Llegia fa setmanes que l’Ajuntament, a proposta del PP, barrina la possibilitat d’erigir una estàtua de Freddie Mercury i Montserrat Caballé pels volts de la Font Màgica de Montjuïc. En assabentar-me de la nova, vaig sentir la típica fiblada d’orgull d’aquell infant que pogué viure i créixer amb l’optimisme descarat de la Barcelona olímpica, un dels apogeus de la qual —per si em llegeix algun membre de la generació Z o posterior— fou l’actuació d’aquests dos gegants musicals a Montjuïc cantant la cançó Barcelona (que al seu torn, cosa que no recorda gaire gent, fou el títol d’un àlbum esplèndid, tot i que desaforat en la línia kitsch de l’últim Mercury), convertida en l’himne no oficial però més popular de l’orgia del 92. Paral·lelament, pensava també, em seria molt difícil oposar-me a un monument que saldaria un deute amb els artistes sonors que més m’han fet gaudir al llarg de tota la meva vida.
No obstant això, i entenent que tots els partits catalans (fins i tot els anticatalanistes) estan molt interessats en desvetllar aquella Barcelona olímpica que vivia pacíficament en el sistema autonòmic espanyol, vaig començar a arrufar el nas; coneixent el gust de l’actual consistori per embrutar la nostra bellíssima ciutat d’escultures autènticament espantoses —una pèssima consuetud que va des de l’horripilant Pink Barcino de Lluís Lleó amunt l’Eixample a les delirants testes animals de Xavier Medina Campeny a les torres de Marc i Lluc a la Sagrada Família— vaig imaginar ràpidament la mona de pasqua que els nostres responsables podrien arribar a encastar-nos en un indret tan noucentista com ara la falda de Montjuïc; paratge de la ciutat al qual, dit sigui de passada, als barcelonins ens fot una mandra supina de visitar, tot i que es tracti d’un dels indrets més dignes de la nostra ciutat.
De fet, l’Ajuntament ja havia ponderat que Mercury i Caballé fossin recordats en un mirador proper a Glòries (concretament, tocant al carrer de Castillejos), amb la qual cosa podríem acabar pecant de sobreabundància d’honors. Vist tot plegat, aquest apassionat de Barcelona proposaria una via amb més sentit patrimonial. Per molt que Freddie Mercury hagi compost alguna de les cançons que m’enduria a una illa deserta i que, de petit, intentés ballar maldestrament com ell —abillat amb unes sabates d’esgrima—, la figura de Caballé, per la seva relació de naixement i artística amb la ciutat, és qui hi mereix un monument exclusiu sense cap mena d’objecció. La nostra Montserrat, i el temps ens donarà la raó als caballistes, no només acabarà essent recordada com la millor soprano del segle XX, sinó com una de les intèrprets més excepcionals de tota la història musical d’Occident. No exagero ni una síl·laba.
Ja que hi som, i posats en barrinar un homenatge com cal, jo proposaria erigir una estàtua de la nostra soprano a la plaça de Catalunya. Poca gent ho recordarà, però —com va explicar la mateixa artista al documental Caballé, més enllà de la música— quan la seva família fou desnonada de casa i abans de començar a treballar en un taller retallant mocadors, la nostra música més universal havia arribat a passar les nits dormint amb els seus pares als bancs d’aquest emplaçament barceloní. Seria de justícia poètica, en definitiva, esmenar aquests inicis paupèrrims de la soprano amb una estàtua de la Caballé abillada de Norma, adreçant-se a les divinitats gregues des del bell mig de la nostra ciutat. Aquest emplaçament no només seria biogràficament justificable i faria honor a l’homenatjada, sinó que esdevindria l’ocasió perfecta per replantejar la fesomia de la plaça i el seu conjunt escultòric.
La majoria de barcelonins ho desconeixen, però la plaça de Catalunya alberga un patrimoni artístic important, curull d’obres escultòriques d’aire postnoucentista que foren creades en ocasió de l’Exposició Internacional del 1929, amb una galeria d’autors tan admirables com Eusebi Arnau, Pau Gargallo i Josep Llimona. El problema d’aquest conjunt, i d’aquí que els conciutadans no l’admirin com cal, és que està distribuït i patrimonialitzat com el puto cul, enmig d’uns jardins inservibles en els quals només s’hi acumulen deixalles i homeless. Quan hi ha llum encara pots atansar-te a contemplar alguna de les peces, com l’esplèndida Barcelona del nostre genial Frederic Marès, però de nit no s’hi veu una punyetera merda, la qual cosa no només dificulta l’essència d’una plaça amb un patrimoni indiscutible, sinó que tampoc fa gaire gràcia a l’hora d’exercir aquell dret ciutadà anomenat caminar.
Aquest barceloní militant reclama, doncs, una estàtua per la nostra Montse, la veu més extraordinària de tots els temps. I demana a l’Ajuntament que, si no és molèstia, comenci a barrinar com pot transformar plaça de Catalunya d’un dels centres urbans més lletjos d’Europa a un indret que reti honor als seus artistes i per on, si més, faci un cert goig de trescar. Tot això, a la Caballé li hagués fet molta gràcia. Quan tinguem aquest tema resolt, ja us donaré algunes idees de cara en Freddie.
