El Lorca més humà arriba al Teatre del Raval

Federico García és una biografia viva feta de música, ball i poesia. Un espectacle preciós i fet amb un respecte immens que busca apropar la història, la vida i l’obra del gran renovador de la nostra cultura. L’espectacle que Pep Tosar va presentar al Grec del 2019 torna ara als escenaris dins la programació del nou Teatre del Raval.

La proposta mostra a la perfecció la passió de Lorca per l’expressió i l’efervescència del que passa al món; sobretot, li cridava l’atenció tot allò que succeïa a nivell popular i local, el color autèntic. L’artista buscava la puresa tant en la poesia com en la vida, i per això es va enamorar de formes despullades com el cante jondo. En aquest sentit, resulta molt curiosa l’explicació que l’obra ens dona sobre l’origen del terme “duende flamenco”, una paraula que gairebé es va inventar ell mateix o que, si més no, va popularitzar.

El poeta dels contrastos

Per entendre millor aquest espectacle, cal contextualitzar la figura de l’autor. Federico García Lorca va néixer a Fuente Vaqueros l’any 1898 i, per tant, va créixer impregnat del folklore, el misticisme i l’Andalusia rural. Tot això va marcar el seu estil i la seva simbologia: la lluna com a presagi, el cavall com a sinònim de passió i la mort sempre omnipresent. Tanmateix, no es va estancar en el costumisme: la seva poesia volia unir aquesta vida rural amb els corrents més avantguardistes de l’Europa d’entreguerres.

Lorca parlava de temes universals com els límits de la llibertat humana, l’opressió social i el desig insatisfet. Aquestes temàtiques les podem veure tant en la seva poesia (Romancero gitano i Poeta en Nueva York) com en les seves peces dramàtiques. Era un artista multidisciplinari (músic, dramaturg, conferenciant i artista plàstic) que va parlar de l’existència i de la tragèdia amb la mateixa intensitat.

L’empremta de Barcelona

Tot i que solem imaginar-nos Lorca a Granada, Nova York o Cuba, la seva fascinació per Barcelona va ser determinant. Federico es va enamorar de la ciutat durant la dècada dels vint, ja que a casa nostra hi va trobar una cultura moderna, europea i pròxima a la seva creativitat artística. Va ser aquí on va estrenar Mariana Pineda al costat de la seva gran aliada i musa, Margarita Xirgu, i també on es va captivar per l’esperit d’avantguarda de la mà d’amics com Salvador Dalí.

A Barcelona, la poesia de Lorca es va tornar més lliure, trencadora i urbana, i va aconseguir allunyar-se de l’etiqueta de “poeta folklòric”. El muntatge tampoc oblida la seva faceta de pintor i dibuixant, que també va desenvolupar a la ciutat comtal, on fins i tot va arribar a exposar els seus dibuixos a les Galeries Dalmau.

Intensitat, contenció i puresa sobre l’escenari

Artísticament, l’obra és impecable: el joc de llums i l’ús dels audiovisuals fan créixer dramàticament l’espectacle. La proposta juga amb diferents ritmes: un grup flamenc toca en directe a escena i, de sobte, passa a un primer pla per teatralitzar alguns moments que expliquen millor la vida del poeta. El pes musical recau en Mariola Membrives, Anna Colom o Ana Brenes, cantaoras que regalen moments emocionants exhibint una veu plena de força i emotivitat.

A Federico García el ball es fa poesia de la mà de Rubén Molina. És un tipus de flamenc molt contingut, amb moviments molt pausats i definits, però carregats d’emoció, sentiment i força. El ball està totalment lligat a tot el color de l’obra i a allò que es vol transmetre: intensitat, contenció i puresa.

Els fragments de les entrevistes documentals resulten clau perquè connecten amb la filosofia de l’autor. Igual que feia Lorca amb La Barraca (recorrent el país en furgoneta per apropar els clàssics a qui no tenia accés a la cultura), aquest espectacle persegueix aquesta mateixa vocació pedagògica: divulgar la seva vida i la seva obra sense filtres. És una oportunitat perfecta perquè el públic redescobreixi la seva biografia i el seu univers líric.

L’efervescència d’un geni

El guió rescata detalls molt curiosos i divertits, com el poema que escriu en un full de paper a Luis Buñuel a les tres de la matinada, quan tots dos anaven beguts pel carrer, i que arrenca amb versos sobre “la trena de l’aire”.

També destaca l’oda dedicada a Salvador Dalí que, tot i estar incompleta, mostra la faceta més juganera i divertida de Lorca. Al cap i a la fi, era un jove efervescent, amb ganes de viure la vida al màxim i que, tristament, va acabar amb un final tan tràgic com inesperat.

Lorca a l’actualitat

Que aquest espectacle arribi als escenaris just ara és molt significatiu. I és que coincideix amb un moment en què s’està parlant moltíssim de l’autor arran de dues troballes històriques que han sortit recentment a la llum:

• D’una banda, hi ha el descobriment en un arxiu de Berlín d’un fragment de vídeo inèdit de La Barraca. Són només uns segons, però es tracta d’un document d’un valor incalculable, ja que són les úniques imatges en moviment que existeixen de Lorca durant la seva etapa amb la companyia itinerant.
• De l’altra, hi ha la increïble història de Miguel Poveda, que va comprar a Alemanya el manuscrit de la Gacela de la raíz amarga i va descobrir que, a la part del darrere, hi havia un poema inèdit escrit a mà pel mateix Lorca. El poema es diu Canta el reloj, un text de 1933 sobre la fugacitat del temps i l’absència on Federico va deixar escrit: “És el senyal de carn que vaig deixar, en marxar, per saber el meu lloc en tornar”.

Tots dos esdeveniments demostren que Lorca continua plenament vigent, que la seva obra es revisita constantment i que la proposta de Pep Tosar al Teatre del Raval és, avui més que mai, oportuna i necessària.

A Lorca el van matar, però Lorca no va morir

Més enllà de la biografia, la funció deixa flotant a l’aire dos conceptes que resumeixen a la perfecció tot el que s’ha viscut a escena. El primer funciona com una bufetada poètica sobre el seu assassinat en recordar-nos que “ell, al final, va ser el protagonista d’una obra que no va escriure”. El segon és una lliçó sobre la filosofia de La Barraca: “El teatre s’escriu per al poble, no és el poble qui mana al teatre”; una declaració de principis que denuncia aquell teatre fet amb finalitats merament comercials.

Al final, l’espectacle regalima Lorca en tots els sentits: per la bellesa, la poesia, la música, l’estètica i aquella intenció educativa que s’hi respira. És el tancament perfecte per unir-lo a aquella frase tan certa que diu que a Lorca el van matar, però Lorca no va morir. Lorca continua viu.