Joan Llovet és l’home amb qui la firma Godiva de xocolata va conquerir Barcelona. L’any en què es van celebrar els Jocs Olímpics en aquesta ciutat, ell va obrir la botiga de la selecta factoria de bombons, originàriament belga, que fins fa tres anys va exercir de ‘joieria de dolços preciosos’ al carrer Balmes. Amb la jubilació de Llovet, la ciutat va perdre un punt de venda a peu de carrer d’exquisides creacions de cacau, en mans d’aquest mestre xocolater, un personatge fet a si mateix a còpia de treballar seguint la intuïció i la curiositat.
Quan pensava en Barcelona, des del seu poble, Bellmunt d’Urgell, li venia una idea al cap: amb tanta gent com hi ha en aquesta ciutat, algú altre trobaré per a fer coses. I quan tenia vint anys va venir a provar-ho. Feia ben poc que hi era quan, un diumenge, passejant pel mercat de llibres de segona mà del mercat de Sant Antoni, en va veure un que es titulava Les banyes del Tibidabo i les catacumbes de Barcelona. Però va ser el nom de l’autor, Domènec de Bellmunt, el que el va fer aturar. Bellmunt era el nom del seu poble. A partir d’aleshores, seguir la pista d’aquell escriptor el duria fins a Tolosa de Llenguadoc. “Primer vaig preguntar a gent del poble de Bellmunt si algú coneixia l’escriptor. Però nosaltres som de la generació del silenci. Ningú no me’n va dir res”, recorda.
Així i tot, la seva perseverança preguntant i buscant, el va portar fins al domicili d’una germana del tal Domènec, i a través d’ella el va localitzar. Acompanyat del seu germà Ventura, un bon dia pujaven al seu SEAT 124 “amb dos calaixos de pomes del nostre poble”, i posaven rumb cap a Tolosa. La visita dels Llovet va fer emocionar Domènec Pallerola i Munné, l’escriptor represaliat durant la dictadura de Primo de Rivera. Havia nascut a Bellmunt d’Urgell i va ser el fundador de la revista Foc Nou des del seu exili a Tolosa, després de la Guerra Civil. “Aquell home havia marxat del poble a nou anys, però sabia més coses de Bellmunt que jo mateix. Quan enyores una cosa, la recordes molt més”, expressa Llovet.
A Tolosa, “com a la pel·lícula Casablanca, havia començat una gran història d’amistat”, rememora Llovet que, arran d’aquella trobada, va esdevenir l’ajudant de Pallerola per a totes les tasques d’edició, contactes, presentacions i difusió dels seus llibres. En aquell temps, un senyor, també de Bellmunt, li va preguntar si li agradaria portar un hostal a Caldetes, i li va presentar l’amo, un home de les Garrigues. “Vaig acceptar el tracte. Em va dir: anirem a guanys i pèrdues. Si guanyem diners, setanta seran per a mi i trenta per a tu. Si perdem, jo n’hauré de pagar setanta i tu, trenta”. I va acceptar. Era l’hostal La Fragata, amb capacitat per a una setantena de persones, i restaurant. Amb una encaixada de mans van tancar el tracte que duraria una dotzena d’anys. “Aquell primer estiu, de l’1 de juny fins a l’1 de setembre, vam guanyar un milió de pessetes. I l’any següent, li vaig proposar llogar-li l’hotel i fer-me’n càrrec jo”, explica.
A partir d’aquell estiu, cada any feia la temporada a l’hotel, i la resta de l’any editava llibres i ajudava amb els permisos, l’ISBN, i la difusió de les obres de Domènec de Bellmunt. “Feia com les formigues que a l’estiu acaparen menjar per tenir-ne a l’hivern”. I un any per Nadal va decidir emprendre un viatge a l’Índia. “Sense calés, i sol, perquè sentia que, si realment volia experimentar un altre país, amb una altra cultura i altres costums, hi havia d’anar tot sol”, diu.
De Bombai, la ciutat on va aterrar, se’n va anar a Goa, perquè va veure que hi havia platja i, “com que vaig saber també que havia estat colònia portuguesa, vaig pensar que em podria entendre una mica amb algú, perquè el meu anglès era molt pobre”. El Joan es va allotjar en una casa particular on llogaven habitacions i la confiança amb la mestressa de la casa va fer que li demanés, aprofitant que ell va dir que volia arribar fins a Madràs, que li portés dos pots de pebrots amb vinagre a la seva neta. Madràs era a l’altra punta del país. Ell viatjava amb un petate amb la seva roba, i els dos pots de pebrots en conserva.
