La millor biblioteca del món és aquella on cadascú ha contret el virus de la lectura i on ha entès que, per sort o desgràcia, no podrà viure mai més sense la companyia dels llibres. En el meu cas, la llista és una triada formada per la biblioteca escolar de l’Escola Pia del carrer Diputació, la de l’Ateneu Barcelonès (encara sense nom, i mira que no ens manquen socis il·lustres a la Docta Casa!) i la Borges del Cervantes de Nova York a Amster Yard. Fa poc hem sabut que la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques ha triat la nostra García Márquez com la millor bíblio pública del món. Com passa sempre amb aquests guardons (dels quals no en teníem ni puta idea fins que La Grossa ha tocat a casa), la notícia ha provocat una reacció típica de la tribu, entre el cofoisme d’aquells qui ja ens equiparen a Noruega als llepafils que s’han apressat posar-hi tones de peròs.
Anem a pams i comencem per la forma. Pel que fa la carcassa, és innegable que la biblioteca inventada pe Elena Orte i Guillermo Sevillano és una autèntica passada, un edifici curull de bellesa i llum, parit amb uns materials tan sostenibles que et fan venir ganes de reciclar-te fins i tot els calçotets. Quan passeges per la García Márquez tens por que aquest pugui acabar essent només un equipament d’instagrammers àvids de postureig cultureta i, per entendre’ns ràpid, un cau de penya cool que fa veure que llegeix a la seva esplèndida hamaca mentre perd el temps a Youtube. Certament, diria que en ma punyetera vida havia vist tanta gent en una biblioteca (i mira que n’he visitat!) i aquest és un fet que pot torbar el silenci que exigim els usuaris ocupants del mateix seient de la nostra biblioteca des de fa dècades, pels qui el so d’un mosquit resulta equiparable al crac del 29.
En efecte, la García Márquez és plena de transeünts i distraccions, però (us ho puc ben assegurar), això és un fet que també passa a les bíblios més ancestrals del país. L’important del cas que ens ocupa és que el nostre equipament —i la majoria absoluta de les bíblios públiques de la ciutat— satisfarà tant les pretensions de l’usuari que maldi per llegir Heidegger en silenci absolut com les del padrí que, simplement, tingui ganes de fullejar el diari durant mitja horeta amb la inestimable ajuda de la refrigeració. Resulta innegable que la fastuositat de l’espai contrasta amb un fons documental alarmantment esquifit (d’uns 50.000 llibres i amb la secció d’humanitats mig amagada) i que els seus arquitectes podrien tolerar una major alçària de prestatgeries per encabir-hi més volums sense que la visió de més paper a les sales impliqui rematar de nou el cadàver de Frank Lloyd Wright.
La García Márquez satisfarà tant les pretensions de l’usuari que maldi per llegir Heidegger com les del padrí que, simplement, tingui ganes de fullejar el diari durant mitja horeta
Però als puristes ens cal entendre un fet tan simple com els canvis dels paradigmes culturals globals. Primer, i abans que res; la potència documental de les bíblios públiques barcelonines s’ha de pensar menys pel que fa la presència física dels llibres i més en l’àmbit del fons documental compartit per la seva quarantena d’equipaments (que supera en escreix els dos milions de documents). També cal entendre que la biblioteca ja fa uns quants lustres que ha passat d’ésser receptacle de llibres a un pol d’esdeveniments literaris i humans molt complexos que ha d’incloure des de comptar amb un estudi equipat per l’emissió de podcasts a un fet tan cru com acollir usuaris que entren a una bíblio simplement perquè a casa no hi tenen calefacció. Això és així i ho serà encara més en el futur, i la feina de tots és que les necessitats comunes de tota aquesta gent les acabi guarint un llibre.
Dit això, tinguem-ho clar: a Barcelona el préstec interbibliotecari funciona, el llibre hi és el format més destacat amb molta diferència i la tasca de programació d’actes pel foment lector als nostres equipaments s’exerceix notablement. Sé que no estem acostumats a les bones notícies, però potser això de la García Márquez (comandada d’una forma extraordinària per la Neus Castellano i el seu equip) ens hauria de situar en un just mitjà d’orgull moderat i la nostra permanent auto-flagel·lació. I què coi; tampoc hem d’arrufar el nas en sentir com la working class de Sant Martí s’hi refereix com “el Guggenheim de La Verneda”. És la millor biblioteca pública del món? Ni punyetera idea, ni falta que fa. Aneu-la a veure, embadoqueu-vos-hi i, a poder ser, foteu el favor de no fer soroll. Shhht!!!
