Setanta anys després de la seva primera edició, el premi World Press Photo continua sent un mirall del món. Un mirall a vegades trencat, altres vegades ple de llum, però sempre necessari. Enguany, el certamen internacional de fotoperiodisme celebra el seu 70è aniversari en un moment massa actiu, amb imatges que retraten la guerra, el desplaçament, l’emergència climàtica i la resistència humana.
La Fundació Photographic Social Vision inaugura, per vint-i-unè any consecutiu, l’exposició World Press Photo 2025 en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que podrà visitar-se del 7 de novembre al 14 de desembre. La mostra, coproduïda pel CCCB i amb la col·laboració principal de la Fundació Banc Sabadell, reuneix les 144 fotografies guanyadores del concurs internacional, seleccionades entre més de 59.000 imatges enviades per 3.778 fotògrafs de 141 països, una xifra que es diu aviat, però que ens parla de la magnitud de la tragèdia.
Ens asseiem a la taula de l’actualitat, des de la mirada del privilegi. I recorrem l’any (o els anys passats) des de l’experiència, el testimoniatge o el dolor de l’altre. “Aquestes imatges desperten empatia, reflexió al voltant de reptes globals que mereixen atenció, que necessiten l’atenció de la ciutadania”, comenta Carlos G. Vela, cap de comunicació de la Fundació Photographic Social Vision, “el valor del fotoperiodisme, la seva importància és indispensable”. Per això, existeixen exposicions com aquesta.
Marta Echevarría, comissària de l’exposició, ens explica, no només la dificultat de l’elecció dels projectes finalistes, sinó també la necessitat de traçar un recorregut que ajudi l’espectador a transitar. La tríada guanyadora funciona com els tríptics gòtics: perquè cada panell, diguem-ne ara fotografia, explica una història que pot lligar-se —o ser conseqüència— a la següent.
Així, els projectes premiats d’enguany dibuixen un mapa d’un planeta ferit on la violència i el desplaçament continuen marcant la vida de milions de persones. Unes altres denuncien les emergències mediambientals, i també hi ha espai per a la polarització política, reflectida en episodis com l’intent d’assassinat de Donald Trump, la repressió a Veneçuela o l’ascens de l’extrema dreta a Europa.
Cada fotografia funciona com una peça d’un gran mosaic global. Juntes, revelen el paper essencial del fotoperiodisme com a eina per a comprendre, denunciar i connectar realitats humanes que d’una altra manera quedarien invisibilitzades. Són, en definitiva, un mapa del dolor i la resistència de l’ésser humà.
Però necessito aturar-me aquí lector, i trencar el protocol que m’obliga a ser equidistant i proporcionar-te informació. Perquè ella és aquí, davant nostre, i el que ens està explicant, mereix tota la nostra atenció, reconeixement, i màxim respecte. Perquè la dignitat humana, abans de res, i més encara, la dignitat d’un nen, mereix tota la nostra atenció.
Ella és la fotògrafa palestina Samar Abu Elouf. Ella és una dona i mare, que en un moment donat, es va veure obligada a mutar la seva fotografia documental, per a convertir-se en fotògrafa de guerra. Testimoni, alhora que víctima, d’un genocidi absolutament intolerable, el seu retrat Mahmoud Ajjour, nou anys, publicat a The New York Times ha resultat la imatge guanyadora del guardó d’enguany. I escoltem el que ens narra, de primera mà.
“Durant tres mesos vaig fotografiar als ferits de guerra a Qatar”, explica durant la presentació al CCCB. “Després de cada sessió necessitava una setmana per a recuperar forces. Vaig voler que les imatges fossin simples, plenes de tendresa. No buscava el dolor, sinó la dignitat dels qui sobreviuen”. La fotògrafa —documentalista a Gaza des de fa més d’una dècada— reconeix que aquesta ha estat la sèrie més dura de la seva carrera.
Abu Elouf, mare de tres fills, confessa que el seu treball l’enfronta constantment al límit entre el deure professional i la vulnerabilitat personal. “Pensava que la guerra era l’estat normal. A Gaza no pots viure una vida tranquil·la. Ser fotògrafa allà és també una forma de resistència. Me’n vaig anar perquè havia de continuar viva, però cada vegada que miro les meves fotos, sento que he deixat casa meva i els meus records enrere”.
I ens parla de Mahmoud. Va sortir de casa seva fugint d’un bombardeig, i va tornar enrere a la recerca de la seva mare, quan un coet israelià va caure sobre ell. Va perdre una mà i l’altra va quedar malparada. El que va venir després, va ser pitjor. Amputació sense anestèsia. Infecció de ferides. I una pregunta en despertar: “Mamà, com puc jo abraçar-te?”
