Resulta ben natural que un dels nous herois d’aquesta nostra Barcelona sense referents ni cel estrellat sigui l’escenògraf (i muntador de saraus a gran escala) Marc Salicrú, un capgròs de naixement a qui els conciutadans han adoptat amb avidesa després del repàs que Teatres de Campanya va infondre a l’Arc de Triomf. Si no sabeu de què coi va la cosa, llegiu l’èxtasi dels cronistes teatrals i de les periodistes d’aparença cultureta sobre aquest esdeveniment ja mitològic que, com a tal, té els seus respectius highlights per ésser narrats entre birres; l’ocupació dolçament forçosa d’un espai urbà per la ciutadania (representada pel gremi dels tècnics i dels pseudo-escombriaires; allò que en temps heteropatriarcals en dèiem xispes, manetes o, directament pringats), l’aparició estel·lar de Miqui Puig en ambulància, i els udols canins de la nostra poetessa Núria Martínez-Vernis, al cel es mantingui.
És normal, insisteixo, que aital estampida dramatúrgica (ben coordinada pel joveníssim Salicrú, que no amaga la seva condició de demiürg amb micròfon apinganitllat) sigui, ara per ara, l’aposta més celebrada del nou Grec de Leticia Martín. En el marc d’una ciutat irresponsablement venuda al turisme, els quarantins encara comparteixen habitació amb els seus col·legues d’insti perquè no poden sufragar-se parada i fonda, i la pax autonòmica del PSC es fa metàfora ideal en deliris com la Copa de l’Amèrica (un espectacle esportiu que la gent no pot veure, perquè no és visible!), el públic necessitava com aigua de maig aquestes Brigades de Confusió Popular. El tema no era admirar tot aquell Cafarnaüm de bandes musicals, geganters, núvols de plàstic voladors i pirotècnia —de tot això, ja en tenim a La Mercè— sinó sentir que la gestió del caos, en aquell moment, era tota seva.
La primera lectura d’aquest meravellós espectacle és l’explosió joliuament indignada d’una ciutadania que necessita abandonar l’addicció a recloure’s mirant al mòbil des del sofà per tornar a ocupar les voreres de la ciutat (“els carrers seran sempre nostres”, deien els ingenus processistes); uns barcelonins indígenes que n’estan fins els collons que el guiram i els expats (assassins de merceries, de forns ancestrals i de tot allò que els cursis anomenen “comerços emblemàtics”) els encareixin el barri fins a expulsar-los-en; gent, en resum, que necessita cardar fora els intrusos de la ciutat sense sentir-se militants ardits d’Aliança Catalana. Així s’explica la celebradíssima aparició, tot just al final de la gresca, d’un enorme llençol blanc desplegat al cim de l’Arc de Triomf on hom llegia “Adéu”, contrastant amb aquell gran “Hola” que els fills de l’olimpisme tenim incrustat a la memòria.
Tot plegat té certa gràcia, perquè la majoria dels meus col·legues teatreros han recalcat —adequadament— que Salicrú és notòriament deutor de l’estètica furera i de creadors —aparentment— perversos de l’ordre com l’enyoradíssim Carles Santos. Però aquest és el punt en què sempre apareix un pedantíssim crític hegelià (en aquest cas, servidor de vostès), per recordar com, precisament en el marc de l’olimpisme, Pasqual Maragall i companyia van fer ús d’aquesta estètica teatral-sonora per incorporar-la al marc mental de prosperitat autonòmica de Barcelona 92. Alguns érem molt petits, però recordem perfectament el geni de Vinaròs dirigint aquella cobla abillada amb barretina i americanes de guepard al Lluís Companys; també com la Fura dels Baus fou la portaveu d’explicar el Mediterrani al món, amb molta gresca però sempre sota la mirada noucentista del maragallisme cultural.
No hi ha millor notícia pel poder, en definitiva, que la ciutadania s’acontenti amb aquesta possessió momentània del caos tolerada pel sistema (“movida promovida por el Ayuntamiento”, que deien The Refrescos a la mítica Aquí no hay playa). Però cal advertir que el control polític de la dissidència acaba sovint en l’esterilitat, com certifica el fet que aquest sarau dels Teatres de Campanya fos especialment celebrada pels jovenets de la Corpo i d’altres animals que alimenten el sistema a base d’una dòcil oposició. De tot això no en té cap culpa en Salicrú, només faltaria, que ja té prou feina amb exercir de director d’orquestra de tota aquesta bullanga que accepta dòcilment sacsejar breument la consciència i també acabar en una foto més de l’Instagram de tot bon progre barceloní. El creador mereix aquesta glòria momentània i cal augurar-li sucosos encàrrecs en un futur… institucional?
Diuen que l’espectacle es farà novament a Tàrrega; serà interessant veure’n la recepció, allí a la calorosa capital de l’Urgell, un indret on no hi ha gentrificació, turisme ni d’altres problemes de la urbanitat pròspera, simplement perquè allí quasi ningú mai no hi vol fotre el peu.
