Ens rep, al mig del Passeig, un caganer descomunal. Si es pretenia cridar l’atenció, missió aconseguida encara que sigui al preu del WTF i del “that’s weird” dels turistes passejants. Les àrees interiors estan ben repartides, l’espai és ample, el personal atén en totes les llengües (fins i tot les locals encara no admeses com a oficials a la UE) i l’intent d’entrar bé pels ulls és perceptible de seguida. Les sales que visitarem són Petó, Xivarri, Capgrossos, Caganer, L’Ou Com Balla, Farra, Esclat, Enxaneta, Bocabadat i Foc. Totes elles compten amb la col·laboració d’un artista. Com es pot comprovar, la immersió, cultural i lingüística, també és notòria. Bé.
Petó és un mural de TVBoy d’un petó entre Messi i Ronaldo, amb rosa i llibre a la mà, inspirat en una obra de l’autor que va aparèixer al carrer el Sant Jordi del 2017 (amb la corresponent polèmica). Res a dir, pau i amor. Xivarri, de Mina Hamada, és una sala tirant a infantil que evoca les festes populars als barris: pinyates, dracs, carrers decorats, focs artificials, balls, gegants… Un pèl sòbria si es tractava d’incloure-hi tot això, però acolorida i amable.
Capgrossos, de Carles Piera, és una espectacular exposició de caps de cartró que inclou figures il·lustres com Picasso, Marilyn Monroe i (suposo) Neruda, amb mètode tradicional, però que després caricaturitza diverses tribus urbanes amb noms inventats que representa que hem d’identificar per la ciutat: l’exageració fa aquesta tasca impossible, però ens ho prenem com una llicència artística i el talent escultòric és innegable. Tot això per donar pas a una de les sales més inoblidables, el Caganer, del mateix escultor, immens i daurat com un gran Òscar a la catalana i que dignifica una figura de pessebre que massa sovint hem vist mundialment ridiculitzada.
Ara que ha passat el Corpus, veure-hi la instal·lació d’Enric Planas dedicada a l’Ou Com Balla, amb una sèrie de rajolins verticals demostrant els miracles de l’aerodinàmica ovípara, encara aconsegueix sorprendre’ns. Les explicacions als panells, per cert, són curtes i suficients: època, possible origen i idea de l’artista. En totes les sales. Sense molestar, però amb QR per a més informació. La Farra potser és la sala menys localista, executada per Playmodes (un estudi d’instal·lacions digitals), amb finalitat immersiva i resultat que multiplica la imatge d’un mateix arreu de quatre parets que semblen de discoteca. Representa que hem de ballar al ritme de la música. Bé, seguim.
Esclat és un encomiable intent de fer entendre el Modernisme, més enllà del “wonderful i el “beautiful”, amb una (sincerament) brillantíssima demostració de com una sala 360 pot tenir sentit de debò. Desenvolupat per Onion Lab, relaciona perfectament paisatge català, fonts de Montjuïc, gòtic, Modernisme, vitralls i trencadís amb una espectacularitat delicada i per si sola didàctica. Se m’escapa un “que n’aprenguin!” dirigit a alguns dels últims intents immersius a Barcelona i em limito a gaudir del passeig, que no es fa pesat en cap moment, que immersa de debò (és a dir, et fa aprendre alguna cosa) i tot això sense sortir d’una abstracció formal hipnòtica. Bravo.
Seeds XR ens fa posar unes ulleres per presenciar un vídeo immersiu relatiu als castells, on et sents com una enxaneta enmig d’una plaça major amb correfocs, i sense ser espectacular, funciona de manera impecable. Fa sentir, fa apreciar, fa quasi fins i tot olor. No crec que es pugui fer millor si es vol connectar les torres humanes amb la nova tecnologia.
L’espai és una sorpresa, un bon intent de correcció de l’onada gentrificadora general
Després d’aquest espai passem a la traca final, una successió de sales d’esperit més furero, amb referència obligada a la inauguració dels Jocs Olímpics (a la sala Bocabadat) i al Mare Nostrum humà que la Fura hi va estendre. La Fura ha arribat a incloure-hi tant una gran fotografia seva com una explicació sobre la companyia i fins i tot el seu Manifest Canalla, per després dur-nos a uns mecanismes de cibernètica primitiva (el Dínamo de Wagner, el Zoòtrop on els flaixos de llum creen moviment, la Dona del Mil·lenni que va donar la benvinguda a l’any 2000 a la Plaça Catalunya…). I, finalment, la instal·lació Foc, de Vitamin Studio, ens porta a un laberint encortinat de vidres il·luminats de mil colors que busca evocar la cromàtica del cava, dels petards de Sant Joan, de les festes fins a la sortida del sol, amb un resultat divertit i poètic que ja ens du finalment cap a la sortida: Exist, ens diu el cartell, en lloc d’Exit. Doncs això: el visitant sap, després d’aquest recorregut, que hi ha una realitat que existeix.
“What to do next” és ja el detall que demostra la bona voluntat i el bon gust dels promotors: quan surtis d’aquí, gira la ruleta i pots escollir des de les braves del Tomàs fins a la Vinateria del Call, passant pel Harlem Jazz Club, l’Hospital de Sant Pau o el Mercat de Sant Antoni. Ni pedreres, ni sagrades famílies ni cap dels tòpics ja coneguts, ja visitats i ja esperables. Una sorpresa, una bona notícia, un bon intent de correcció de l’onada gentrificadora general. Només se m’acut afegir-hi gràcies.
