El futur del mecenatge a Catalunya troba en el seu horitzó una evolució natural de la filantropia clàssica cap a la participació ciutadana, i de la donació econòmica cap al compromís col·lectiu; un camí que ja s’està dibuixant en els darrers anys a cop de tecnologia, de majors instruments d’iniciativa pública —com la proposta de llei catalana de mecenatge— i de la democratització del mecenatge i, en conseqüència, del micromecenatge. És a dir, a cop de nous formats, noves regles i noves veus.
Després d’una setmana radiografiant el mecenatge a Catalunya en els àmbits cultural, social i de la recerca científica, és palès que el mecenatge no és pas quelcom que només pertany a èpoques remotes —malgrat que hi hagi molta literatura al respecte a Internet—. La burgesia de finals del segle XIX i del XX ha deixat un llistat de mecenes que, amb noms i cognoms, han sostingut i impulsat iniciatives i institucions —especialment culturals— que perviuran a la nostra societat durant generacions. I els exemples vessen qualsevol llistat: el Palau de la Música Catalana o el Gran Teatre del Liceu, en l’àmbit cultural; l’Institut de Ciències Fotòniques o l’Institut d’Oncologia de Vall d’Hebron, en el científic; o l’Obra Social Sant Joan de Déu, en l’àmbit social.
Al llarg dels dos darrers segles, el mecenatge ha trobat diferents maneres d’expressar la filantropia: primerament, el van protagonitzar grans personalitats que van fer contribucions econòmiques molt generoses; després, durant les dècades d’opressió que va viure la cultura catalana després de la Guerra Civil, va florir a través de projectes culturals impulsats per mecenes que vetllaven per la llengua i la identitat del país. Alguns d’aquests es van començar a organitzar a través de moviments associatius. I ja cap a les dècades de 1980-90, el mecenatge va fer el salt cap al món corporatiu i la professionalització, amb l’aparició de noves fundacions, entitats culturals i la fórmula del patrocini.
El resultat? Més de 2.000 entitats fundacionals actives a l’actualitat, una aportació econòmica que suposa l’1,7% del VAB total de Catalunya i més de 45.000 persones voluntàries actives col·laborant-hi. Els seus àmbits d’actuació són principalment la cultura (49%), l’acció social (39%), l’educació (8%) i la recerca científica (4%).
Una nova manera d’entendre el mecenatge: accessible, immediat i emocional
Les entitats fundacionals són avui l’instrument amb què s’estructura i coordina el mecenatge del segle XXI, adaptat a les noves generacions —i a les seves exigències— i als nous formats digitals. La digitalització ha obert la porta a una nova manera d’entendre el mecenatge: més accessible, més immediata i més emocional. I en són un exemple plataformes com Verkami o Migranodearena, on, per cert, els donants tenen de mitjana entre 25 i 45 anys.
La primera és una plataforma de micromecenatge cultural fundada el 2010 a Mataró que, amb una taxa d’èxit del 75%, ha aconseguit finançar 13.000 projectes amb 66,8 milions d’euros i el suport d’1,8 milions de mecenes. La segona, Migranodearena, és una plataforma barcelonina de crowdfunding social i solidari que permet implicar-se amb causes socials a través de reptes solidaris. Si abans el mecenatge era un acte reservat a unes poques butxaques d’alt poder adquisitiu, avui qualsevol ciutadà pot convertir-se en mecenes amb un sol clic, sempre que s’estimi la causa.
Aquest nou model, més obert i traçable, permet establir un vincle directe amb les causes que es volen impulsar. Ja no es tracta només de donar diners, sinó de participar, sentir-se part del projecte i seguir-ne l’impacte. I un exemple de quilòmetre zero el trobem a la Magic Line, organitzada per Sant Joan de Déu. La marxa solidària, que en l’última edició va recaptar 500.000 euros, és “una festa de la solidaritat i una invitació al conjunt de la societat a formar part de les solucions”, destaca el director de Sant Joan de Déu Serveis Socials, Salvador Maneu.
Estimar allò que es coneix
“És difícil estimar allò que no es coneix”, recordava Eloi Planes, president de la Fundació Catalunya Cultura i president executiu de Fluidra, durant la sessió Mecenatge i impacte: més enllà del finançament, organitzada per The New Barcelona Post i la Fundació Catalunya Cultura dins del cicle Moments Estel·lars a la Casa Seat. En el cas del mecenatge, succeeix el mateix: els mecenes inverteixen en causes amb què empatitzen més, aquelles que coneixen; i això, darrerament, ha fet que la cultura rebi menys atenció que altres àmbits.
Segons l’estudi La filantropia a Espanya i Portugal. Actituds i comportaments socials, de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, les causes que han rebut més suport financer l’últim any han estat acció social (23,5% dels espanyols), salut (22%), medi ambient i animals (14,9%), drets humans (13,2%) i recerca (12,2%). Són causes amb impacte directe i visible per a la societat, que desperten connexió emocional, un dels grans reptes del mecenatge actual.
El camí, segons diversos experts, passa per incidir en l’etapa escolar. “El vincle amb les arts i la cultura s’ha de crear des de ben petits, a les escoles i també a les famílies”, afirma Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya Cultura. Així, aquestes noves generacions tindran sensibilitat cap a l’impacte de la cultura en la societat i el territori i la podran cuidar i impulsar a través del mecenatge.
Un marc regulador a Catalunya
El futur del mecenatge a Catalunya passa, necessàriament, per un marc legal clar i estimulant, adaptat a la realitat del mecenatge del territori. El 19 de desembre del 2023, el Consell de Ministres va aprovar un Reial decret llei estatal que modificava la Llei de Mecenatge vigent des de feia 21 anys. Però tot i ser ben rebuda pel sector, la nova normativa estatal no resol totes les especificitats del teixit cultural i social català. D’aquí la importància d’impulsar una llei pròpia, que aprofiti les competències quant a IRPF i aporti incentius ajustats a la dimensió i la diversitat.
La Fundació Catalunya Cultura, un dels principals impulsors de la llei catalana, recorda que es tracta d’un mandat reiterat del Parlament de Catalunya des de fa més d’una dècada. El 2011 ja s’instava el Govern a presentar un projecte de llei per incentivar les aportacions privades amb mesures fiscals i convenis de col·laboració. I, de fet, Catalunya té competències en matèria d’IRPF: durant el mandat del conseller Antoni Castells (2003-2010) es van aprovar tres disposicions que augmentaven les deduccions autonòmiques.
Ara, finalment, la llei està en camí. “Tenim entrada a tràmit la proposta de llei i els partits polítics estan d’acord en el text, però falta el context”, afirma Maite Esteve; i parla en plural. La Fundació Catalunya Cultura és la principal impulsora de la Plataforma pel Mecenatge, una plataforma que reuneix el consens i la implicació dels sectors cultural, social i d’investigació i recerca, i que ja compta amb 180 entitats. L’objectiu? Que aquesta llei catalana de mecenatge, inspirada en el model francès, tingui un futur, ja, molt d’Aillagon.
Si la nova llei aconsegueix equilibrar incentius fiscals, reconeixement social i participació ciutadana, Catalunya podrà consolidar un model propi de mecenatge obert, arrelat al territori i capaç de sostenir la cultura, la recerca i la solidaritat amb la mateixa força que els grans mecenes del passat. Perquè, al capdavall, el mecenatge no és només un acte de generositat: és una manera col·lectiva de construir futur.
