Maite Esteve (Girona, 1975) és directora de la Fundació Catalunya Cultura des del 2018. És advocada de formació, però la seva veritable professió és la d’arquitecte: cada dia dissenya i construeix ponts entre el món cultural i l’empresarial, per tal de donar a la cultura l’impuls i recursos per perdurar en el temps i transformar la societat i els territoris.
És, de fet, una gran defensora que, tant el sector privat com el públic, reconeguin el valor que la cultura té com a motor econòmic i transformador social. Les seves dues grans batalles? Assolir el 2% dels pressupostos per a Cultura i una llei del mecenatge catalana.
— Com va néixer la Fundació Catalunya Cultura?
Quan el talent no troba recursos, marxa o desapareix. I això és el que es va adonar el conseller de Cultura Ferran Mascarell, l’any 2014, quan veu que els diners que l’Administració estava dedicant al talent cultural anaven en retrocés, però, en canvi, el talent cultural de Catalunya no. Per això va fer una crida a empresaris i empresàries sensibles amb la cultura i els va plantejar assumir el repte cultural que tenia el país. I aquests empresaris, bonament com van poder, van decidir crear la Fundació Catalunya Cultura, per impulsar el món cultural i acompanyar-lo.
— Acompanyar-lo com?
Amb gestió i coneixement empresarial. El talent, el fet cultural el fa excel·lent, però moltes vegades capitaneja projectes que necessiten un pont de coneixement amb el món empresarial. Per exemple, nosaltres, amb el programa Impulsa Cultura, acompanyem durant un any projectes culturals ja en rodatge i els ajudem a treballar molts àmbits que ells, per formació, no han conegut. Un virtuós en el violí no té per què haver fet una formació en comptabilitat, però ho pot necessitar per viure del seu talent i perquè el seu projecte tingui èxit i perduri en el temps.
— Seria allò de “donar el peix o ensenyar a pescar”?
Ensenyar a pescar, i portar-los a un riu ple de peixos! Gairebé 300 projectes de Catalunya han passat per la fundació. Projectes de tota mena, grans i petits… i que han generat grans impactes al seu entorn i beneficis per a la societat. La cultura té la capacitat d’impactar en molts àmbits, i de vegades no en som conscients.
— Per exemple?
La cultura té un clar impacte intel·lectual. Et fa pensar, et desperta l’esperit crític… Ja ho diuen, de fet, que si no et molesta, no és cultura, no?
La cultura també és un motor econòmic: genera un impacte econòmic més enllà de l’esdeveniment cultural en si mateix. Quan vas al teatre, per exemple, segurament has gastat en transport, en restauració, en un hotel…
I també té un impacte en el territori. La cultura és transformadora de territoris. Ho veiem, per exemple, amb projectes com el Festival Itinera, un projecte que va pels micropobles de Catalunya i porta música o arts allà on realment hi ha un problema greu de despoblació. I d’aquesta manera es descentralitza la cultura i arriba a llocs on no estava arribant. Aquest projecte, de fet, ha cridat l’atenció en l’àmbit espanyol i europeu, i ja s’està replicant fora de les nostres fronteres.
— Un altre exemple de transformació territorial?
El Festival d’Art Mural Gargar, que es fa a Penelles, un poble força desconegut, a Lleida, on en el mes d’agost fa una calor terrible. Tot va començar amb unes noies que van portar gent per pintar murals a les parets del poble. I ara és un festival on hi va gent de tot el món a pintar murals i, durant la setmana, milers i milers de persones visiten aquell poble, generant una bonança econòmica i cultural que d’altra manera no tindria.
La cultura té un retorn i, malauradament, encara avui dia s’ha d’explicar.
“Si no et molesta, no és cultura”
— Heu d’explicar aquest retorn, et refereixes, quan aneu a captar fons? Costa trobar fons per a cultura?
Moltíssim. Dins de la captació de fons, la cultura moltes vegades està en l’últim esglaó. Les necessitats socials, òbviament, tenen molta visibilització en la societat, i la pandèmia va recol·locar la recerca i la investigació en una bona posició. I amb la cultura… encara ens falta una mirada més estratègica que reconegui les seves plusvàlues. El retorn quan ets mecenes en un banc d’aliments o en un hospital oncològic és més tangible, no cal explicar-lo.
Però en la cultura, malauradament, sembla que no és tan evident. Som un país tan ric culturalment que ens costa veure aquest retorn. Però què seria de Catalunya si a finals del XVIII, principis del XIX, la burgesia, els empresaris i empresàries no haguessin apostat per aquells talents que ens han deixat un llegat del qual encara vivim?
— Ens manca fer més pedagogia del mecenatge.
Així és. I especialment cultural. Però ens falta que les escoles siguin més sensibles amb les arts. És a dir, no pots estimar allò que no coneixes. I si a l’escola no li donem importància a les assignatures o activitats artístiques, no generem consciència cultural.
I no som conscients del retorn que té la cultura, també en l’àmbit escolar. A través del teatre, per exemple, se superen moltes coses: es guanya autoconfiança, s’aprèn a parlar en públic, s’empatitza amb altres perspectives…
“No pots estimar allò que no coneixes”
— També falten referents.
Ens falten referents a Catalunya, que també ajudin a fer pedagogia. Però aquí som mecenes silenciosos. Ens falta treure pit.
— La por de caure en el greenwashing, no?
La por que l’acusin de fer greenwashing, a exposar-se o fins i tot la por a l’efecte crida, que puguin venir altres fundacions a demanar més aportacions.
— Digues mecenes referents!
Millor et dic un exemple d’una empresa que està revertint aquesta tendència i que està decidint posar, en la seva marca, que és mecenes cultural: Llet Nostra. La companyia, que és membre de la Fundació Catalunya Cultura, organitza un festival anual i tot el que hi recapta ho aporta a la fundació, més enllà del que ja aporta periòdicament. Doncs amb això, Llet Nostra ha decidit posar el segell Impulsa Cultura als seus envasos de llet. I ho fan perquè consideren que és important que el consumidor sàpiga que, malgrat ser una empresa petita, es preocupa per la cultura catalana, que forma part de la seva identitat, i que això l’arrela al país. Forma part del seu ADN.
— Hi ha desconeixement, també, quant al marc legislatiu.
Sí, i això que amb la reforma de la llei tenim un marc regulador per al micromecenatge que és un dels millor valorats d’Europa. Però patim un gran desconeixement. Només 3 de cada 10 persones a Catalunya saben que si donen 250 euros, el 80% se’ls retornarà via IRPF. Però ens fa falta la pedagogia que es va fer a França amb la llei Aillagon, que va anar territori per territori explicant el mecenatge i els seus beneficis. Això, per exemple, ho hem afegit en la nostra proposta de llei de mecenatge de Catalunya.
— Parlem de la llei. El desembre del 2023 es va aprovar la reforma de la llei estatal de mecenatge, però no és suficient.
El que passa és que la reforma es va fer de la llei nacional, i Catalunya té un tram d’IRPF en què pot legislar en matèria de mecenatge. I és el que estem demanant. Catalunya mereix una llei del mecenatge, altres comunitats autònomes ja en tenen.
— Com està responent l’administració a aquesta petició?
Tenim entrada a tràmit la proposta de llei i els partits polítics estan d’acord en el text, però falta el context. Estem discutint el context. Però sabem, des de Govern, que s’està treballant i tenim esperança que en aquesta legislatura podrà veure la llum la primera llei de mecenatge de Catalunya.
— Acaba la frase —i l’entrevista—: si no hi hagués mecenes culturals (com Llet Nostra),…
…viuríem en una societat molt més trista i fosca.
