Quan, davant d’un auditori de centenars de persones, demano que aixequin la mà aquelles que han fet una donació el darrer any a La Marató de TV3, que són sòcies d’alguna entitat sense ànim de lucre o que han contribuït a una causa social, a un banc d’aliments o a la recerca, sortosament la majoria l’aixequen. Quan el que pregunto és: “Qui de vosaltres és —o vol ser— mecenes?”, la resposta canvia. Es fa un silenci.
A Catalunya i a Espanya hi ha un percentatge molt significatiu de població donant, però gairebé ningú es reconeix com a mecenes. I, tanmateix, a qui no els agrada passejar pel passeig de Gràcia i aturar-se a contemplar el patrimoni que els mecenes hi van deixar com a llegat per a les generacions futures? Qui afirmaria que la Sagrada Família té un impacte negatiu en la nostra societat? Tota aixecada pedra a pedra per l’esforç de centenars de milers de persones que n’han estat mecenes. Però, malgrat tot, el mecenatge que hi ha al darrere —aquest motor econòmic invisible i silenciós— continua sense reconeixement social.
En quin moment, com a societat, hem capgirat la percepció del mecenatge?
En societats madures, la col·laboració publicoprivada és sovint l’única via perquè el talent avanci i es desenvolupi. Seria ingenu creure que l’administració pública pot sostenir tota la creativitat, les necessitats socials i la recerca que impulsem, i encara menys a Catalunya, un país innovador per naturalesa i amb una capacitat de resiliència molt per sobre de la mitjana. Fa pocs mesos, una persona del nord d’Europa em preguntava, sorpresa, on era el problema a l’hora de trobar recursos quan hi ha talent. “Nosaltres —em deia— el que no tenim és tant talent; això sí que és un problema”.
A Catalunya hi ha molt talent. I gaudim d’un llegat que ens posiciona al món i que ens ha mostrat els beneficis del mecenatge. En som benefactors directes de les seves conseqüències. Però, quan serem capaços de sentir orgull de pertinença i responsabilitat col·lectiva? Quan voldrem ser mecenes i participar del que pot arribar a ser aquest país si hi aportem recursos —en la mesura de les nostres possibilitats— per impulsar aquelles persones que poden dur-nos a un altre nivell?
No cal ser empresari. No cal ser milionari. Només cal sentir els colors i voler formar part d’una mirada ambiciosa i d’una voluntat de millora de la nostra comunitat, on vivim i compartim qui som i com som.
“En societats madures, la col·laboració publicoprivada és sovint l’única via perquè el talent avanci i es desenvolupi”
Mentrestant, a la Fundació Catalunya Cultura seguirem treballant amb tots els sectors implicats perquè aquesta aportació i col·laboració que fem els mecenes —aquest gest— sigui reconegut i, en la mesura del possible, bonificat.
Amb tot i això, cal tenir molt clar que un mecenes no es mou pel retorn econòmic. El mou el plaer i l’orgull de sentir-se part d’una millora col·lectiva, d’aconseguir plegats allò que, en solitari, mai hauria estat possible. Perpetuar una oportunitat, respondre a una necessitat o deixar un llegat.
Pensa-t’ho bé. I la pròxima vegada que algú et pregunti respon: Sí! Jo vull ser mecenes.
