En el retail ho tenim clar: quan diverses decisions coincideixen sense coordinació, l’impacte deixa de ser puntual i es converteix en estructural. És exactament el que hem vist a Barcelona aquest hivern. Obres en eixos comercials, restriccions de mobilitat i una narrativa poc amable cap al visitant. Tot alhora. I quan tot coincideix, el comerç és qui paga el preu.
Però no es tracta d’assenyalar culpables, sinó d’assumir que hi ha marge per liderar millor. Si alguna cosa ha demostrat el sector retail és la seva capacitat per a reinventar-se en entorns complexos. I aquestes mateixes lliçons poden ajudar a repensar la relació entre ciutat, comerç i convivència.
La primera és clara: el calendari importa. En retail, llançar una reforma de botiga en plena campanya forta seria impensable, no canviem un layout quan el client ja ha entrat per la porta. El timing ho condiciona tot: l’experiència, la venda i el resultat. La campanya de Nadal pot representar fins a un 30% de la facturació anual. Interferir en aquest moment no és només una molèstia, és posar en risc la viabilitat del negoci.
Per això, les ciutats que lideren amb visió econòmica concentren les seves obres fora de temporada alta. No perquè frenin l’avanç, sinó perquè entenen que cada rasa, cada tanca mal senyalitzada, té un impacte directe en la percepció, l’accés i l’activitat.
La segona lliçó té a veure amb la mobilitat. En comerç, si el client no arriba fàcilment, no compra. Quan es redueix l’accessibilitat, desapareix la compra per impuls, baixa el trànsit per als vianants i es compliquen els lliuraments. I ningú vol comprar entre desviaments mal explicats. La mobilitat no és un debat ideològic: és una palanca econòmica que ha de tractar-se amb la mateixa atenció que es posa en els pressupostos de foment.
La tercera té a veure amb el turisme. El visitant no és l’enemic. La falta d’estratègia sí. Les grans ciutats del món competeixen per atreure turisme de qualitat, regulant fluxos, diversificant l’oferta i fent-la conviure amb el dia a dia del resident. Quan el missatge que projectem com a ciutat és hostil o contradictori, l’efecte és immediat, hi ha menys consum, menys ocupació, menys activitat. El comerç viu de clients. I el visitant, ben gestionat, pot ser un dels millors. No es tracta de triar entre veïns i turistes, sinó d’entendre que tots dos són necessaris per a una ciutat equilibrada.
El comerç com estructura econòmica
I, finalment, cal recordar que el comerç no és un complement urbà. És una estructura econòmica i social. En 2025 van tancar 13.500 comerços a Espanya. No és una xifra més. És un símptoma clar que alguna cosa no estem fent bé. Cada persiana baixada és ocupació que desapareix, identitat que es perd, barri que s’afebleix.
Les ajudes puntuals són benvingudes, però insuficients. Necessitem planificació, acompanyament i visió. No hi ha transformació urbana sense impacte econòmic. No hi ha ciutat viva sense comerç viu. I no hi ha lideratge sense visió de conjunt. El retail ho sap. Ara toca aplicar-ho a la ciutat.
