que era, des del principi, a l’esperit del projecte.
Casa Mimosa va obrir el 2016. Quaranta-vuit habitacions, totes exteriors. La Suite Condal conserva la xemeneia modernista original i el sostre artesonat. Les de les dues primeres plantes mantenen els sostres d’època. La resta és sobrietat contemporània: llautó mat, llum natural, i fotografies de Lecuona.
H10 és també, a la seva manera, una saga familiar catalana, fundada el 1969 a Salou per Josep Espelt Civit, avui amb els seus seus fills en posicions de màxima responsabilitat. La Casa Mimosa era el seu tretzè hotel a Barcelona quan va obrir. Una ciutat, un carrer, dues famílies empresarials separades per més de cent anys. Els Godó van arribar del iute i van construir un diari. Els Espelt van arribar del turisme i van construir una cadena hotelera. Cadascú a la seva manera, cadascú al seu temps.
I a dalt, des de la terrassa batejada com El Cel de Gaudí, les xemeneies del mestre a l’abast de la mà. L’arquitecte que va construir aquesta casa va ser el mateix que el va portar fins als Güell i el va posar al capdavant de la Sagrada Família. Des d’aquí, això no sembla una casualitat. Sembla un agraiment pendent entre dos homes que mai no van deixar de mirar-se des de costats oposats de la mateixa illa de cases.