La imatge de l’any és l’abraçada impossible
En ella, un nen de Gaza, Mahmoud de nou anys, apareix en calma, amb la mirada perduda, després d’haver perdut tots dos braços en un atac israelià. La seva mare, fora de l’enquadrament, el sosté. El sol del matí acaricia la seva pell que pateix una malaltia que li produeix picor i malestar. La seva mare és els seus braços, les seves mans, mentre ell aprèn a abraçar amb les seves cames. I mentre ploro intensament davant tal escolta, una única paraula es repeteix al meu cap: dignitat.
“El periodisme s’ha convertit en una de les professions més perilloses del món”
L’edició 2025 també reconeix el talent de dos fotògrafs espanyols. El manxec Luis Tato ha estat premiat en la categoria de Reportatge Gràfic, per Revolta juvenil a Kenya, una sèrie sobre les protestes contra la corrupció i la desigualtat, i Samuel Nacar, qui ha obtingut el guardó regional d’Àsia Occidental, Central i del Sud per Les ombres ja tenen nom, un escruixidor retrat dels supervivents de les presons sirianes del règim de Bashar al-Asad. “Documentar l’horror no és mirar cap enrere”, diu Nacar durant la inauguració. “És advertir sobre el que encara pot repetir-se”.
Per a aquesta edició, la Fundació Photographic Social Vision ha preparat una sèrie d’activitats paral·leles que conviden a aprofundir en els temes que travessen les fotografies, amb un component educatiu i de diàleg ciutadà, com la xerrada sobre colonialisme i dones migrants a Europa, amb Maria Abranches i Tania Safura Adam, el dia 7 de novembre a Casa SEAT, o la presentació de l’informe Educació visual i adolescència a Catalunya, fruit del projecte Visual Trust de la Universitat de Barcelona, el dia 3 de desembre al CCCB. A més, el públic podrà participar en visites guiades orientades a fomentar la lectura crítica de la imatge, seguint els paràmetres de See the Story, el decàleg que se segueix per a plantejar l’exposició.
L’any passat més de 66.500 persones van visitar l’exposició, i més de 7.000 estudiants van participar en tallers educatius, canviant el paradigma de la seva visió davant la realitat del fotoperiodisme, enfront de la volatilitat de les xarxes socials.
Des de la seva creació l’any 1955, el World Press Photo ha estat testimoni i memòria visual dels grans esdeveniments de l’últim segle. En aquesta edició, el jurat internacional ha premiat 42 fotògrafs de 30 països i ha destacat els projectes finalistes Creuar de nit, de l’estatunidenc John Moore (Getty Images), sobre migrants xinesos travessant la frontera entre Mèxic i els Estats Units sota una pluja gelada, i Sequera en l’Amazones, del peruà-mexicà Musuk Nolte, que documenta l’impacte devastador de la falta d’aigua en el pulmó verd del planeta.
Aquestes 144 imatges semblen mirar al visitant i demanar-li alguna cosa més que contemplació. Ens demanen compromís. Ens demanen compassió. Ens demanen dignitat
Però encara hi ha més, perquè enguany, com a homenatge pel 70è aniversari del premi World Press Photo, entre el 17 i el 26 de novembre es posaran a la venda 70 fotografies històriques de l’arxiu del certamen, els beneficis del qual es destinaran a programes de suport al fotoperiodisme en zones de conflicte. Enguany, el CCCB ha ampliat l’espai d’acolliment de l’exposició dedicada al World Press Photo, pujant-la a l’últim pis, i brindant un espai final a la reflexió perquè els visitants puguin intervenir i explicar què creuen ells que mereix ser explicat.
Però ningú podrà anar-se’n sense transitar el memorial dedicat als periodistes assassinats en els últims 20 anys. “El periodisme s’ha convertit en una de les professions més perilloses del món”, va recordar Carlos G. Vela, responsable de comunicació de la Fundació. “Sense el seu treball, moltes d’aquestes històries mai haurien existit”.
En el seu 24è any d’activitat, la Fundació Photographic Social Vision reafirma el seu compromís amb la fotografia documental com a eina de transformació social. La seva labor inclou la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes, el Star Photobook Dummy Award o el projecte Material sensible, que dona veu a supervivents d’abusos sexuals en la infància.
Al CCCB, aquestes 144 imatges semblen mirar al visitant i demanar-li alguna cosa més que contemplació. Ens demanen compromís. Ens demanen compassió. Ens demanen dignitat. Perquè, com recorda el rostre del petit Mahmoud Ajjour, el fotoperiodisme no només mostra el que ocorre en el món. També ens obliga a preguntar-nos què fem nosaltres enfront d’això. I jo ploro, com plora la mare de Mahmoud davant les ferides del seu fill.
Un any més, el World Press Photo ens convida a commoure’ns, a reflexionar, a veure. Samar li va llevar la camisa a Mahmoud, amb la tendresa d’una mare que desvesteix als seus fills. I el va acostar a la finestra, perquè li donés la llum del sol. I en aquest espai i aquesta llum, Samar amb el seu objectiu, va fer a Mahmou tornar a brillar.
