A la Barcelona de 1920, places de braus ben concorregudes i camps de futbol entretenien moltes hores de diumenge dels barcelonins. Però tal com s’explica al llibre Los frontones industriales de Barcelona. Los clubs amateurs, de Damià Mor, la ciutat també comptava amb tretze frontons, espaioses canxes on es practicava l’esport conegut com a pilota basca. Mentre uns hi jugaven, altres feien apostes de diners vaticinant els resultats. Aquesta disciplina esportiva d’origen basc comprèn una desena de modalitats, entre les quals, la cesta punta —jai alai en euskera— és una de les més modernes i la que va dur a inscriure a Barcelona el primer club de pilota de l’estat, el Club Vasconia. Va ser l’any 1924, gràcies a l’empenta de l’empresari tèxtil i jugador Manuel Balet i Crous, que en va ser el primer president i que aquell mateix any va fundar, ell també, la Federació Catalana de Pilota.
El club va néixer d’una escissió de la Real Sociedad del Deporte Vasco. Amb el Vasconia començava una llarga història a Barcelona d’èxits esportius i d’associacionisme entre les famílies que han acompanyat jugadors petits i grans a campionats estatals i internacionals. Els cent anys del Club Vasconia han merescut aquest any una distinció de l’Ajuntament de Barcelona en reconeixement de la seva trajectòria com a entitat centenària vinculada a la ciutat.
En un Saló de Cent ple de públic, qui va ser president del Club Vasconia, Carles Pedragosa, va recollir el guardó de mans de l’alcalde Jaume Collboni. “La nostra ciutat pot presumir de continuar tenint viva la seva història, justament, gràcies a entitats com la vostra”, va afirmar el batlle en el seu parlament davant dels representants de les onze entitats i institucions centenàries distingides aquest any.
El batec d’aquest associacionisme barceloní, en el cas del Club Vasconia té un so molt especial. És el que fa sentir la seva pilota, que pot arribar a sobrepassar els dos-cents quilòmetres per hora des que el jugador la llença, recollida i impulsada per una cistella allargada i còncava feta de vímet, fins que toca el frontis (la paret del frontó) o va al rebot. Aquells que practiquen la cesta punta diuen haver descobert un esport “sorprenent i molt gratificant”, com apunta la jugadora i sòcia del Club Vasconia Mariona Canyís.
Per a la Federació Catalana de Pilota, el Club Vasconia és el viver de la cesta. És un joc indirecte entre dos jugadors o jugadores, o entre dues parelles, en el qual es llença una pilota de cuir contra una paret (frontis) i el contrari (un jugador o una jugadora, o una parella) l’ha de tornar a llençar contra la paret abans que la pilota boti dos cops a terra. Les modalitats dins aquest esport es diferencien per si la pilota es torna amb la mà (mà nua o amb proteccions) o amb una pala, paleta, share, remonte o, en el cas de la modalitat que es practica al club Vasconia, amb la cistella.
La cistella, en realitat, és un guant de cuir cosit a una estructura de barnilles de castany amb vímet, fent un reixat atapeït molt similar al d’un cistell. Aquestes cistelles encara avui s’elaboren artesanalment, igual que les pilotes, que tenen un nucli de goma o resina dura embolicat amb cordill ben fort i recobert per dues capes de pell de cabrit cosides a mà, degudament tractades per a adquirir una forma esfèrica.
L’aprenentatge de la cesta punta, segons expliquen aquells que dominen aquest esport, demana paciència, constància i voluntat. Per a la seva pràctica, no és imprescindible una forma física especial. És un esport molt tècnic, d’un nivell similar al golf o al bàsquet, on una bona postura i col·locació fan més eficient el joc, multiplicant la força o l’empenta física.
Escola a la Vall d’Hebron
Els divendres, a les 14 h, el Carles Pedragosa juntament amb altres companys del seu grup de veterans de la cesta punta tenen reservada la pista per jugar, a les instal·lacions del Centre Municipal de Pilota Olímpics de la Vall d’Hebron. Però després, un cop a la setmana, el Carles torna a la mateixa pista, aquest cop com a entrenador, perquè ell és un dels professors dels jugadors que comencen a practicar-lo. Qui millor que algú que tenia només sis anys quan va començar-hi a jugar i que encara avui, a 75 anys, continua posant-se a prova setmanalment amb col·legues d’un grup que —diu— són una trentena, tot i que només la meitat d’ells aproximadament juguen. La resta, explica el Carles, “es pot dir que són més grup de Whatsaap per estar al dia, on compartim notícies i vídeos d’Euskal Telebista o enllaços a competicions que es pengen a Youtube”.
