El mecenatge, sovint silenciós però essencial, és una de les columnes discretes que sostenen la cultura, la recerca i la cohesió social d’un país. A Catalunya, aquest esperit de donar suport al bé comú s’articula principalment a través de les fundacions, que en les darreres dècades han teixit una xarxa de compromís i impacte difícil d’igualar. Però qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives? Quin és el veritable rostre del mecenatge català i com ha evolucionat fins avui? I quina és la seva vinculació amb la cultura?
Una manera de veure com s’articula el mecenatge a Catalunya és a través del moviment i l’impacte de les seves fundacions. Segons l’informe presentat aquest mateix octubre per la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Catalunya hi ha actualment més de 2.000 entitats fundacionals actives, que representen una força econòmica i social de primer ordre. I les xifres ho confirmen: segons l’Observatori de Fundacions, entre el 2016 i el 2022 han generat un valor afegit brut de 4.200 milions d’euros (una aportació que suposa l’1,7% del VAB total de Catalunya), han creat més de 100.000 llocs de treball directes (el 2,8% de l’ocupació catalana) i han prestat 42,3 milions de serveis a persones beneficiàries, equivalents a 5,5 serveis per habitant. A més, més enllà de l’ocupació creada, actualment hi ha més de 45.000 persones voluntàries col·laborant amb fundacions a Catalunya.
Pel que fa als àmbits d’actuació, aquests comprenen principalment la cultura (49%), l’acció social (39%), l’educació (8%) i la recerca científica (4%). Aquesta darrera, especialment la vinculada amb la salut, “ha adquirit un interès més gran arran de la covid-19. “La societat ha pres més consciència de la importància d’invertir en investigació i salut”, afirma Maite Esteve, directora de la Fundació Catalunya Cultura, que reflexiona —en una conversa a la seu de la fundació— sobre la figura del mecenes, tan amagada en la societat catalana.
La figura del mecenes, fora de l’imaginari col·lectiu
Segons apunta Maite Esteve, sigui per la por “a ser acusat de fer greenwashing o per evitar l’exposició”, el mecenes català no acostuma a fer pública la seva filantropia; i això és, en gran part, un tret cultural: “Això no passa a Madrid”. La frase la repeteix també més tard l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell, un dels grans impulsors del mecenatge a Catalunya a l’inici del segle XXI.
Potser aquesta discreció no ha permès actualitzar l’imaginari col·lectiu. “Sempre s’ha associat el mecenatge a persones —principalment homes— amb una posició econòmica molt benestant i amb forts interessos culturals”, contextualitza Sara Pérez, gerent de la Coordinadora Catalana de Fundacions. Però el veritable perfil del mecenes català és un altre: “El perfil majoritari són dones de 55 anys amb un nivell d’estudis superior”. A més, no es tracta de grans mecenes fent grans aportacions econòmiques, “sinó de moltes persones que col·laboren amb la suma de petites quantitats”, afegeix.
L’Asociación Española de Fundraising aporta més informació sobre aquest perfil en l’àmbit espanyol: tres de cada cinc persones majors de 18 anys a Espanya han col·laborat econòmicament en alguna ocasió amb una ONG, i dues de cada cinc ho han fet en el darrer any. El mecenatge ja no és, doncs, quelcom “associat a les elits”. Per a Pérez, un dels motius és la professionalització de les fundacions, que han millorat la seva comunicació amb els mecenes i han facilitat l’accés i el compromís amb el mecenatge: “La professionalització de les fundacions ha permès democratitzar el mecenatge”.
“La professionalització de les fundacions ha permès democratitzar el mecenatge”
Siguin grans o petits mecenes, els motius no s’allunyen gaire. L’Asociación Española de Fundraising indica, a la Infografía del donante 2024, que fins a un 20% dels donants ho fan per canviar les coses i millorar el món des de la seva pròpia posició; un 10%, per sentir-se millor amb ells mateixos; i un altre 10%, per generar un impacte en una causa concreta.
La filosofia de Josep Lagares —reconegut mecenes català, vicepresident de la Fundació Metalquimia i president executiu de Metalquimia— no dista gaire d’aquests motius. Des de la seva fundació, explica, aposten “per projectes que tenen un impacte en la cultura, l’educació i la creativació (creativitat i innovació), per tal que el món sigui un lloc millor”. El mot, per cert, el desenvolupa en el seu darrer llibre Time-Out: creativació o extinció, nosaltres triem.
Convençut que només amb “creativitat i innovació ens en sortirem com a espècie”, Lagares toca, a través de la fundació, totes les potes del mecenatge: la cultural, la social i la de recerca i innovació. I ho fa, diu, amb “la motxilla plena”: “Som éssers espirituals a qui se’ns ha permès viure una experiència terrenal, i quan morim tornarem a l’esperit. Vam venir nus, sense res, i quan tornem, només ens emportarem una motxilla plena d’una cosa: el bé que hàgim fet en aquesta Terra”.
