Barcelona ha de traduir els drets digitals al llenguatge de la cultura

No vaig sortir de la Trobada Internacional pels Drets Digitals pensant que per fi entenem del tot el que està passant entre tecnologia i societat. Vaig sortir pensant una cosa més útil: almenys hem començat a admetre que hi ha una part important d’aquesta relació que no està funcionant bé, i que ja no es pot tractar com una discussió de nínxol.

Això, en si mateix, ja importa.

Durant massa temps, la conversa sobre tecnologia s’ha mogut entre dos extrems bastant pobres: d’una banda, la fascinació ingènua; per un altre, l’apocalipsi automàtica. La trobada, celebrada a Barcelona, va intentar obrir un tercer espai: un en el qual els drets digitals s’entenen com a drets humans, i en el qual l’acceleració tecnològica ja no es discuteix només com a progrés, sinó com a transformació de les condicions reals de vida.

I aquí està el punt decisiu. La identitat, la privacitat, la visibilitat, la reputació, la violència, la desinformació, la salut mental i la desigualtat ja no viuen solament en el món físic. Viuen també —i a vegades, sobretot— en el digital. No com un apèndix, sinó com a part central de l’experiència contemporània.

Des d’aquest lloc, va haver-hi almenys tres idees especialment valuoses.

La primera està relacionada amb la necessitat de deixar de parlar de les dades com si fossin una abstracció tècnica. Una de les intuïcions més fortes del fòrum va ser justament aquesta: les dades no són un fons blau amb línies en moviment. Les dades són vides, pèrdues, hàbits, cossos, records i decisions. Projectes com els de Domestic Data Streamers o la presència d’iniciatives culturals vinculades a memòria i visualització mostren una cosa essencial: a vegades l’art explica millor que el policy paper què està en joc quan parlem de tecnologia.

La segona idea va aparèixer amb claredat en espais vinculats a intel·ligència artificial, gènere i vulnerabilitat. Si avui parlem de protecció de drets en sistemes algorítmics, aquesta protecció no pot ser decorativa ni únicament retòrica. Ha de ser interseccional. Ha de pensar en dones, sí, però també en minories, en joves i en tots els grups que solen quedar més exposats quan una tecnologia es dissenya sense context humà suficient. I això remet a una paraula que encara infravalorem: alfabetització. No només tècnica. També ètica i social.

La tercera idea, potser la més incòmoda, és que encara sabem regular millor en abstracte que acompanyar una persona concreta quan ja ha patit el mal. Què fa algú quan li roben la identitat digital? On va qui veu la seva imatge manipulada? Qui explica, en llenguatge comprensible, què significa l’ús ètic de la IA per a algú que no treballa en regulació ni en un laboratori?

Aquí és on la cultura hauria d’entrar de ple.

Perquè a Barcelona existeix una realitat evident: milers de persones que treballen en música, imatge, disseny, escriptura, vídeo, moda, art o creació digital ja viuen completament travessades per plataformes, algorismes i noves formes de precarietat tecnològica. Són part del problema i, sobretot, part de la solució. Però rares vegades se’ls parla com a protagonistes d’aquest debat. Més aviat se’ls convida a arribar després, quan l’idioma ja està tancat i el marc institucional ja està muntat. Aquest desfasament és un error.

Si els drets digitals volen ser realment democràtics, no n’hi ha prou amb discutir-los bé en una sala. Cal fer-los culturalment llegibles. Cal traduir-los al llenguatge de l’experiència quotidiana, del treball creatiu, de la memòria, de la pressió per la visibilitat i de la vida pública real. I això exigeix formats diferents.

Per això em va interessar tant una intuïció repetida, de diferents maneres, durant la trobada: la necessitat de moure aquestes converses fora del format institucional clàssic. No per buidar-les de contingut, sinó per retornar-les a l’espai social. Que una conversa sobre algorismes, democràcia o desinformació pugui existir també en un festival, en una instal·lació, en una peça audiovisual o en una comunitat cultural no la torna menys seriosa. La torna més accessible. I, probablement, més efectiva.

Barcelona té una oportunitat molt concreta aquí. No només com a ciutat que acull fòrums sobre tecnologia i drets, sinó com a ecosistema que pot crear ponts entre institucions, cultura i ciutadania. Perquè si alguna cosa va deixar clara la trobada és que el debat existeix, els actors existeixen i la preocupació existeix. El que falta, moltes vegades, és la traducció.

Traduir no significa simplificar fins a la banalitat. Significa construir llenguatge comú. Significa fer que una fotògrafa, un músic, una actriu, un dissenyador o un creador digital reconeguin que aquesta conversa també els pertany. Que l’ètica no és una paraula prestada. Que la regulació no és una nota al marge. Que el seu treball, la seva imatge, la seva veu i la seva capacitat de decidir sobre la seva pròpia presència en l’espai digital formen part del mateix camp.

Si la tecnologia ja està reescrivint les regles de la creació, la cultura no pot limitar-se a ser observadora. Ha d’entrar a discutir-les. I potser aquest és el següent pas adult per a Barcelona: no només allotjar el debat sobre drets digitals, sinó convertir-lo en una conversa cultural viva.