En ocasió de Sant Jordi, els llibreters barcelonins acostumen a insistir ad nauseam (i amb tota la raó del món) que ens hem de fixar ben poc en les llistes dels més venuts, car només representen un cinc per cent dels exemplars que passen per caixa i, suposadament, que el públic llegeix. Aquesta dada constant és la primera bona notícia de cada Diada, perquè demostra que tot l’aparell propagandístic dels mitjans (massa sovint, mers publicistes dels seus propis autors) i dels grans grups editorials cada dia té menys impacte en el capteniment d’uns lectors ben desvetllats. Tot i això, enguany els rànquings ens han regalat una bona foto: al cantó de la nostra llengua, la tribu ha certificat de nou el seu mal gust, comprant el text d’una senyora absurda famosa pels seus barrets i, al terreny de l’assaig light, ha fet allò tan propi de guarir-se la consciència comprant una plaquette sobre com defensar el català (segur que està bé Òscar, però em carda gran mandra llegir-me’l).
Per altra banda, el cantó de la llengua enemiga ha tingut com a justíssim vencedor l’escriptor barceloní Eduardo Mendoza. Escric que la seva victòria és merescuda perquè no tinc cap problema en subsumir la literatura a l’univers del màrqueting i, amb els seus comentaris prototípics del falangisme progre-cultureta de la nostra ciutat (Mendoza voldria que el drac matés Sant Jordi per tornar la festa al Día del Libro, una gran invenció de Primo de Rivera), el novel·lista ha aconseguit que els castellans barcelonins recordessin que encara és viu. Tot i haver dit que es retiraria fa temps, perquè ja ho tenia tot dit, Mendoza ha tornat per signar molts llibres; i la cosa és esperançadora, gosaria insistir, perquè si la cultura espanyola —amb tal de sobreviure a la capital del país— ha de passejar aquestes mòmies de l’olimpisme socialista… és que la lluita cultural la tenim més guanyada del que sembla. Ara només falta que canviem les crispetes per bons llibres i ja tindríem l’exèrcit en ordre.
La cosa dels rànquings encara ens parlaria de dues Catalunyes: la quasi nostra, que s’entreté amb les crispetes de la literatura absurda i del resistencialisme cultural i, per altra banda, la dels espanyols que malden per tornar-nos a encastar al folklorisme dels noranta i a la qual només sustenten els mandarins que, en aquells temps del Cobi, es podien comprar un pis a Londres a base de fotre’s de la Moreneta i dels castellers. Per fortuna, la regressió al passat no és sempre idèntica i el país ha avançat molt en aquesta horripilant dicotomia: per posar un exemple encara llibresc, tot i que ahir vaig passejar poc per la ciutat, de seguida vaig notar que els lectors continuen fent costat al teixit d’editorials independents, la majoria de les quals tenen seu a Barcelona (tot i que allò que els xarons anomenen “el territori” ens regala una competència ben sana, amb arxipèlags fantàstics com ara Fonoll, Sidillà, Quid pro Quo, Ela Geminada, Veles i Vents... i tantes que dec oblidar!).
Aquesta supervivència del teixit cultural independent, ordit per les nostres editores durant la darrera dècada, ha provocat un floriment inaudit de bons llibres autòctons i, de ben segur, unes de les millors fornades de traductors de tota la nostra història. Però diria també que la feina d’aquestes editores perilla; primer, com s’ha palesat en el cas de Periscopi —integrada ara a Grup62 de l’editorial Planeta—, perquè les empreses no podran continuar mantenint llur força de treball a base de subvencions, amb la qual cosa qui sap si acabaran essent succionades pels grans grups.
En segon terme, també diria que el salt qualitatiu de l’última dècada corre el perill de quedar estancat en una narrativa cada dia més centrada en la llibroteràpia (a saber; l’art dels autors que confonen la literatura amb anar al psicòleg) i focalitzada massa sovint en històries petites, metàfora d’un país que s’ha amansat després de l’enganyifa del procés. En certa forma, totes les editorials que van ser filles de l’alegria del 2017 ara semblen corcades pel desànim.
De tot això se’n va adonar sàviament la nostra natura ciutadana que, lluny de les tempestes del passat (massa doloses pel sector del llibre), va decidir untar de pol·len els carrers de l’Eixample, perquè el triomf de totes les faccions quedés lleugerament entelat, imperfecta catifa, deixant els llibres amb un excés ben palpable de mucositat i els rostres dels lectors amb una dolorosa ganyota, per evitar la vergonya de l’esternut. De moment, les trinxeres ancestrals van a la baixa però també, insisteixo, el món del llibre independent ha arribat a un topall que exigeix reconsideracions, catàlegs menys engrandits i més selectius, i un sistema de distribució que faci honor al segle XXI. Sé que la Punyalada d’avui és un pèl nebulosa, massa curulla de metàfores, però qui vulgui entendre’m ho farà… i el vostre savi també viu afectat pels saquets espantosos de les plantes fanerògames. Per sort, tot s’ha acabat, i ara abandonarem els barrets i podrem tornar als llibres.