A banda de l’escola de les noves promeses d’aquest esport, que es van formant per a competir en torneigs comunitaris, estatals i internacionals, el Club Vasconia va aconseguir entrar en el programa de l’Ajuntament de Barcelona Escola Esport Ciutat. A través d’ell, el club organitza dues jornades de portes obertes per a nois i noies d’escoles properes a les instal·lacions on tenen la canxa per jugar. Hi poden arribar a passar gairebé 400 nens i nenes, que poden veure i fer un tast de les diferents modalitats de pilota basca. “Són alumnes d’entre nou i quinze anys, entre els quals ens interessem especialment pels qui practiquen diversos esports, perquè és en aquests casos que pot ser que no hagin trobat encara l’esport que de debò els captivi, i aquesta seria una oportunitat per a la cesta punta”, explica Pedragosa.
Ell, a sis anys va jugar-hi per primer cop. Vivia a la Rambla de Catalunya, molt a prop del frontó Novedades, una magnífica instal·lació que a finals dels anys quaranta combinava professionals de nivell amb pelotaris afeccionats. L’edifici era a l’espai entre Gran Via, Passeig de Gràcia i carrer Casp, avui propietat de Zara. Una tarda de diumenge, el pare del Carles, que duïa al cap trobar un esport perquè poguessin practicar els seus quatre fills, va descobrir aquell frontó. Els diumenges a la tarda s’hi feien partits professionals i, els matins eren per als jugadors del Club Vasconia. Aquell joc de pilota els va deixar “impressionats, pel soroll de la pilota i la velocitat del joc”, explica Carles Pedragosa. Ell era el més petit dels quatre germans —el gran, Salvador, a 88 anys, encara juga—, i quan el pare i els seus tres germans van començar a practicar la cesta punta, ell bàsicament els acompanyava.
Però els Reis li van portar una cistella petita per poder jugar que encara conserva i recupera en alguna ocasió per a practicar amb canalla petita. Amb aquella primera cistella de mida infantil, s’entretenia a llençar la pilota.“No podia fallar, perquè si no, perdia cinc minuts per a recórrer la pista que feia 64 metres”, rememora Pedragosa.
Però tots aquells entreteniments amb la pilota en solitari, i veure jugar el seu pare i els seus germans cada setmana, van fer que, als deu anys, ell ja competís amb gent gran de tercera categoria. I aprofitava qualsevol lloc i moment per a enviar la pilota a una paret amb la seva cistella. Algun vidre de la galeria de casa s’havia trencat així. I recorda de manera molt especial l’emoció d’una monja de l’escola de les Concepcionistes on anava de preescolar, la madre Eufèmia, quan un dia el va veure al pati jugant a pilota basca. “Ella era del País Basc i es va emocionar tant al veure’m jugar a cistella, que els dissabtes, que era el dia que donava unes simbòliques medalles als petits alumnes que més havíem destacat durant la setmana, a mi sempre me’n donava dues”, rememora l’alumne.
De fet, en llengua euskera, Jalai Alai, una de les denominacions de la pilota basca, vol dir festa alegre. A la vista està que la cesta punta és un joc molt dinàmic, enèrgic, minoritari, però molt familiar. I són les joves promeses que van entrenant a l’escola d’aprenentatge a les tardes al pavelló d’Ègora Olímpics, les que van agafant el relleu en aquest ja més que centenària institució, decana dels clubs de pilota i tota la tradició que amb ell es perpetua.
A Barcelona, el primer frontó llarg industrial va ser el frontó Barcelonès, que es va inaugurar l’any 1893, al xamfrà dels carrers Diputació i Sicília. Va ser projectat per l’arquitecte Enric Sagnier. Tres anys més tard es faria el Condal, entre Balmes i Rosselló, i ja en el segle XX, obririen el Principal, situat sobre el Teatre Principal, a les Rambles; el Novedades, a la Gran Via; el Txiqui-Alai, a la plaça Bonsuccés, on van començar a jugar noies, amb raqueta; el Sol y Sombra, a la cantonada de la Gran Via amb el carrer Marina; el Colón, a les Rambles, i uns quants més.
L’any 1952, els germans Joaquim i Manuel Balet -fills del fundador del Club Vasconia- es van proclamar a San Sebastián campions del món de cesta punta. I l’any 1968, aquesta disciplina va ser esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Mèxic, un país on hi ha equips molt bons. De fet, França, Mèxic i Espanya —amb un pes molt destacable dels jugadors barcelonins—, i també els Estats Units són els països que han liderat les competicions internacionals.
En la fita olímpica a Mèxic, els germans Eduard i Josep Mª Mirapeix van aconseguir una medalla d’or. Tot i ser només com a esport d’exhibició, la premsa de l’època va recollir en grans titulars la proesa dels jugadors catalans, i l’ajuntament de l’alcalde Josep Maria Porcioles els va lliurar la medalla de la ciutat. Ara, cinquanta-set anys més tard, la cesta punta ha tornat a rebre el reconeixement del consistori barceloní. A cop de cistella, des de la seva pista de la Vall d’Hebron, els jugadors del Club Vasconia, sumen medalles i continuen donant corda a una afició d’arrels profundes.