Trenta-sis hores de tren i, en arribar, converses, pràcticament amb signes. “Me’n recordo que vam anar a prendre alguna cosa amb la neta d’aquella senyora de Goa i una amiga d’aquesta que va explicar que s’havia de casar aviat amb un noi que no coneixia. Allò jo no ho entenia, però ho comprenia. Al cap i a la fi, jo sabia que l’any 45, al meu pare, algú del seu poble, Verdú, li va dir que al poble de Bellmunt hi havia una dona casadora que havia quedat sense pare, i el meu pare va agafar la bicicleta i se’n va anar a conèixer la Rosario. I he de dir que els meus pares van ser molt feliços sense haver festejat mai. A casa de la meva mare necessitaven unes mans joves per treballar. Parlem, és clar, de l’any 45, quan el meu pare ja havia fet tres anys de mili i tres anys de guerra. Era un àngel caigut del cel”.
En tornar a Barcelona, el Joan va continuar alternant estius a l’hostal La Fragata de Caldetes amb els hiverns carregats de missions laborals. La feina mai no li ha fet gens de por a aquest home. “La meva mare em va inculcar molt l’esperit de lluita”, diu. Però quan l’anava a visitar a Bellmunt i li explicava que instal·lava polibans —una banyera amb funcions de bidet—, i ella em preguntava, ‘però on has après a fer tot això?’”. Per al Joan, tot era posar-hi ganes. “Si ho fas amb il·lusió, ho gaudeixes. Sigui el que sigui”, pensa.
Cinc caragols olímpics
En un moment donat, se li va ocórrer muntar una granja de caragols. Veia que hi començava a haver afició per aquesta menja i en volia criar en una caseta on vivia al barri d’Horta. Va estar enginyant com preparar-la. Fins i tot va anar a explicar-ho al departament d’Agricultura, on no el van creure. Però ell s’havia fixat en l’èxit que tenia el caviar de caragol a França i allò l’esperonava. “El que més em va costar va ser trobar la millor solució com a abeurador dels caragols”, recorda. De veure’ls pel camp i anar-los a collir al poble, a criar-los, hi havia un món d’aprenentatge.
Tant els va arribar a conèixer que en va acabar entrenant uns quants per a competir. Sí, caragols fent carreres d’atletisme. Tal qual. El Joan era el coach dels caragols, els cuidava com si fossin atletes professionals. “En tenia cinc i els entrenava cada dia”. Com? “Amb passió i paciència. Recol·locant-los cada cop que sortien del camí fixat, i fent-los sentir el contacte sobre la mà, per agafar confiança”.
Una nit, un pot de la cuina va caure sobre el dormitori dels caragols, un espai a la cuina on els feia passar la nit. I un cop de pot va esquerdar la closca d’un dels caragols. Sense dubtar-ho massa, el Joan se’n va anar a l’Hospital Clínic que tenia ben a prop de casa, i a un metge jove que el va atendre a urgències li va demanar si li podria donar una mica de guix de l’escaiola que feien servir per a immobilitzar extremitats. “Vaig començar dient-li que no m’havia begut l’enteniment, que tenia un equip de caragols de carreres i que la closca d’un d’ells s’havia trencat i la volia reparar”. Hi va haver sort i amb una mica de guix, tal com ell havia pensat, la closca es va reparar.
També els va acostumar a donar-los una mica de pols d’aspirina amb el dit com a premi després dels entrenaments. Sona a ficció, a argument de pel·lícula de dibuixos animats. Però la qüestió és que a casa seva el Joan conserva el trofeu que prova la seva destresa com a entrenador de caragols. Els seus cinc caragols olímpics van guanyar carreres. Això sí, la granja de caragols de cria no van representar els guanys esperats i el projecte no va tenir continuïtat. “De caviar, només en vaig aconseguir fer un potet de cent grams que, ja en aquell moment, tenia un preu de tres mil pessetes”, explica l’artífex d’aquesta aventura viscuda que mai li fa nosa explicar i que sempre, segur, desperta sorpresa.
Una petita joia anomenada Dame Blanche
La conversa passa per tantes anècdotes, que fa la sensació d’estar escoltant la vida de moltes persones, i només n’és una, ben carregada de passió per tot el que ha fet. Li agrada explicar que “quan havia de fer una selecció de personal, no mirava massa els currículums, perquè jo crec més en les actituds que en les aptituds i acostumava a preguntar als meus entrevistats: vostè com va de passió? Em referia a les ganes que posaven en tot allò que feien o en allò que volien fer, perquè per a mi això és clau”.