Lagares va començar a omplir aquesta motxilla ja cap als anys vuitanta, apostant per la cultura i la música catalana. “La sardana necessitava un impuls”, recorda. I li’n van donar, en una època en què el mecenatge cultural encara no estava gaire popularitzat.
Els primers ponts del segle XXI entre el món cultural i l’empresarial
A Catalunya, la història del mecenatge al segle XXI té un fort arrelament a la ciutat de Barcelona i a la cultura. Neix, de fet, de les demandes d’un sector empresarial que volia implicar-se en la cultura catalana; de la convicció d’un polític, Ferran Mascarell, que entre els anys vuitanta i noranta va veure que mancaven ponts entre ambdós mons i va decidir construir les infraestructures; i, per descomptat, del conjunt d’empresaris que hi havia a l’altre costat del pont, primer en clau barcelonina i després catalana.
Aquest moviment culmina amb un marc regulador estatal: la Llei 49/2002 de mecenatge, que va suposar un bon punt de partida per al que després va esdevenir, l’any 2023, la normativa actual: el Reial decret llei 6/2023. El següent pas que reclama el sector? Una llei catalana del mecenatge. Però anem per parts.
Si bé és cert que a finals del segle XVIII i principis del XIX la burgesia catalana va fer una gran aposta pel mecenatge cultural, a finals del segle XX aquesta cultura estava desatesa. De fet, quan Ferran Mascarell arriba a l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, a finals dels vuitanta, “el mecenatge no existia”. I no només això, sinó que, políticament, els partits no el percebien com a quelcom positiu: “Es concebia com una interferència de les empreses en el procés cultural”.
“El mecenatge es concebia com una interferència de les empreses en el procés cultural”
Que una marca, per exemple, patrocinés un festival “era criticable”, apunta Mascarell. Recorda, de fet, les dificultats que va tenir per aconseguir alguna aportació privada per al festival del Grec. Però hi va trobar simpaties en Sol Daurella (Coca-Cola) i en la família de la Damm.
Posteriorment, quan va assumir el càrrec de director gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), va aconseguir canviar les regles del joc del mecenatge a Catalunya: “Per primera vegada a l’Ajuntament, un organisme públic podia buscar diners i quedar-se’ls per fer l’activitat. No calia posar-los a la caixa general de l’Ajuntament, sinó a la caixa de la cultura”. Així, els diners servien per promoure més Grec, més festes populars, més Mercè, més cultura.
Quan el van proposar com a regidor (1999), va intentar formalitzar aquesta dinàmica, materialitzant-la amb la Fundació Barcelona Cultura; un esquema que va replicar posteriorment, quan va arribar a la Conselleria de Cultura de la Generalitat —la segona vegada— amb Artur Mas. El resultat? Amb Enric Crous com a president de l’entitat, un grup d’empresaris va crear la Fundació Catalunya Cultura. “Jo estava a la Conselleria, tenia molta feina i m’hi dedicava tot el que podia; i en Crous va ser una peça clau per al que avui dia és la Fundació.”
Actualment, la Fundació Catalunya Cultura compta amb 45 empreses, 197 entitats, ha acompanyat 315 projectes culturals, ha aportat 507.000 euros en premis i ha atorgat 2.018 hores de formació.
Del “nadie paga sus impuestos” al clam per una llei catalana
Mascarell recorda l’escenari previ a la llei del mecenatge del 2002. Quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona, viatjava sovint a Madrid per reunir-se amb diferents ministres i càrrecs de Cultura i Hisenda. La resposta que rebia era sempre la mateixa: “Mira, Ferran, en España nadie paga impuestos, no lo vamos a poner todavía más fácil.”
Per sort, la visió del mecenatge ha evolucionat molt en el primer quart de segle, acostant-se cada vegada més al model francès. De fet, després dels grans clams del sector fundacional, l’any 2023 la reforma de la llei del mecenatge es va validar al Congrés per afavorir l’accés al mecenatge amb un millor marc legal i fiscal. Com? Amb increments d’incentius fiscals per estimular el micromecenatge, incorporant noves tipologies de donatius i aportant exempcions de tributs fiscals i retorns simbòlics o contraprestacions.
Ara, però, el moviment fundacional vol anar un pas més enllà. “La reforma es va fer de la llei nacional, i Catalunya té un tram d’IRPF en què pot legislar en matèria de mecenatge”, explica Maite Esteve, des de la Fundació Catalunya Cultura. I afegeix: “Catalunya mereix una llei del mecenatge; altres comunitats autònomes ja en tenen.”
“Catalunya mereix una llei del mecenatge; altres comunitats autònomes ja en tenen”
Lagares apunta, de fet, que una bona llei facilita l’accés al mecenatge, però no pot ser l’incentiu principal: “Si els que fem mecenatge estiguéssim pendents de la llei, ja faria molt de temps que ho hauríem deixat.” I conclou: “S’ha de fer per convicció, per caritat”. Per la motxilla plena.
