Un campanar civil a Gràcia

La torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia és una construcció relativament austera, comparat amb els múltiples wonderfuls barcelonins, però símbol físic i impertorbable d’una antiga vila independent i d’un esperit propi. Suposa el rastre d’una Barcelona alternativa, d’un poble, allò que sembla estar en risc de desparèixer sota la pressió dels expats i la uniformització de l’urbanisme global. El barri que no es conforma, que xiula regidors i alcaldesses si cal, que recupera els noms i engalana carrers o penja banderes, té plaça i té torre amb rellotge perquè no se n’oblidi ningú: la marea quadriculada de l’Eixample, fins aquí, no arriba. Potser per això la torre va ser feta pel gran urbanista alternatiu a Cerdà, en Rovira i Trias, que sí que té un monument com Déu mana a la ciutat. A la vila, perdó. A la vila.

Gràcia era una vila menestral, popular, molt polititzada i amb una forta consciència pròpia. Entre convents, tallers, cases baixes i carrers encara semi-rurals, la vila feia la seva mentre Barcelona esclatava fora muralles i trencava el dic de contenció. Molts obrers, artesans i classes mitjanes s’hi instal·laven buscant espai i una certa autonomia respecte de la gran ciutat, com ja abans els virreis i virreines s’hi muntaven torres d’estiueig o els barons amb calaixos de sastre hi feien llargues excursions. En aquell context, la plaça de la vila es va convertir en el gran centre polític i social. A mitjans del XIX es deia plaça d’Orient (perquè es troba a l’extrem Est de la vila). En posar-s’hi l’edifici de Ajuntament va passar a ser la plaça de la Vila, i posteriorment Plaça de la República o plaça de Rius i Taulet (fins al 2009, en què fixa el seu nom actual). És cap al 1864 que al mig d’aquesta plaça s’hi aixeca la torre del rellotge, aquest campanar civil d’estil renaixenista, amb un rellotge de quatre esferes, que doblava l’alçada de els cases I que té com a autor Antoni Rovira i Trias.

El gracienc Rovira i Trias és conegut sobretot perquè va perdre (via “ordeno y mando” de Madrid) el concurs més famós de la història de Barcelona. Quan es va decidir urbanitzar l’Eixample, el seu projecte alternatiu al d’Ildefons Cerdà respectava els camins i rieres, oferia un aspecte menys quadridulat i molt més monumental, és a dir, amb jerarquies, amb diverses centralitats orgàniques, més semblant a les grans capitals europees (i alhora més semblant a una capital amb orígens). Una concepció radial, amb grans avingudes que convergien en centres de valor social i patrimonial. El concurs el va guanyar, com ja se sap i fent trampes, el quadriculat geni de les sanafes.

El Campanar de Gràcia (o Torre del Rellotge) té uns trenta-tres metres d’alçada i una planta octogonal que li dona una presència molt característica. Es tracta d’una arquitectura civil severa, rebel, republicana, com si de cop les seves campanes haguessin de tocar sometent o anunciar el bateig d’un nadó pel civil. A les quatre cares de la base hi ha els escuts de la vila de Gràcia, de Barcelona, del Principat de Catalunya i de les armes de la reina Isabel II. Al pany de la base que dona a l’edifici de l’Ajuntament hi ha una font que presenta dues cares amb boques que expulsen aigua, i la cornisa és decorada amb dotze plaques esculpides que representen el zodíac.

El rellotge municipal funcionava també com el cor temporal de la vila, com si les hores que marcava la torre fossin unes hores diferents de les dels convents. La Marieta és la gran campana de la torre, i va adquirir un valor gairebé llegendari arran de la Revolta de les Quintes de 1870, probablement l’episodi més famós de la història de la vila: el sistema de quintes obligava molts joves a incorporar-se a l’exèrcit, i les classes populars ho percebien com una enorme injustícia, (ja que els rics sovint podien pagar per evitar el servei militar). La indignació va esclatar amb força, i Gràcia es va omplir de barricades i de resistència popular. Finalment, l’exèrcit va bombardejar la vila per sufocar l’aixecament. La campana es va convertir en un símbol tan potent de resistència que les autoritats van ordenar silenciar-la. Posteriorment, l’any 1929 i en plena dictadura, la pressió popular va fer restituir la campana al seu lloc després d’un intent de fondre-la per a usos de l’Exposició Internacional.

Quan Gràcia va ser annexionada a Barcelona l’any 1897, la torre va quedar com un record físic de la vella autonomia municipal. I és que fins i tot va donar nom a publicacions com el setmanari satíric republicà La Campana de Gràcia (“donarà una batallada cada setmana”) o posteriorment L’Esquella de la Torratxa (“Donarà al menos uns esquellots cada setmana”), així com dona nom també a una figura de la colla gegantera: el gegantó Pepitu Campanar.

Ara, amb el seu particular jet lag (si no és que el jet lag el té la resta del planeta), el rellotge de la vila de Gràcia sembla recordar als nous residents internacionals que aquí hi ha una vida real. Un temps, un ritme, una perspectiva i una cosmovisiò pròpia. No és que sigui només un bé patrimonial, sinó que sembla també un vigilant o un sereno que hagi de posar els gentrificadors a ratlla. A ells i a l’Ildefons, que es va haver d’aturar a Còrsega (al carrer G) i va haver de negociar amb el traçat del passeig que unia l’antiga vila amb la ciutat. Ho vulguin veure o no, Barcelona a banda d’una ciutat és la capital d’un poble. Gràcia, amb la seva torre, és el rastre d’un poble dins la capital.