Viatjant pel món, d’aeroport en aeroport, el Joan sempre sentia ganes de fer-se amb alguna capseta de bombons. Gaudia mirant aquelles gormanderies. Li va agafar gust especialment al bombó batejat com Dame Blanche que Godiva fabricava. Tant li agradava, que es va imaginar obrint una botiga Godiva a Barcelona. I això va fer. Va viatjar a Bèlgica a parlar amb els responsables de les franquícies d’aquesta reputada firma, aleshores belga, en mans dels germans Draps, avui propietat d’una empresa de Turquia, i van fer un dels seus tractes. Una encaixada de mans va tancar l’acord de regalar-li a la capital catalana una botiga de bombons i xocolata Godiva. Era l’any 92. Començava allà un llarg recorregut del Joan al costat de la xocolata, aquell producte que de petit havia gaudit tant a Bellmunt, cada diumenge, abans d’anar missa, quan per esmorzar menjaven pa torrat i xocolata a la tassa, feta amb aigua.
Quanta felicitat en una tassa, i quanta felicitat en cada bombó. La Dame Blanche havia entrat en la seva vida per quedar-s’hi un bon temps. Haver estat part de tants moments de satisfacció en celebracions, de gaudi individual i col·lectiu durant tant de temps el fa sentir molt feliç. I tot és gràcies a la teobromina, una substància alcaloide que es troba en l’arbre del cacau —també en altres plantes— que actua com a estimulant del sistema nerviós central. Com la cafeïna en el cafè, en el cacau i la xocolata, la teobromina energitza i estimula, però sense alterar tant com ho pot arribar a fer la cafeïna.
A part de les cinc o sis col·leccions que cada any Godiva treia inspirades en els quatre elements, una altra gran innovació de la firma va ser la creació del Dipping Experience Godiva. Senzillament, banyar fruita, normalment maduixes o grills de mandarina, en xocolata. La clau, però, és la temperatura de la xocolata que el mestre xocolater aconsegueix fer passar per la corva dels 45 als 29 graus i, quan és a 33 graus, es treballa. “Si no fas això, la xocolata mai solidifica”. Amb aquesta performance de fruita i xocolata calenta, el Joan ha voltat sales, hotels, terrasses, jardins i festivals com el dels jardins de Pedralbes, on, a la zona VIP, desplegava els seus aparells per a fondre la delicada xocolata i enfonsar-hi la fruita.
La Setmana Santa del 93, només un any després d’haver inaugurat la botiga, el Joan obria un dels primers restaurants del Port Olímpic, amb el seu germà Ventura, cuiner de professió. El van batejar com La Taverna del Cel-Ros, “cel” són les tres primeres lletres del nom del nostre pare, Celestino, i “ros”, les del nom de la nostra mare, Rosario. El van tenir deu anys, i la botiga, 31. Va ser la primera botiga Godiva d’Europa que va tenir pàgina web i botiga en línia. El Joan pensava: “això és perfecte, és com tenir la botiga oberta vint-i-quatre hores. Et llevaves al matí i ja tenies deu, dotze o vint comandes fetes aquell dia”.
I ara què? A què dedica les hores aquest intrèpid emprenedor? Doncs, a banda de tenir més temps per dedicar a la seva família, cada dijous es troba amb una dotzena d’amics, també jubilats, per gaudir d’un bon esmorzar de forquilla al bar Joan del mercat del Poblenou. I no només això, ha engrescat els amics per acompanyar-lo a treballar el seu hort a Bellmunt. “Ara esperem la lluna plena per sembrar les patates. I quan hi anem, ho passem de bé!”.
Ara els viatges del Joan ja no són tan lluny. I molts dels viatges que fa són viatges interiors, a base de records de tantes vivències que l’han dut a conèixer moltíssima gent i també a conèixer-se molt millor ell mateix. Gaudeix tant quan és a l’hort treballant, com passejant per l’escola industrial, a prop de casa seva, o pel passeig de Gràcia, en aquesta ciutat que troba que és una de les més meravelloses d’Europa. Recordant la seva infantesa, quan amb dos rodets de fil de la meva mare, es feia un tractor per jugar, diu ben convençut del que està dient: “la riquesa més gran és ser feliç amb el que es té, i no amb el que es desitja”.
